dimecres, 10 de setembre del 2008

Sobre varietats imaginades: un treball sobre el castellà parlat a Catalunya

La col·lega Neus Nogué em passa un treball d'un professor de la universitat de Leipzig, el Prof. D. Carsten Sinner 1. En aquest treball, l'autor fa una anàlisi de la relació entre els catalans i el castellà que parlen, partint d'un petit nombre d'entrevistes (n=40), amb especial atenció per com es (re)creen les identitats mitjançant el discurs. El tema és sens dubte interessant i, com apunta l'autor, poc estudiat; però trobo l'article feble, en part per qüestions metodològiques, en part per mancances empíriques, i en part perquè està llastat pel que, al capdavall, semblen prejudicis poc fonamentats. Però anem a pams.

El primer punt discutible és la premissa sobre la qual s'estructura tot el treball. L'autor parteix del pressupòsit que existeix una varietat de castellà parlat a Catalunya, i en parla tothora com d'una varietat. Resulta, però, que aquesta presumpta varietat lingüística no és definida enlloc; l'únic que sembla configurar-la és la seva condició de castellà interferit pel català. Ara bé, és obvi que no tothom a Catalunya parla un castellà interferit pel català. En la realitat quotidiana, la diversitat de castellans és enorme -des dels parlars ceceantes d'immigrants andalusos, el castellà andalusat de la perifèria urbana de moltes ciutats, el castellà de catalanoparlants de classes mitjanes quasi sense accent, el castellà acatalanat en graus molt diversos... Penseu, per posar un exemple senzill, si els xicots d'Estopa parlen el mateix castellà que en Joan Puigcercós o la Júlia Otero. Més encara: tal com vaig mirar de posar de manifest a Vila (2004)2, la major part del castellà parlat a Catalunya de manera quotidiana no és el castellà acatalanat dels catalanoparlants, sinó els molts castellans L1 d'immigrants vells i nous i part dels seus fills. O el que és el mateix: a Catalunya, per raons estrictament demogràfiques, l'ús del castellà acatalanat és fortament minoritari, i això en termes estrictament quantitatius. Val a dir que això que afirmo -la diversitat de parlars castellans usats a Catalunya- coincideix exactament amb el que opinen els mateixos informants de 'estudi, els quals evoquen constantment aquesta gran diversitat de castellans (de catalanoparlants grans, de catalanoparlants joves, d'immigrants, de fills d'immigrants castellans...). Però per a l'autor, la hipòtesi del castellà de Catalunya sembla massa preciosa i s'hi aferra sense tanmateix donar-hi suport empíric seriós.

El segon punt discutible de l'article té a veure amb les ideologies lingüístiques en relació amb el castellà acatalanat. L'autor constata correctament que aquesta varietat és bescantada per tothom, tant els catalanoparlants que el parlen (o no) com pels castellanoparlants que (no) la parlen. Davant d'aquesta realitat, l'autor adopta una posició diguem-ne activista, i opta per reivindicar la bondat del (presumpte) castellà de Catalunya. Sinner opina que caldria recollir-ne els trets a les obres descriptives del castellà igual com els geolectes andalusos, canaris, etc., per tal de normalitzar la relació dels catalans amb el "seu" castellà. Això, a més, legitimaria aquesta (presumpta) varietat davant dels castellanoparlants nadius. El problema és doble: d'una banda, quan parlem del castellà acatalanat no parlem d'un geolecte del castellà, sinó sobretot d'un conjunt d'interferències d'una L1 en una L2 que són especialment presents en el parlar dels qui menys usen aquesta llengua. Vull dir que si algú volgués descriure aquests trets a fons -més enllà de l'anècdota de la rachola, el plegar i el pamtumaca- hauria de fer l'inventari exhaustiu de totes les possibilitats d'interferència català>castellà... i donar-les per bones en castellà! I novament toparia amb la paradoxa: els qui parlen castellà habitualment a Catalunya usen una llengua molt poc interferida -ja ho vam veure amb el treball de Galindo (2006)3 sobre un corpus de converses espontànies de preadolescents de tot Catalunya. El castellà veritablement acatalanat que Sinner sembla voler reivindicar té un pes discret en l'ecosistema comunicatiu català, perquè els seus parlants s'expressen preferentment en català. D'altra banda, aquesta proposta de legitimació toparia amb un universal sociolingüístic de difícil solució: arreu del món, els parlants nadius es conceben com a model de la seva llengua, especialment contra els parlants no nadius. De debò vol algú reivindicar el castellà acatalanat, més enllà de l'anècdota, enfront del parlar dels nadius? I per què haurien de renunciar els castellanoparlants nadius al seu capital simbòlic enfront dels no-nadius? Per caritat? Novament, sembla una vana il·lusió: mentre el presumpte castellà de Catalunya només sigui un conjunt d'interferències, la seva reivindicació toparà amb l'interès dels nadius... i d'aquells no nadius que s'esforcen a alliberar-se dels seus estigmes per tal que els primers els acceptin. De fet, algun dels exemples que aporta Sinner en aquest sentit de defensa de la propietat de la llengua són ben sucosos, com ara a l'extracte 35, on un informant que deu treballar en una editorial confessa que reben queixes de lectors perquè algun dels seus traductors té un nom català!

