dilluns, 28 de setembre de 2015

El referèndum i el restaurant




Com que segur us hi heu trobat més d’una vegada, es possible que no us descobreixi res de nou. O potser sí. Penseu en la darrera vegada que vau quedar tota una colla i vau decidir d’anar a sopar. És possible que algú tingués una proposta imbatible i que tots hi accedíssiu de seguida sense cap més problema. Potser les propostes van ser dues, i aleshores vau haver de discutir i decantar-vos bé per l’una, bé per l’altra. Però si hi va haver més de dues propostes, què vau fer? El més probable és cadascú argumentés la seva proposta, en discutíssiu els avantatges respectius i finalment, si l’acord no sortia espontàniament, acabéssiu votant. I on vau anar? Doncs en principi al restaurant que va guanyar, és a dir, al que treure més vots, encara que no l’haguéssiu triat per majoria absoluta, per la senzilla raó que, si no hi anàveu, us hauríeu quedat sense sopar. És clar que un cop vistos els resultats potser alguns van proposar aliances entre les opcions perdedores, van suggerir noves propostes, van demanar noves votacions amb condicions diferents o fins i tot van amenaça d’anar-se’n a casa. Però el que és irrefutable és que, en primera instància, davant de diverses opcions, la fórmula guanyadora era la que havia tret més vots encara que no hagués estat per majoria absoluta. O com podia ser altrament?
L’exemple del restaurant és il·lustratiu perquè ens permet entendre com s’actua racionalment i ens ajuda a pensar de manera autònoma enmig de les tempestes propagandístiques. Tal com era de preveure, un cop sabuts els resultats, estem assistint a una ferotge batalla dialèctica per tal d’imposar una lectura de les eleccions al del 27S al Parlament de Catalunya. La premsa unionista, que tant han negat el caràcter plebiscitari d’aquestes eleccions, s’aferra ara desesperadament a la interpretació que els resultats d’ahir només es poden llegir en clau plebiscitària —la majoria absoluta d’escons no els sembla gaire rellevant— i miren de fer martellejar un i altre cop la idea que una majoria de catalans ha votat no a la independència.
«Cataluña vota «no» a Mas y «sí» a la unidad de España» titula literalment l’ABC en portada, i ho rebla afirmant: « El 52% de los electores dicen «no» a la independencia en unos comicios en los que la lista conjunta de Mas y Junqueras pierde nueve escaños respecto a 2012. Necesitará el apoyo de la CUP, pero, con solo el 39% de los votos, se considera «legitimada» para «seguir adelante» con la secesión.» Fixeu-vos que en tots dos casos fa servir unes cometes com si ahir els electors haguessin pogut triar unes paperetes amb aquests dos mots.
El País, sempre una mica més palatí que el seu homòleg conservador, titula «Los independentistas no lograron el 50% de votos para su plebiscito», donant a entendre que els no independentistes sí que l’han assolit, i parla de «fracàs plebiscitari» al seu editorial. De passada, i com que també cal donar sortida a la mala bava acumulada,  permet que un articulista més hooliganesc es despatxi amb un simpàtic: «La red de propaganda de Mas encubre el fracaso independentista». (la negreta és nostra)
Finalment, i per no fer-me pesat, El Mundo proposa una lectura similar i remarca que el sobiranisme només arriba a «poc més del 47%». Presentant les dades així,  el diari suggereix que el no-sobiranisme assoleix quasi un 53%, tot i que no assoleix la barroeria de l’ABC i no s’atreveix a posar-ho en portada.
Si heu arribat fins aquí suposo que ja us haureu adonat que el que la premsa de Madrid està fent és no sols convertir les eleccions d’ahir en un referèndum —però que no eren unes autonòmiques normaletes?— sinó fins i tot definir-ne la pregunta i establir-ne les opcions de resposta. Amb els seus titulars i les seves anàlisis, la metròpoli intenta fer creure —creure’s?—que ahir a Catalunya es va celebrar un referèndum en què hi havia dues butlletes, una amb el i l’altra amb el no, i convèncer els seus lectors que la butlleta del va treure menys vots que la butlleta del no. Ara bé, malauradament, aquestes butlletes no van existir mai. Per tant, si volem ser honestos ens hem d’atenir als programes que es presentaven, i el màxim que es pot afirmar és que ahir hi havia tres grans blocs: el bloc dels qui proposaven engegar immediatament el procés d’independència, format per JxS i les CUP. Un segon bloc que es negava en rodó a parlar de la possibilitat d’independència, englobat per C’s, PP i PSC. I finalment, un bloc que va defugir definir-se en aquests termes i que orbitava entorn de CSQP i, d’alguna manera, UDC. Són gent que, com Lluís Rabell, afirmava: “No sé què votaria en una declaració nominal d’independència.” (ElCrític 2/09/2015). Segur que podem fer més matisos, però jo no veig manera humana de reduir aquestes tres opcions a dues sense faltar a la veritat.
En altres paraules, ahir es van celebrar unes eleccions que d’entrada haurien de mesurar-se en termes propis d’unes eleccions, és a dir, sobre la base dels escons. Però si algú les vol mesurar en forma plebiscitària, no pot fer-ho en termes dicotòmics, perquè les respostes no ho eren pas, de binàries. L’única manera de fer-ho bé és partint de la base que hi havia tres grans opcions: la d’engegar el procés d’independència, la de convocar un referèndum, i la d’oblidar la idea d’independència. I el resultats són clars, per no dir demolidors: 48% per la independència, 11% pel referèndum i 39% per l’statu quo. Una altra cosa és que ara, a la vista dels resultats, els uns i els altres pensin que els convenen aliances estratègiques perquè no es troben prou forts per dur a termes els seus respectius projectes. Però això ja no és anàlisi del discurs polític sinó, en tot cas, prospectiva.