dissabte, 31 d’octubre de 2015

De Halloween, la castanyada i l'ensenyament de l'anglès



Ara fa tot just vuit anys que, del Quebec estant, publicava una primera reflexió meva sobre el xoc entre la Castanyada i Halloween. En aquell moment la celebració americana em resultava estranya, en el sentit que només hi tenia contacte de debò per la via dels mitjans de comunicació tot i que començava a ensumar-ne alguns rastres. Vuit anys després, la situació ha canviat radicalment, perquè el Halloween ha depassat el seu caràcter marcadament mediàtic i s’ha instal·lat en la vida quotidiana de molts catalans. Avui no sols el contemplem a les pel·lícules americanes, també se’n parla explícitament als mitjans de comunicació, és present al comerç –als supermercats, a de les botigues de productes de festa, a les d’alimentació... Tal com havia predit fa dècades Monzó en un conte titular, si no recordo malament, Hal·louin, la celebració ha arrelat en part de la població.
La competència entre la Castanyada i Halloween té un rerefons antropològic prou interessant, com mostra per exemple aquest interessant article d’Adrià Pujol. Ara bé, més enllà dels seus orígens, el cert és que ens ofereix una mostra de canvi cultural en procés que pot resultar fascinant per als qui ens dediquem a analitzar la societat. En aquest sentit, crec  que assenyalar quins són els principals actors que l’han estat promovent ens permet fer alguna reflexió interessant sobre el procés.
D’entrada, crec que hi ha pocs dubtes que el primer agent d’introducció de la festa a casa nostra va ser la potentíssima indústria cinematogràfica estatunidenca. Ja fa dècades que els mitjans catalans i sobretot alguns d’espanyols difonen pel·lícules relacionades amb temàtiques halloweenesques. Això ha permès que la dinàmica de la festa fos més o menys coneguda abans fins i tot que arrelés entre la població local. El pes de la pressió mediàtica es fa evident, entre altres coses, quan s’examina com s’ha importat la fórmula anglesa del trick or treat. Com explica per exemple la Viquipèdia, aquesta fórmula significa que «O ens convides a caramels (treat) o et farem una malifeta (trick)». Doncs bé, a casa nostra els seguidors de la festa semblen utilitzar de manera generalitzada la traducció castellana truco o trato, una traducció literal que va bé per a la sincronització de veus en els doblatges però que resulta absurda i incomprensible.
La segona gran via de difusió de Halloween a casa nostra ha estat el món comercial. En la mesura que el sistema capitalista es basa en el consum creixent i sense aturador, és obvi que els empresaris han d’aprofitar qualsevol oportunitat per tal de dinamitzar el seu sector, i una de les maneres més eficients de reeixir-hi deu ser potenciar l’obligació social de consumir determinats productes. En aquest sentit, una festa més aviat íntima i familiar com la Castanyada resulta molt menys aparatosa i , per tant, menys profitosa en termes econòmics, que una altra que implica disfresses, música, consum, cert grau de disbauxa i permissivitat. Diria que a Catalunya les festes de Halloween van arrencar ja fa temps en discoteques i sales de festes, però van trobar una consagració comercial definitiva quan Port Aventura va començar a fer-ne un reclam publicitari i va anunciar-la massivament per televisió.


Hi ha un tercer motor que a parer meu ha contribuït poderosament a la popularització de la festa nord-americana entre nosaltres i que he vist molt poc esmentat: els professionals de l’ensenyament de l’anglès. La meva experiència en aquest sentit és que, delerosos per apropar les seves assignatures a la canalla, molts docents han aprofitat la presència de la festa als mitjans de comunicació i l’han introduïda de manera massiva a les seves activitats. Així, curs rere curs, els nostres alumnes s’han trobat amb les tradicionals  redaccions sobre Halloween, els dibuixos sobre Halloween, les decoracions de la classe de Halloween, les festes amb elements de Halloween... Altrament dit, el sistema educatiu català ha anat naturalitzant la presència de la festa i els seus referents entre les noves generacions. I certament, ho ha aconseguit: per als infants, adolescents i part dels jovent català d’avui dia, Halloween és una festa de tota la (seva) vida. De fet, irònicament, gràcies en part a l’escola, per a la majoria dels joves i adolescents, el Halloween  té molta més entitat que no pas la castanyera, aquell personatge que amb sort recorden de manera confusa de quan anaven a preescolar, si és que la seva escola encara la celebrava.


