Zygmunt Bauman hauria de ser una icona de José Bové. Al sei llibre Temps líquids és una apologia de l'estat-nació(nalista) francès tal com va viure als anys 50 i 60. Bàsicament, sosté que l’Estat del benestar havia proporcionat seguretat psicològica (security) a partir de la seguretat física (safety), però que això ara s’ha esfondrat per la globalització:
«En la seva forma actual, purament negativa, la globalització és un porcés parasitari i depredador que es nodeix de la força que xucla dels cossos dels estats-nació i dels seus ciutadans. (...) La societat ja no està protegida per l’Estat, o almenys és improbable que es refiï de la protecció que li ofereix.» Bauman 2007: 34
Igualment, fa un plantejament maniqueu sobre la multiculturalitat: Descriu l’organització de l’espai a partir de la mixofòbia de Steven Fluxy (pàg. 101), parteix del principi que hi hauria d’haver barreja i nega tota legitimitat a la vida en comunitats. Tot el seu raonament es basa en la por; sempre la noció psicològica, mai la perspectiva social! Com un oracle, Bauman exigeix la mixofília: cal cercar la barreja... Però curiosament, en cap cas no se’n planteja els costos. Ni tan sols la possibilitat que la barreja que tant sembla agradar-li pugui produir-se en situació de desavantatge per al més feble i acabi implicant-ne la desaparició. En realitat, rere la màscara de la defensa de la democràcia i la participació, Bauman fa una apologia del despotisme il·lustrat. Tot el text és una mostra de nacionalisme banal, on l'Estat té dret a crear societats a gratcient.
3 comentaris:
Tens raó que Bauman té uns quants tics propis del nacionalisme banal, però crec que la teva crítica és una mica exagerada. Quan Bauman parla de la mixofília, per exemple, es refereix exclusivament a les ciutats, a la convivència entre veïns. No es tracta, en principi, de l'assimilació de nacions dominades, sinó de la voluntat d'evitar que, en el mateix barri, convisquin de costat mons completament aïllats.
Pel que fa a la qüestió de l'estat nació, la proposta política de Bauman (no expressada en aquest llibre) és la creació d'un "govern mundial" per tal que la política i el poder (econòmic) tornin a estar al mateix nivell. Una proposta utòpica i, segons com es fes, terrorífica, però conseqüent amb la idea que els problemes globals no es poden resoldre amb remeis locals.
D'altra banda, Bauman va ser expulsat de la Polònia comunista. Deu saber prou bé, per tant, què és un estat totalitari.
No tinc tan clar que la mixofília de Bauman es limiti a les relacions de veïns. De fet, al llibre fa molt d'èmfasi en el que semblen diferències etnoculturals. Per posar-ho amb un exemple molt clar, Bauman abominaria de les propostes de Joshua A. Fishman, que es basen precisament a mantenir comunitats distintes com a única manera d'evitar l'assimilació. El discurs de Bauman em recorda el de la intel·liguèntsia jueva d'esquerra que va maldar per assimilar-se als gentils - supos pel ognom que deu ser jueu, i va entrar a Polònia amb l'Exèrcit Roig, tinc entès.
Sí, es refereix a diferències etnoculturals, però entre veïns. És a dir: a les diferències que han aparegut de resultes dels moviments migratoris a les grans ciutats.
El que diu Bauman, per entendre'ns, és que no troba socialment desitjable que es creïn comunitats compactes i aïllades de pakistanesos, xinesos, catalans, etc. en una mateixa ciutat (si estiguéssim en contra d'això, hauríem de proposar la creació de línies educatives segregades, per exemple).
D'altra banda, sí, Bauman és d'origen jueu, i va néixer a Polònia. Durant la segona guerra mundial (aleshores tenia 14-20 anys) va lluitar amb l'Exèrcit Roig. Als quinze o setze anys no sé si es pot triar gaire, en coses com aquesta, i les alternatives no eren gaire galdoses.
I un últim sí: Bauman és un exemple clar de jueu "assimilat". Però crec que no es pot identificar totalment l'opció assimilacionista de molts jueus europeus amb l'imperialisme cultural propi de les nacions dominants.
Publica un comentari a l'entrada