Dur el punyal a l'escola

Des de fa alguns mesos, la societat quebequesa debat fins quin esforços ha de realitzar per tal d’acollir els seus immigrants. Són el que denominen els acommodements raisonables, que podríem traduir per adaptacions raonables. El tema no és només acadèmic. En parla amb passió la gent del carrer, és objecte de discussió política, apareix contínuament als mitjans de comunicació... El debat és riquíssim, quotidià i ubic, tot i que no s’hi poden evitar les repeticions. Molts dels meus interlocutors diuen que n’estan una mica tips, però el cert és que el debat no s’atura.

Els conflictes relacionats amb les adaptacions ja fa temps que duren, però fins fa uns mesos eren més aviat escaramusses: que si es pot portar el vel a l’escola, que si els funcionaris poden dur símbols religiosos, que si els immigrants no aprenen prou francès... Però fa alguns mesos van saltar a primera pàgina alguns casos especialment cridaners. Així, per exemple, una família de religió sikh va demanar que el seu fill pogués anar a l’escola amb el kirpan, és a dir, el seu punyal ritual, tal com mana la seva fe. En un altre cas, un alcalde d’un poble es va sentir empès a publicar un reglament de comportament públic en què, entre altres coses, es prohibia lapidar la pròpia dona. En un altre sentit, algunes veus es van alçar contra les pràctiques d’alguns alcaldes de començar les sessions del municipi amb una pregària, i es va reclamar que es retirés la creu que presideix l’Assemblea Nacional quebequesa, i fins i tot algunes veus van començar a demanar que s’abolissin les festivitats com Nadal o que no hi hagués exàmens els dies festius de jueus, musulmans, i altres confessions.

Enmig d’aquestes discussions, el president del Quebec, el liberal Jean Charest va crear la Comissió sobre les adaptacions raonables i les pràctiques culturals, i en va encarregar la direcció a Géerard Bouchard i Charles Taylor, dos reconeguts científics socials. Per a un català, aquesta comissió resulta poc menys que fabulosa. A diferència del que es fa als països hispànics, la comissió s’ha dedicat a fer sessions públiques i obertes, retransmeses en directe per diversos canals de televisió i per cadenes de ràdio, on tothom pot expressar el seu parer en directe –tenen dos minuts de temps– i lliurar els documents que creguin pertinents. La inscripció a les sessions, que són itinerants per tot el Quebec, és lliure. Així, hom pot sentir les opinions dels ciutadans, més o menys amanides per les intervencions d’experts i periodistes. I el més fabulós de tot és que, encara que pugui semblar increïble, la immensa majoria de les opinions que s’expressen són ben articulades, ben raonades i raonablement tolerants amb l’opinió d’altri. De fet, de totes les que jo he vist, només en un cas s’ha hagut de demanar a un ciutadà que refrenés el que sonava a expressions antisemites. Per la resta, senzillament, una excel·lent capacitat oratòria i una notable bona educació. Quina enveja!