Segur que hem de combinar tots aquests factors amb d’altres. Amadeu Carbó, per exemple, ha fet notar que el retrocés de la Castanyada té a veure amb la pèrdua del seu sentit diguem-ne espiritual i la seva infantilització. També és força probable, per exemple, que en alguns sectors de la població, la celebració del Halloween sigui percebuda com a cosmopolita, per oposició a tradicions autòctones com la castanyera, més localistes. En el meu entorn, el major entusiasme per aquesta festa es produeix en famílies amb orígens (parcialment) forans. També és cert que Halloween ens allunya del principal tabú de la nostra societat, el de la mort, perquè la trivialitza i en fa un espectacle. El fet és, en qualsevol cas, que aquest celebració sincrètica d’origen celta passat pels Estats Units sembla que ha arribat per quedar-se definitivament. De quina manera? Impossible de predir. D’entrada, avui encara no és majoritària. Ahir mateix una mare —per l’accent, argentina— em va trucar a la porta oferint-me uns caramels perquè poc després havien de passar uns nens per les cases a fer el ritual. El seu gest palesa a parer meu que la dona no es refiava gaire que el meu veïnat estigués gaire preparat  per a la festa —i de fet, al final no van pas passar... D’altra banda, comencen a detectar-se reticències creixents contra la festa en forma d’articles, de missatges de whatsapp, memes i altres formes de protesta internètica. Als països de llengua catalana aquestes manifestacions (encara?) són febles i tendeixen a lligar-se amb la defensa de la genuïnitat contra l’imperialisme cultural, com en aquest cartell. Aquest argument no és desconegut en altres latituds com ara en aquest exemple o aquest altre  procedents de Mèxic. En altres països, l’oposició a la festa sorgeix en canvi d’alguns sectors catòlics que creuen detectar-hi un ritual satànic (com aquest exemple o en aquest altre). Ningú no pot predir com acabarà aquesta concurrència de tradicions. Potser la nova festa continuarà avançant i fent-se hegemònica, tal vegada recularà, com va fer el pare noël davant la renaixença del tió al llarg dels 90, i és ben possible que avancem cap a una celebració mixta, de tipus sincrètic, com ha passat amb les diverses modalitats de celebració del Nadal que ara mateix s’entremesclen a casa nostra i que fan que els avets artificials convisquin amb els tions, els santa claus i els reis. De fet, diuen les notícies que la venda de panellets no afluixa, i algun espavilat ja ha encunyat el terme Castaween... 



En tot cas, més enllà del futur de la festa, crec que l’èxit d’implantació del Halloween a casa nostra hauria de generar certa reflexió en el col·lectiu dels docents que fins ara no s’ha sentit gaire interpel·lat per aquesta qüestió, almenys en un sentit que voldria apuntar. Encara que de vegades hi passem per sobre, crec que el cas de Halloween ens recorda que l’escola té un paper considerable en l’afaiçonament de l’imaginari de les noves generacions. Per descomptat, no afirmo pas que els mestres siguin els responsables exclusius o fins i tot principals de la introducció de la festa a casa nostra. Tanmateix, sí que crec que hi ha tingut un paper rellevant, fins al punt que em sembla legítim dubtar que aquesta festa hagués assolit les proporcions que ha assolit sense la naturalització entre els alumnes que n’han fet les escoles. En aquest sentit, opino que el canvi cultural que hem viscut hauria d’afavorir la reflexió sobre la funció i les repercussions de l’ensenyament de l’anglès a Catalunya. Quan a Catalunya o Europa en general introduïm l’ensenyament de l’anglès i fins i tot en anglès a les nostres aules, ho fem per tal que els nostres joves coneguin la llengua anglesa i puguin funcionar en un entorn internacional, però pas perquè els vulguem americanitzar. En termes de la psicolingüística, l’ensenyament de l’anglès a casa nostra té unes finalitats clarament instrumentals,  no pas integratives. Ara bé, el cas del Halloween suggereix que potser l’escola ha contribuït activament a generar un canvi cultural que no entrava en el paquet de les seves obligacions originàries. En altres paraules, en comptes d’ajudar a ensenyar una llengua franca culturalment neutra que serveixi per viatjar pel món, el que ha fet és alinear-se amb la principal potència cultural mundial i assimilar-nos-hi una miqueta. Perquè vejam, realment calia abusar tant de Halloween en context escolar? Calia caure-hi una vegada i un altre, any rere any, com si no hi hagués més formes de dinamitzar l’ensenyament de l’anglès?
Entenguem-nos, no estem parlant de cap drama. La cultura catalana pot absorbir aquesta i moltes altres incorporacions culturals, perquè en el fons una cultura és una realitat contínuament canviant que es dinamitza en contacte amb l’exterior. Però el cas del Halloween potser sí que és un element per a la reflexió, i fins i tot per al canvi d’alguns plantejaments. De fet, el dilema de si l’ensenyament de l’anglès ha de continuar orientat cap als països anglòfons i les seves cultures o ha d’emancipar-se’n i convertir-se en un ensenyament molt menys anglocèntric i americanocèntric és un dels temes estrella de la lingüística aplicada internacional (per cert, si voleu introduir-vos-hi us recomano aquest llibre). En el fons, es tracta d’un debat de gran envergadura: qui ha de controlar la principal llengua franca internacional, els seus parlants natius o la totalitat dels seus usuaris, majoritàriament no natius? Es tracta també de veure si l’escola se suma dòcilment als processos d’homogeneïtzació cultural mundial i els facilita o bé s’atorga cert marge de capacitat crítica. Encara que no sempre segueixi la moda.