dijous, 14 de juliol de 2016

Una guia per entendre millor la City

Fa poc que vaig acabar-me un llibre molt adequat per entendre una mica millor un element clau de la Gran Bretanya, la City, el centre financer del país, d'Europa, i un dels principals del món:

Luyendijk, Joris (2016) Nedant ente taurons. El meu viatge al món dels banquers. Barcelona: Empúries. ISBN: 978-84-16367-53-5

Al llibre, l'autor -un periodista holandès amb formació antropològica que treballa(va) per a The Guardian- fa una immersió en el món de les finances de la City per mirar d'entendre com va ser possible que s'arribés al crac del 2008, i val a dir que el que explica és fascinant, a més d'esparverador. Més que explicar com funciona la banca -la comercial i sobretot la financera-, que no és ben bé el seu propòsit, el que Luyendijk fa millor és descriure les persones que treballen al món de les finances. al llarg del llibre va construint tot un ric mostrari de tipus de treballadors de la banca que ajuda a entendre la humanitat dels que, des de fora, ens poden semblar només robots assedegats d'enriquir-se.  Val a dir que el periodista entra en aquest món amb la hipòtesi que el que mou els banquers que ens van dur a la crisi és la cobdícia, i en surt amb una idea força diferent... En tot cas, el que hi veu fa por: el món de les finances funciona com un mecanisme incontrolat en què ningú no té prou perspectiva per entendre'l del tot.

No us esguerraré pas la lectura del llibre avançant-ne les conclusions, però sí que em ve de gust d'assenyalar que un dels trets que caracteritza el món de la City, per a Luyendijk, és el seu allunyament de la resta del país on es troba, un allunyament que s'ha posat de manifest una altra vegada en les votacions per al Brexit. Tal com li diu un cercatalents de la City:

"Un professional amb estudis superiors de la City de Londres té molt més en comú amb un col·lega de Hong Kong, Nova York o Rio de Janeiro que amb un mestre o una infermera monolingüe i monocultural  de Birmingham o Mancester. Per a la nova elit mundial, la solidaritat no té una base geogràfica ni està lligada a cap estat." (Luyendijk 2016: 243)

 Això no és, per descomptat, res de nou: també l'aristocràcia de l'antic règim i les famílies reials contemporànies estan lligades en primer lloc a un grup social, el seu, abans que no pas als seus súbdits - i si no, fixeu-vos que ràpid que canvi(av)en de lleialtat quan ocup(av)en la corona d'un altre país. Però les seves conseqüències són, com a mínim, iròniques:

"Aquí és on l'esquerra es perd. Insisteix en la solidaritat a tot el país, amb impostos més alts per als rics per ajudar els compatriotes menys afortunats. Però aquesta solidaritat es predica en un sentit de pertinença nacional, al qual l'esquerra és al·lèrgica; la identitat nacional va de la mà del xovinisme i el nacionalisme, i els repulsius racistes de dretes. Té gràcia que els postmodernistes i molts pensadors socials contemporanis d'esquerres et diran que tot sentiment de pertinença és un constructe, la tradició un invent i els països són tan sols fantasies o comunitats imaginades. Doncs l'elit financera hi està d'acord." (Luyendijk 2016: 243)

Doncs ja ho sabeu. a partir d'ara, quan algú digui cosmopolita, penseu en primer lloc en un trebalador de la borsa o en un banquer de la City...