Serveixen els insults per entendre una ideologia?

Us heu demanat mai per què els constitucionalistes espanyols tenen tanta obsessió per presentar-se com l'única manera assenyada de veure el món? I us heu preguntat per què descriuen l'independentisme de manera obsessiva en termes com ara adoctrinats, dements, forassenyats i altres? L'editorial d'El País em va recordar aquest treball meu en què analitzo els insults com un instrument per reconstruir les bases de la ideologia nacionalista espanyola i que, com que va sortir en el moment àlgid de la pandèmia, no vaig publicitar. Us el recomano. No cal dir que us recomano també el volum sencer.

Per cert, no us perdeu l'anàlisi de l'obituari constitucionalista d'Eduard Punset. Es un text d'antologia.

Els catalans, entre el seny i el sentit comú

Explica Teun van Dijk, al seu llibre Ideology, que la diferència entre una ideologia i el sentit comú és que la primera no és compartida per la totalitat de la població, sinó només per una part, mentre que el sentit comú es caracteritza precisament perquè és una visió pràcticament universal en una societat determinada. La ideologia, per tant, està en conflicte amb d’altres maneres d’entendre la realitat, mentre que el sentit comú regna en totes les llars... fins que una ideologia el posa en qüestió i, si pot, el degrada a ideologia. La distinció és molt útil, primer de tot perquè és autònoma de la veracitat o no de les idees, i en segon lloc perquè ens recorda que l’opinió d’una minoria pot esdevenir majoritària independentment de si és encertada o no; i a l’inrevés, ens explica que el parer més generalitzat pot perdre adeptes i passar a ser simplement una ideologia. En aquest sentit, és bo recordar que, encara que avui el tinguem com a veritat inqüestionable, l’heliocentrisme, la idea que la terra gira entorn del sol va ser tan sols un plantejament ideològic com a mínim des de 200 anys abans de Crist, quan el va postular Aristarc de Samos. Els seus partidaris es van enfrontar al sentit comú imperant que deia que la terra era el centre de l’univers, i en van patir les conseqüències de manera dramàtica, amb la foguera, com Giordano Bruno, o amb l’ostracisme com Galileu, abans d’esdevenir part del nostre sentit comú.

Enfront del sentit comú, o mentalitat generalitzada, els catalans hem interioritzat des de fa segles el concepte de seny, que els valencians denominen trellat. El DIEC el defineix com a “Ponderació mental” i com a “Sana capacitat mental que és penyora d’una justa percepció, apreciació, captinença, actuació.” Encara que només sigui subtilment, fixeu-vos que mentre el sentit comú posa davant de tot el fet de compartir l’opinió de la majoria, tenir seny és una activitat més individual, més reflexiva, que passa per apreciar la realitat i actuar d’acord amb la pròpia percepció de la justícia. No voldria exagerar els matisos, però en el fons, el sentit comú demana conformitat al parer de la majoria, per convenciment o per prudència, mentre que tenir seny demana prendre decisions individuals ponderant la realitat.

És una dada absolutament innegable que el Procés ha significat, entre moltes altres coses, que la majoria dels catalans deixi de compartir el sentit comú dels espanyols pel que fa a l’articulació política entre Catalunya i Espanya. És tan innegable que una de les peticions més habituals dels polítics espanyolistes és que els catalans «recuperin el sentit comú». Potser qui més ho ha repetit és Rajoy, que és un polític que basa el seu carisma precisament a encarnar el sentit comú espanyol, però també han comprat el tòpic Arrimadas i moltes altres figures unionistes. De fet, això mateix és el que pretenen, encara que ho expressin en negatiu, la infinitat d’individus que afirmen que els catalans estan abduïts, adoctrinats, manipulats... Per a tots ells, hi ha un sentit comú innegociable, que és el seu, i l’única solució imaginable al conflicte és que els qui han desertat del sentit comú facin el camí invers i tornin a adoptar-lo. Per què ho haurien de fer? Bàsicament, perquè és el seu i perquè ells són majoria en l’únic món que de debò els interessa, que és Espanya.

