Espanya té una tradició lliberticida de primera categoria: Inquisició activa fins 1834, esclavisme vigent fins 1886 (si més no a les colònies com Cuba), absolutisme i dictadura fins fa poc més de tres dècades... Amb aquest historial, qualsevol indicació que la llibertat és trepitjada s'ha de prendre amb màxima seriositat, ni que sigui per curar-se en salut.
Però una cosa és escoltar atentament i una altra és beure a galet. Quan els dirigents del Partit Popular afirmaven dilluns passat voler defensar la llibertat lingüística a Catalunya, tenien un problema de credibilitat. Tu no pots apel·lar a la llibertat pocs dies després d'haver clausurat TV3 a Alacant, intentar arruïnar Acció Cultural del País Valencià o haver boicotejat la modesta Info TV. No pots embolicar-te amb aquesta bandera quan els teus representants a Madrid i a Brussel·les han treballat obertament contra l'admissió del català a les institucions comunes. En fi, no pots reivindicar la llibertat de tria lingüística a l'escola quan has impedit, per activa i per passiva, la presència del català a les escoles de la Franja, no ja com a llengua vehicular, sinó com a simple assignatura.
A hores d'ara, el n(e)o-nacionalisme espanyol no és més que l'expansionisme castellà de tota la vida, però s'ha fet un lífting ideològic: ha après que l'ideal de llibertat es molt llaminer, i més presentable internacionalment, que altres idees com la sacrosanta unitat de la pàtria. Per això els seus portaveus se n'omplen la boca. Però en realitat, posats a triar, l'única llibertat que de debò els interessa és una: la llibertat de fer desaparèixer el català de les seves vides... i de les dels altres.
1 comentari:
Perquè vegis que et llegim :)
Tan de bo continuessin amb el discurset de la unitat d'Espanya. Com més "espavilats" es tornen més por fan...
Publica un comentari a l'entrada