(Publicat a l'Ara el 5/7/2016)
El Brexit, l’anglès i nosaltres
Fins a quin punt el Brexit canviarà els equilibris lingüístics de la UE?
F. XAVIER VILA |
La victòria dels partidaris d’abandonar la Unió Europea
ha obert la porta a un debat sobre les conseqüències lingüístiques del
Brexit: si se’n van, quin ha de ser el paper de l’anglès a la UE? Bona
part de les veus que s’han alçat exigint que s’arraconi la llengua de
Shakespeare, com les dels polítics francesos Jean-Luc Mélenchon i
l’alcalde de Besiers, Robert Ménard, no són més que estirabots
xovinistes. Ara bé, ¿segur que només es tracta d’això? The Wall Street Journal
afirmava el 27 de juny que els líders europeus començaven a usar més
l’alemany i el francès. Fins a quin punt el Brexit canviarà els
equilibris lingüístics de la UE?
D’entrada, des d’un
punt de vista quantitatiu, l’adéu del Regne Unit implica que el pes dels
anglòfons nadius a la Unió passarà a ser marginal. Si projectem les
dades de l’Eurobaròmetre del 2012 a una Europa sense el Regne Unit, els
anglòfons nadius passaran de ser el 13% dels residents a la UE a ser-ne
l’1,8%. Això sí, sumant parlants nadius i no nadius, l’anglès continuarà
essent la llengua més sabuda: l’any 2012 un 38% dels europeus deia
tenir-lo com a segona llengua, mentre que les xifres per al francès i
l’alemany eren respectivament el 12% i l’11%. Aquell mateix any dos
terços dels europeus creien que l’anglès era una de les dues llengües
que els eren més útils (17% alemany, 16% francès). L’anglès és la
llengua més sabuda a la majoria de països de la Unió, i el seu avantatge
respecte de les altres llengües tendeix a ser superior entre les capes
de població més educada i entre els joves. De fet, el seu ús s’ha anat
estenent en el si de les institucions europees i avui l’anglès és la
llengua original de la gran majoria de la seva documentació escrita, la
més usada en les relacions bilaterals i multilaterals, i fins i tot
l’única llengua oficial d’algunes de les seves institucions, com el Banc
Central Europeu.
Si es materialitza, el Brexit podria ser el moment de reforçar les grans llengües europees, per exemple en l’educació
En aquest context, ¿és realista que la marxa del Regne Unit comporti un
canvi substancial? L’exeurocomissària Danuta Hübner ha advertit que si
el Regne Unit se’n va podria haver-hi algun problema legal per preservar
l’estatus de la seva llengua, perquè van ser precisament ells els qui
van sol·licitar que fos oficial. Si això fos així, però, és previsible
que les institucions europees fessin gala de la seva proverbial cintura
política, ni que sigui perquè com a mínim Irlanda s’afanyaria a
sol·licitar-ne l’oficialitat, atès que l’anglès és la llengua habitual
de més del 95% de la seva població. En realitat, el Brexit podria fins i
tot afavorir l’anglès, que podria ser presentat com a llengua
presumptament pragmàtica i neutral, igual com s’ha fet en tants països
postcolonials.
Tanmateix, tot plegat no hauria de fer
perdre de vista altres factors que van en sentit contrari i que
aconsellen cautela en la qüestió. Tant a París com a Berlín s’és ben
conscient que aquesta vegada sí que podrien mirar de redreçar una
situació que perceben com a injusta. No caldria eradicar l’anglès, n’hi
hauria prou “posant-lo a ratlla”.Hi ha maneres de fer-ho. D’entrada,
seria fàcil instar la UE a complir els seus reglaments. Ara mateix,
moltes normatives europees apareixen primer en anglès i sovint les
altres versions no arriben. Podria fer-se que comencessin a aparèixer de
manera més multilingüe, començant sempre per l’alemany i el francès. O
en un altre sentit: tenint en compte qui paga a la UE, ¿té gaire lògica
que el president del Banc Central Europeu, avui un italià però aviat
potser un alemany, hagi d’expressar-se en anglès a Frankfurt? Aquest
podria també ser el moment de reforçar la presència de les grans
llengües europees per exemple en l’educació. Pel que fa al suport
popular, caldria no oblidar que arreu d’Europa la creixent contestació
anti-UE advoca per recuperar espais de sobirania nacional, i que en el
conflicte entre locals i cosmopolites que s’amaga rere les tensions
eurofòbiques de mig continent és fàcil d’associar l’anglès amb els
partidaris de més Europa. Per a molts, menys anglès seria menys Europa.
És massa d’hora per saber com acabarà tot plegat, fins i tot per saber
si el Brexit acabarà materialitzant-se. Amb tot, estaria bé que tots
plegats en traguéssim almenys una lliçó, no per antiga prescindible: en
el món inestable en què ens movem, resulta arriscat posar tots els ous,
fins i tot els ous lingüístics, en un mateix cistell, per gros i poderós
que ens pugui semblar. Al capdavall, les llengües franques no són més
que un instrument que hauríem de poder usar en benefici propi, no pas un
altar al qual calgui sacrificar bous i esquelles.
1 comentari:
Una anàlisi força completa, llàstima que no hi hagi inclós altres opcions, com l'esperanto. De ben segur el Brexit serà un tema a tractar a la Conferència Internacional sobre Perspectives de la Comunicació Lingüística a Europa, que tindrà lloc a Eslovàquia en dues setmanes. Amb la participació de diversos ministres eslovacs, així com de comissaris i excomissaris europeus, la conferència té tres llengües oficials: eslovac, anglès i esperanto. De fet, un dels comissaris, Vytenis Andriukaitis, farà la seva intervenció en aquesta darrera llengua http://www.polaco.fss.ukf.sk/conference/index.php?option=com_content&view=article&id=9&Itemid=17&lang=eo
Publica un comentari a l'entrada