El tema és que, contràriament al que a molts espanyols els agrada pensar, l’abandonament del sentit comú espanyol per part de milions de catalans no és una foguerada emocional sinó una mostra genuïna de seny. La proposta de divorci amistós és la conseqüència lògica d’haver analitzat la realitat de manera ponderada i d’haver arribat a la conclusió que l’única manera assenyada de recompondre la relació amb els veïns és seguir la dita anglesa Good fences make goog neighbours, és a dir, “Les bones tanques fan els bons veïns”, o si ho preferiu en la llengua dels castellans, Cada uno en su casa, y dios en la de todos.  Ara mateix, després d’haver-ho discutit durant anys, és el raciocini el que fa pensar a milions de catalans que no és gaire assenyat regalar 16.000 milions d’euros anualment a uns veïns que no són capaços ni de donar-los-en les gràcies; que no és lògic formar part d’un estat on regna la corrupció i en què trontolla separació de poders; o que no té ni cap ni peus finançar festes de cost estratosfèric per a hereuetes de sang blava mentre milers de nens de la seva edat estan sense llum, sense gas i sense sostre. De fet, tothom sap que si no fos perquè les amenaces i les garrotades també es tenen en compte en la ponderació de la realitat, molts dels catalans que diuen “sí, però ai el que ens poden fer si marxem...” també haurien desertat del sentit comú espanyol, si no ho fan, senzillament, és perquè tenen por. En tot cas, potser sí que als independentistes els agrada celebrar la seva posició al carrer de forma festiva i carregada d’emocions, però el cert és l’abandonament del sentit comú (espanyol) és, ni més ni menys que l’aplicació, per descomptat ponderada, del seny.

El fet que la voluntat d’emancipació dels catalans sigui un resultat del seny, i no una foguerada arrauxada sense trellat, és el que li dona la seva inqüestionable solidesa. Per més que la direcció del  procés cometi errors, el diagnòstic de la situació és racionalment tan evident —almenys per a ells— que hi ha poc espai per tornar endarrere i adoptar un sentit comú que només perceben com una ideologia estrambòtica. Ara bé, per tal d’assolir els seus objectius, és evident que el procés ha de continuar eixamplant la seva base social i aspirar a convertir-se en el sentit comú de la gran majoria dels residents a Catalunya. A tall d’inventari, suggereixo dues idees per aconseguir-ho, una de molt precisa i una altra que, de fet, és tot un programa d’actuació.

La primera idea, de fàcil aplicació i resultat immediat, és que l’independentisme disputi obertament la possessió dels termes com sentit comú, seny i similars en els espais públics. Hauria de ser rutinari que cada vegada que algun unionista pretén parlar des del «sentit comú», algú li fes notar que la seva opinió no sols no representa el sentit comú, sinó que és una ideologia minoritària a Catalunya, que és on toca discutir. Pensem que el fet de saber que es comparteix una idea generalitzada és un factor molt important a l’hora de decidir les opcions vitals, sobretot en situació d’incertesa. Convé per tant, que els qui se senten segurs d’estar en el sentit comú (espanyol) se sentin qüestionats perquè només expressen un opinió molt discutible.

La segona idea, molt més ambiciosa, és que es llanci definitivament l’intent d'analitzar de forma adequada els discursos i els marcs mentals (els famosos frames de Lakoff) amb què concep la realitat l’electorat unionista que resideix a Catalunya, sobretot per tal d’entendre quins mecanismes fan que, estan sotmesos a les mateixes condicions objectives que la resta de ciutadans del país, no desencadenin els mateixos raonaments que la part majoritària de la societat catalana. No cal dir que la seva dependència mediàtica dels mitjans del règim del 78 és crucial, en aquest sentit, però resulta igualment evident que sense entendre les seves argumentacions l’independentisme no aconseguirà penetrar-hi i això, sigui com sigui, hauria de ser un objectiu crucial en l’agenda del procés.

Per què escriuen «el pruses»?

Navegant per les pàgines unionistes d’Internet és fàcil topar amb autors que, quan fan referència al procés sobiranista català, en diuen «el pruses». Mirant-ho a qualsevol cercador en trobareu milers d’exemples. Tinc la sensació que, quan hi topen, la majoria de lectors de qualsevol ideologia però amb un mínim nivell d’alfabetització es deuen sentir una mica incòmodes. Tampoc és tan estrany. És la sensació que s’experimenta davant de les demostracions d’ignorància supina del proïsme, com ara mastegar amb la boca oberta, furgar-se el nas ostentosament a la recerca de burilles o orinar en un portal. Vergonya aliena, podríem dir-ne. Ara bé, més enllà de la sensació d’incomoditat, podem mirar d’entendre fredament el perquè d’aquest curiós comportament verbal. Avancem tres hipòtesis per mirar de comprendre-ho.

