Per avançar cap a la capacitació lingüística del personal

L'incident del cafè amb llet de Quimi Portet ha tingut la virtut de posar damunt de la taula una situació que segurament es repeteix centenars de vegades al dia de dalt a baix de l'àrea catalanòfona, però que de tan habitual ja fins i tot passa desapercebuda. Jo m'hi vaig tornar a trobar fa ben poc en una botiga de roba per a home del carrer Pelai de Barcelona, quan una dependenta em va respondre: "Etteee, solo entendí chaqueta..." després que li hagués explicat que buscava una peça de roba fresqueta per a l'estiu. Per descomptat, no era la primera vegada, i segur que no serà la darrera. De fet, a moltes zones del país, aquesta és una experiència coneguda per a moltíssims  catalans. Un dia és un cambrer que només t'entén a mitges i et porta un cafè amb gel en comptes del cafè amb llet que li has demanat. O una recepcionista d'hotel que t'etziba que no t'entén si li parles en la llengua pròpia del país. Hi ha restaurants de Barcelona on si parles en català no et serveixen. De vegades, a més de fer gala de la seva ignorància, els protagonistes es permeten ser fotetes, com aquesta dependenta d'un forn que feia veure que ni tan sols identificava el català. En altres casos, els protagonistes presumptament al teu servei fins i tot gosen donar-te ordres, com l'operador que exigia "Catalana, háblame en español" a la tinent d'alcalde de Rellinars. Fins i tot n'hi ha que t'insulten, com en aquesta oficina del Banco Santander de Palma.

Certament, com diuen alguns ultraliberals lingüísticament bornis, de vegades tens la possibilitat de girar cua i anar-te'n al local del costat a provar sort. Això sí, primer has d'acceptar que tu ets un ciutadà de segona que no hauria d'haver pertorbat la plàcida vida de la gent de classe preferent. Perquè aquest ultraliberalisme postís que apliquen al català no l'apliquen pas al castellà. Com va recordar el nonacionalista (ehem) Tribunal Constitucional del Reino de España l'any 2010, a Catalunya el català és una llengua de coneixement optatiu mentre que el castellà (sí, la llengua dels magistrats, quina casualitat) hi és de coneixement estrictament obligatori. En tot cas, en això de la tria suposadament lliure, resulta que tot sovint no tens ni la possibilitat de canviar de proveïdor. Per exemple, quan t'ofegues en una piscina en què hi ha socorristes que no entenen el català. O quan vas al metge i després d'esperar-te setmanes et trobes que el que et toca no sap la teva llengua, com en aquest cas. I què me'n dieu dels socorristes de la Fosca, a Palamós, que es neguen a atendre nens amb picades de medusa fins i tot quan la mare ja s'ha passat al castellà? Per no parlar de la munió de casos en què qui et nega l'ús del català és precisament l'Administració, com denunciava fa poc la Plataforma per la Llengua en aquest informe.

Totes i cadascuna d'aquestes situacions generen una inevitable sensació d'estrès sociolingüístic que, a nivell individual, podeu mirar de superar de diverses maneres, entre les quals jo us recomano que us llegiu l'entretingut Sortir de l'armari lingüístic de Ferran Suay i Gemma Sanginés. Veureu que funciona. Però comença a ser hora que ens plantegem que no podem viure indefinidament amb estrès sociolingüístic col·lectiu. D'una banda, per una simple qüestió de benestar social: no pot ser que hi hagi un grup de ciutadans de primera i un de ciutadans de segona. D'una altra, perquè cas a cas, humiliació rere humiliació, el català retrocedeix. D'acord amb les dades oficials de Catalunya (EULC 2003 i EULP 2013), durant la darrera dècada, l'ús del català exclusiu amb el metge va retrocedir de més de 400.000 persones, i l'ús amb bancs i caixes va retrocedir de més de 600.000. I havíem quedat que tots, fins i tot els que s'omplen la boca de ser bilingüistes, també es preocupaven pel català, o no era així?

Jo ja entenc que emprendre mesures en aquest terreny resulta enormement complicat, perquè no es tracta només d'esquivar una legislació nonacionalista espanyola que protegeix els monolingües (castellanoparlants). El tema és més complex: Espanya, l'Espanya castellana que, com deia Fraga, és l'Espanya de debò, és un país acostumat a exportar treballadors des de temps immemorial, ja sigui per colonitzar Hispanoamèrica o per enviar els seus fills a treballar a la resta d'Europa. En aquest país que mai no ha estat capaç de donar feina als seus propis fills i que s'ha hagut de resignar a veure'ls partir periòdicament cap a l'estranger, l'última cosa que volen sentir és que hi haurà barreres idiomàtiques que els faran més difícil col·locar-se. Per això, a la que es toca el tema els salta el xip demagògic i s'afanyen a disfressar l'actitud supremacista d'un cambrer prepotent amb el mantell de víctima del sistema. No fos cas que un dia els toqués a ells, això d'haver d'anar a buscar feina ja sigui a l'estranger o les colònies.

Però per més que sigui difícil, potser ja seria hora que comencéssim a prendre cartes en aquest assumpte. De fet, els primers beneficiats d'anar introduint l'exigència de capacitació lingüística al sector serveis serien els milers de joves catalans poc formats que ja saben català perquè han passat per la immersió però que tenen dificultats per inserir-se en un mercat laboral on aquesta habilitat encara no es valora prou. Com també ho serien els milers de persones que, havent vingut d'arreu del món, han invertit hores i esforços a aprendre la llengua del país que han decidit fer seu, i que tot sovint es troben que no els valoren adequadament. Per ells, que han demostrat el compromís amb la societat d'acollida, i per nosaltres, que volem construir una societat més cohesionada i en el fons més feliç, potser ja va essent hora que la demanda de capacitació lingüística s'estengui també al sector privat.