dissabte, 20 de setembre de 2008

Sobre consciència metalingüística i etnolingüística

Sobre consciència metalingüística i etnolingüística

Conversa d’esmorzar amb en Pol de 3.10 anys.

1. POL: Hem coneixat una nena que no és del país dels catalans.
2. PARE: Ah sí? I d’on és?
3. POL: no ho sé... i diu «¿qué pasa?»
4. PARE: I en què parla?
5. POL: Diu «eig eig ai glei...»
6. PARE: I com es diu?
7. POL: Èingel.
8. (...) i és pequenya [amb fonètica catalana i un somriure trapella]
9. PARE: Ah sí?
10. POL: saps què? pequenya vol dir morena.
11. (uns minuts després)
12. PARE: Pol, què vol dir pequenya?
13. POL: Pequenya vol dir morena. (...) En italià. (...) Ho sé perquè ho va dir la Sussi. [Vol dir la Giusi, mestressa de la casa rural llombarda on va passar uns dies a l’estiu]


Més enllà dels prejudicis paterns, l’exemple és fantàstic. Amb tres anys i 10 mesos, en Pol té clara consciència que hi ha llengües diferents, i algunes ja les sap identificar pel nom. Identifica clarament algunes llengües amb col•lectivitats humanes ("el país dels catalans"). Sense saber-ne gaire, és capaç d’alternar al castellà en casos de distinció fina –el qué pasa era en castellà sens dubte. Però també juga amb les llengües, com demostra amb el pequenya. La pregunta que queda ara és: d’on ve la nena? què parla, en realitat? S’obren les apostes.