La primera idea que ens ve al cap és, òbviament, que qui escriu així ho fa per simple ignorància. De fet, no és del tot inversemblant que hi hagi individus que hagin sentit  a parlar del procés però que, desconeixedors que l’idioma d’Empar Moliner té la seva pròpia ortografia, hagin transliterat l’accent del català central seguint les convencions del castellà. Potser sí que un cert nombre de persones viuen en entorns tan i tan tancats que es pensen de bona fe que totes les llengües del món s’escriuen com si fossin la seva. Deuen ser gent monolingüe i poc viatjada, que no ha arribat encara a descobrir el traductor de google i que no han vist que el seu tractament de textos té l’opció català que els pot ajudar en emergències com aquesta. En els cercles mínimament educats potser costa de creure que aquesta gent continuï existint, però els fets són tossuts, i són nombroses les notícies que permeten afirmar que la manca de cultura no és obstacle per escalar fins a posicions ben remunerades en els entorns unionistes: recordeu que el govern espanyol té contractades com a assessors desenes de persones que no tenen el graduat escolar. O és que heu oblidat ja la regidora de cultura del PP de la ciutat de València que es va acomiadar del seu càrrec amb una carta amb més de 30 faltes? Empesos per l’evidència empírica, doncs, concedirem que pot ser que hi hagi gent que escrigui el pruses  per mer analfabetisme. De tota manera, si això és així, és obvi que aquesta demostració d’ignorància dóna la talla del valor que poden tenir les opinions d’aquests individus sobre el contenciós hispano-català.

Ara bé, segur que tots els qui escriuen així ho fan per ignorància? I si els qui escriuen el pruses sí que saben que cometen tres faltes seguides en una sola paraula, però ho fan expressament? D’entrada, hom podria pensar que escrivint malament aquesta paraula, els autors volen remarcar algun tret particular dels qui la utilitzen. De fet, l’ús d’ortografies divergents de la normativa és un recurs molt habitual en literatura per tal d’evocar l’atmosfera d’entorns socials allunyats de la llengua estàndard, ja sigui perquè parlen varietats arcaïtzants, dialectes amb forta personalitat, parlars col·loquials o sociolectes estigmatitzats. Per exemple, a Incerta glòria Joan Sales transcrivia certs trets dels parlars aragonesos de manera no normativa per tal d’evocar la distància amb el castellà estàndard i certa proximitat amb el català. Amb tot, per molt que ens ho mirem, aquest motiu és poc versemblant. Escriure pruses no aporta en principi cap matís d’aquests, perquè és obvi que ni Mas ni Junqueras ni la resta d’independentistes no ho escriuen pas així, i és encara més evident que el procés sobiranista no té cap connotació especialment lligada amb el català central. Es miri com es miri, la forma pruses és autoreferencial, perquè només remet a l’unionisme amb llaga d’estómac.

Així doncs, si no és per simple ignorància ni per certa voluntat estilística, per què deu ser que determinats unionistes escriuen aquest mot amb tantes faltes? L’única explicació racional que se’ns acut per a aital comportament és la d’una aversió especialment aguda envers la normativa del català. Qui escriu el pruses no és ben bé que s’equivoqui, sinó que sofreix tal fòbia envers la llengua catalana que el simple fet d’haver d’escriure’n un sol mot se li fa intolerable. I com venç aquesta angoixa íntima que el corseca, com supera el trauma d’haver d’escriure una paraula en català? Doncs deturpant-la, desfigurant-la, violentant-la tant com pot. En un mecanisme perfectament descrit pels manuals de patologies mentals, l’unionista catalanòfob viola l’ortografia catalana per demostrar-se que controla la llengua, que la subjuga, que en fa el que vol. Potser sí que escriu una paraula en català, però ho fa estrafent-la, escarnint-la, triturant-la, negant-li la categoria de paraula i reduint-la a una suma de lletres malgirbada sense lloc al món civilitzat. Perquè aquest és el quid de la qüestió. Escrivint el pruses, aquests individus intenten negar al català la categoria de llengua, reduir-lo a un patuès sense normes i dissoldre’l  en el món dels balbucejos i els grunys. No hi ha normes, no hi ha llengua, no hi ha català, no hi ha problema catalán.

Si tiréssim del manual d’autoajuda del nacionalisme espanyol, ara diríem que negant al català la categoria de llengua amb la seva normativa, aquests individus fan el mateix que feien els nazis amb els jueus, els gitanos, els homosexuals: definir-los com a Untermenschen, és a dir, com a infrahumans, per tal de poder-se’n desempallegar sense càrrega de consciència. Però això no sols seria una banalització inacceptable del genocidi, sinó un greu error de perspectiva. Per desgràcia, la tècnica de disminuir la qualitat humana de l’adversari no ha estat un procediment exclusiu dels nazis, sinó una pràctica comuna, especialment entre els grans imperialismes europeus totalitaris. Aplicada a la llengua, aquesta és la tècnica de la patuesització, consistent a destruir la llengua dels altres fins a fer-la passar per una forma de comunicació prelingüística primitiva, un dialetto, un patois, una jerigonza, un chapurreao, un sayagüés... Una tàctica que l’imperialisme espanyol ha practicat a bastament i que demostra no sols la categoria humana de qui la practica, sinó també quins són, en el fons, els seus veritables objectius: la negació i vexació de l’altre fins a arribar, tan aviat com es pugui, al seu anihilament absolut.