Entendre el cas noruec

Després de la conferència "How modern Norwegian came into being. On the development of competing national standards."d'Ernst Håkon Jahr i del dinar amb el conferenciant, potser fins i tot arribo a entendre el conflicte lingüístic noruec. Resulta encara més interessant del que ja sabia, i la clau sembla trobar-se en la diferència entre oralitat i escriptura.

L'any 1814 Noruega s'independitza de Dinamarca i passa a formar part d'una corona dual amb la Suècia de Bernardotte. Entre els motius, el càstig a Dinamarca per haver-se aliat amb Napoleó. Aparentment, la classe alta noruega – un grapat de rics comerciants urbans i alguns alts funcionaris – donen suport, si no patrocinen, la secessió. Aquestes elits parlaven un criolloide – en termes de Peter Trudgill (1985) – una varietat amb trets de crioll desenvolupada a partir de la barreja entre dialectes noruecs i el danès els dos segles abans de la independència. El criolloide té fonètica noruega, morfologia noruega o simplificada, i lèxic i gramàtica danesa. La resta de la població parla dialectes provinents de l'antic noruec. L'única llengua escrita és el danès estàndard. Tot hauria pogut continuar així. Però la separació de Dinamarca no podia deixar de tenir efecte en la legitimitat del danès.

Imbuït d'idees romàntiques i comparatistes, Ivar Aasen [pronuncieu o:sen] (1813-1896) denuncia que la llengua de l'alta burgesia és danès i no noruec, es llança a recollir materials dels dialectes rurals i, a partir dels materials arreplegats, construeix una varietat que intenta ser l'estàndard veritablement noruec. Jahr ha insistit molt en la idea del romanticisme, però a l'hora de dinar reconeixia que la reivindicació social també formava part des de l'inici del programa d'Aasen. La proposta la fa el 1853, el 1864 publica la gramàtica noruega i el 1873 publica el diccionari. Però incorre en el que a la llarga serà un un error greu: encara que es basa només en parlars vius i populars, la proposta és arcaïtzant

Què s'esdevé? La proposta d'Aasen mai no arribarà a ser dominant, però sí que guanyarà adeptes i, sobretot, impedirà l'expansió del criolloide com a model de prestigi, perquè serà tingut per danès i no pas noruec. Per tant, s'enquistarà el problema fins avui en dues dimensions:

1. Un conflicte entre dues formes escrites que esdevenen emblemàtiques de diferències socials: d'una banda, el nynorsk, una varietat escrita que primer representarà la genuïnitat noruega, i més recentment, el respecte per les diferències dialectals i certa identitat ecologista. D'una altra, el bokmål, la varietat escrita basada en l'adaptació de la norma danesa al criolloide noruec, que representa la tradició cultural del país.

2. Cert conflicte en la llengua oral: el criolloide NO guanyarà parlants, i restarà com la llengua de les classes altes, propi de l'est d'Oslo. Però alhora es bloquejarà el procés d'anivellament i estandardització dialectal: en principi, totes les varietats geolectals de noruec són igualment acceptades en àmbits formals i, des de 1878, els infants poden parlar la varietat que vulguin a l'escola i els mestres han d'adaptar-s'hi.

La situació esdevé així un pèl surrealista:

1. Els dialectes continuen senyorejant la producció oral alta i baixa;

2. Només una minoria ínfima parla el criolloide com a llengua habitual;

3. L'estàndard habitual del 90% de la població és el bokmål, encara que els dos tenen el mateix estatus i s'han d'aprendre a l'escola;

4. L'estàndard suposadament més proper als dialectes, que és el nynorsk, és tingut gairebé per una anomalia per molts noruecs.

5. Els intents de confluència, com la idea de crear un pannoruec, entre les dues varietats topen amb l'oposició, entre d'altres, dels parlants de criolloide, que no volen incorporar trets del bokmål en la varietat que (realment) parlen.

Total, que avui els noruecs parlen sobretot dialectes derivats del noruec antic, però escriuen sobretot en un danès norueguitzat, tot i tenir a l'abast una varietat més propera als dialectes noruecs. Això sí, les diferències entre les dues varietats són mínimes -per exemple, el gènere: n'hi ha tres en els dialectes noruecs i pràcticament un de sol (comú i neutre) en bokmål.

I diuen que els catalans som complicats!

Fora de l'acte, el professor Jahr comenta les pràctiques lingüístiques actuals a Noruega. Sosté que els molts treballadors d'altres països escandinaus, suecs i danesos, bàsicament, es mouen per Noruega en les seves pròpies llengües. De fet, segons ell hi ha molts cambrers joves suecs que serveixen en suec a bars i restaurants de Noruega. Pel que fa a la resta de nacionalitats, com per exemple els milers de treballadors polonesos, s'usa l'anglès com a llengua franca. L'anglès també és llengua franca per als acadèmics estrangers, alguns dels quals s'hi refugien per evitar les tasques administratives.

Dades: dijous 17 de gener de 2008, a les 12.30, a l'aula 3.5 de l'Edifici Josep Carner de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona. Ernst Håkon Jahr ha estat rector estat de la Universitat d'Agder, Noruega; President de l'Acadèmia Noruega de les Ciències i de les Lletres; Membre de la Reial Acadèmia Gustau Adolf, Uppsala; Membre del Consell de la Llengua Noruega.