La llibertat lingüística del Partit Popular

La llibertat és un dels invents més preuats de la civilització occidental. Cal tenir-ho sempre present, perquè, en el fons, en gaudim gairebé per casualitat. Al nostre país, sense anar més lluny, cap dels nostres avantpassats no ha gaudit d'un règim de llibertats comparable al que tenim ara.

Espanya té una tradició lliberticida de primera categoria: Inquisició activa fins 1834, esclavisme vigent fins 1886 (si més no a les colònies com Cuba), absolutisme i dictadura fins fa poc més de tres dècades... Amb aquest historial, qualsevol indicació que la llibertat és trepitjada s'ha de prendre amb màxima seriositat, ni que sigui per curar-se en salut.

Però una cosa és escoltar atentament i una altra és beure a galet. Quan els dirigents del Partit Popular afirmaven dilluns passat voler defensar la llibertat lingüística a Catalunya, tenien un problema de credibilitat. Tu no pots apel·lar a la llibertat pocs dies després d'haver clausurat TV3 a Alacant, intentar arruïnar Acció Cultural del País Valencià o haver boicotejat la modesta Info TV. No pots embolicar-te amb aquesta bandera quan els teus representants a Madrid i a Brussel·les han treballat obertament contra l'admissió del català a les institucions comunes. En fi, no pots reivindicar la llibertat de tria lingüística a l'escola quan has impedit, per activa i per passiva, la presència del català a les escoles de la Franja, no ja com a llengua vehicular, sinó com a simple assignatura.

A hores d'ara, el n(e)o-nacionalisme espanyol no és més que l'expansionisme castellà de tota la vida, però s'ha fet un lífting ideològic: ha après que l'ideal de llibertat es molt llaminer, i més presentable internacionalment, que altres idees com la sacrosanta unitat de la pàtria. Per això els seus portaveus se n'omplen la boca. Però en realitat, posats a triar, l'única llibertat que de debò els interessa és una: la llibertat de fer desaparèixer el català de les seves vides... i de les dels altres.