dijous, 8 d’octubre de 2015

Per què escriuen «el pruses»?



Navegant per les pàgines unionistes d’Internet és fàcil topar amb autors que, quan fan referència al procés sobiranista català, en diuen «el pruses». Mirant-ho a qualsevol cercador en trobareu milers d’exemples. Tinc la sensació que, quan hi topen, la majoria de lectors de qualsevol ideologia però amb un mínim nivell d’alfabetització es deuen sentir una mica incòmodes. Tampoc és tan estrany. És la sensació que s’experimenta davant de les demostracions d’ignorància supina del proïsme, com ara mastegar amb la boca oberta, furgar-se el nas ostentosament a la recerca de burilles o orinar en un portal. Vergonya aliena, podríem dir-ne. Ara bé, més enllà de la sensació d’incomoditat, podem mirar d’entendre fredament el perquè d’aquest curiós comportament verbal. Avancem tres hipòtesis per mirar de comprendre-ho.
La primera idea que ens ve al cap és, òbviament, que qui escriu així ho fa per simple ignorància. De fet, no és del tot inversemblant que hi hagi individus que hagin sentit  a parlar del procés però que, desconeixedors que l’idioma d’Empar Moliner té la seva pròpia ortografia, hagin transliterat l’accent del català central seguint les convencions del castellà. Potser sí que un cert nombre de persones viuen en entorns tan i tan tancats que es pensen de bona fe que totes les llengües del món s’escriuen com si fossin la seva. Deuen ser gent monolingüe i poc viatjada, que no ha arribat encara a descobrir el traductor de google i que no han vist que el seu tractament de textos té l’opció català que els pot ajudar en emergències com aquesta. En els cercles mínimament educats potser costa de creure que aquesta gent continuï existint, però els fets són tossuts, i són nombroses les notícies que permeten afirmar que la manca de cultura no és obstacle per escalar fins a posicions ben remunerades en els entorns unionistes: recordeu que el govern espanyol té contractades com a assessors desenes de persones que no tenen el graduat escolar. O és que heu oblidat ja la regidora de cultura del PP de la ciutat de València que es va acomiadar del seu càrrec amb una carta amb més de 30 faltes? Empesos per l’evidència empírica, doncs, concedirem que pot ser que hi hagi gent que escrigui el pruses  per mer analfabetisme. De tota manera, si això és així, és obvi que aquesta demostració d’ignorància dóna la talla del valor que poden tenir les opinions d’aquests individus sobre el contenciós hispano-català.
Ara bé, segur que tots els qui escriuen així ho fan per ignorància? I si els qui escriuen el pruses sí que saben que cometen tres faltes seguides en una sola paraula, però ho fan expressament? D’entrada, hom podria pensar que escrivint malament aquesta paraula, els autors volen remarcar algun tret particular dels qui la utilitzen. De fet, l’ús d’ortografies divergents de la normativa és un recurs molt habitual en literatura per tal d’evocar l’atmosfera d’entorns socials allunyats de la llengua estàndard, ja sigui perquè parlen varietats arcaïtzants, dialectes amb forta personalitat, parlars col·loquials o sociolectes estigmatitzats. Per exemple, a Incerta glòria Joan Sales transcrivia certs trets dels parlars aragonesos de manera no normativa per tal d’evocar la distància amb el castellà estàndard i certa proximitat amb el català. Amb tot, per molt que ens ho mirem, aquest motiu és poc versemblant. Escriure pruses no aporta en principi cap matís d’aquests, perquè és obvi que ni Mas ni Junqueras ni la resta d’independentistes no ho escriuen pas així, i és encara més evident que el procés sobiranista no té cap connotació especialment lligada amb el català central. Es miri com es miri, la forma pruses és autoreferencial, perquè només remet a l’unionisme amb llaga d’estómac.
Així doncs, si no és per simple ignorància ni per certa voluntat estilística, per què deu ser que determinats unionistes escriuen aquest mot amb tantes faltes? L’única explicació racional que se’ns acut per a aital comportament és la d’una aversió especialment aguda envers la normativa del català. Qui escriu el pruses no és ben bé que s’equivoqui, sinó que sofreix tal fòbia envers la llengua catalana que el simple fet d’haver d’escriure’n un sol mot se li fa intolerable. I com venç aquesta angoixa íntima que el corseca, com supera el trauma d’haver d’escriure una paraula en català? Doncs deturpant-la, desfigurant-la, violentant-la tant com pot. En un mecanisme perfectament descrit pels manuals de patologies mentals, l’unionista catalanòfob viola l’ortografia catalana per demostrar-se que controla la llengua, que la subjuga, que en fa el que vol. Potser sí que escriu una paraula en català, però ho fa estrafent-la, escarnint-la, triturant-la, negant-li la categoria de paraula i reduint-la a una suma de lletres malgirbada sense lloc al món civilitzat. Perquè aquest és el quid de la qüestió. Escrivint el pruses, aquests individus intenten negar al català la categoria de llengua, reduir-lo a un patuès sense normes i dissoldre’l  en el món dels balbucejos i els grunys. No hi ha normes, no hi ha llengua, no hi ha català, no hi ha problema catalán.
Si tiréssim del manual d’autoajuda del nacionalisme espanyol, ara diríem que negant al català la categoria de llengua amb la seva normativa, aquests individus fan el mateix que feien els nazis amb els jueus, els gitanos, els homosexuals: definir-los com a Untermenschen, és a dir, com a infrahumans, per tal de poder-se’n desempallegar sense càrrega de consciència. Però això no sols seria una banalització inacceptable del genocidi, sinó un greu error de perspectiva. Per desgràcia, la tècnica de disminuir la qualitat humana de l’adversari no ha estat un procediment exclusiu dels nazis, sinó una pràctica comuna, especialment entre els grans imperialismes europeus totalitaris. Aplicada a la llengua, aquesta és la tècnica de la patuesització, consistent a destruir la llengua dels altres fins a fer-la passar per una forma de comunicació prelingüística primitiva, un dialetto, un patois, una jerigonza, un chapurreao, un sayagüés... Una tàctica que l’imperialisme espanyol ha practicat a bastament i que demostra no sols la categoria humana de qui la practica, sinó també quins són, en el fons, els seus veritables objectius: la negació i vexació de l’altre fins a arribar, tan aviat com es pugui, al seu anihilament absolut.

1 comentari:

Miquel Strubell ha dit...

A mi em fa l'efecte que escriuen "pruses" amb una clara voluntat de ridiculització. Escriure "procés" legitima el tema. Escriure "pruses" és negar-ne legitimitat. Des de la seva òptica, com que la independència és impossible (ho prohibeix la Constitució), només es pot parlar del procés si queda clar que l'autor en nega la possibilitat, la viabilitat.