Finalment, el treball conté algunes consideracions que són senzillament errònies. A banda de detalls menors, com quan fa sinònims estrictes llegar i arrivar en castellà (pàg. 165), el text en qüestió dóna un tractament estrictament equivocat a la noció castellà/castellano. Encara que sembli sorprenent, Sinner titlla d'innovador (pàg. 171) el fet que els catalans emprin aquest terme com a gentilici per a les persones originàries de l'antic regne de Castella -i, per extensió, als castellanoparlants (espanyols). L'autor no sembla adonar-se que aquest és precisament l'ús originari del terme, amb una tradició que es remunta com a mínim a l'edat mitjana. O sigui que es fa difícil de veure en què pot resultar innovador. Només se m'acut pensar que aquí topem amb un error d'expressió, ja que l'ús del gentilici castellà és analitzat a bastament en la bibliografia que el mateix Sinner cita (només cal pensar en Woolard 1989).

Fet i fet, diria que el treball pateix d'un prejudici no pas inhabitual en alguns cercles que analitzen el castellà parlat a Catalunya. Conscient de la natura relliscosa del tema -al capdavall, parlem d'una societat amb un conflicte lingüístic d'intensitat variable- l'especialista que entra a analitzar aquesta llengua sent la necessitat de legitimar l'existència del seu objecte d'estudi. Irònicament, això pot portar a mecanismes de legitimació que recorden els dels nacionalismes més romàntics, com ara el d'emfasitzar l'homogeneïtat interna de la varietat analitzada, fent-ne una varietat; exagerar-ne la historicitat -Sinner deixa entendre que el castellà ha estat àmpliament emprat als països del llengua catalana des del segle XV, fins i tot amb poblacions autòctones monolingües hispanòfones (pàg. 159), quan és obvi que les primeres poblacions demogràficament significatives d'hispanòfons a Catalunya daten del segle XX (cf. Vila 2006)4; o abanderar-ne la bondat intrínseca fins al punt de reclamar-ne la inclusió a les obres de referència. Francament, no crec que a la recerca sociolingüística sobre el castellà a Catalunya calguin aquests excessos paranacionalistes. Els parlars castellans poden ser analitzats sense que calgui fer-ne bandera. Hom pot entendre que l'investigador s'afeccioni al seu objecte d'estudi, però d'aquí a pledejar pel reconeixement d'unes formes de parlar que ningú no defensa hi ha una distància qüestionable. Sobretot quan aquesta posició condueix a la cosntrucció de varietats imaginades que poden servir a propòsits reivindicatius, però no pas per avançar en el camí del coneixement.

_______________________________________

1 Sinner, Carsten. 2002. "The construction of identity and group boundaries in Catalan Spanish." Pp. 159-186 A: Us and others: social identities across languages, discourses and cultures editat per A. Duszak. Amsterdam: John Benjamins.

2 Vila i Moreno, F. Xavier. 2004. "El català i el castellà a començaments del mil·lenni a Catalunya: condicionants i tendències." Pp. 29-51 in Les llengües a Catalunya. Cicle Joan Coromines III edited by L. Payrató and F. X. Vila i Moreno. Barcelona: Fundació Caixa de Sabadell.

3 Galindo, Mireia. 2006. "Les llengües a l'hora del pati. Usos lingüístics en les converses dels infants de primària a Catalunya." Tesi doctoral inèdita Departament de Filologia Catalana, Universitat de Barcelona, Barcelona.

4 Vila i Moreno, F. Xavier. 2006. "Llengües i població a Catalunya: algunes tendències demolingüístiques rellevants." in Seminari: La multiculturalitat i les llengües, Centre Ernest Lluch -CUIMP, Barcelona, 10 d'octubre 2006.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt bona crítica punt per punt. És un apunt de referència. Almenys per a mi!

C. ha dit...

Fa poc m'exposaves la reflexió-argumentació que conté aquest "post", però volia fer una contribució:

Aquest any Sinner ha publicat, junt amb Andreas Wesch, "El castellano en tierras de habla catalana" (resultat del 15º Congreso de la Asociación de Hispanistas de 2005); una recopilació d'articles que descriuen (o pretenen descriure) aquesta "varietat imaginària".

Jo recomano la lectura del primer capítol o artícle, on inclou un estat de la qüestió i enumera les llacunes que encara existeixen (bàsicament corpus). El compendi de dades considero que és útil, deixant de banda el grau de modalització que utilitza.

També té pàgina web:
http://www.carstensinner.de/castellano/index.html