dimarts, 15 de setembre de 2015

Les fractures del procés



“Romeva: 68 diputados bastan para la independencia. No. Ni 130. Para someter y destruir a España debes estar dispuesto a matar y morir ¿Lo estás?”  Tweet de l’opinador espanyolista Hermann Tertsch a Romeva, cap de llista de Junts pel Sí, després de la seva conferència a Madrid Font: ElPlural

De tant sentir els opinadors nacionalistes (espanyols) parlar de la fractura de Catalunya, potser ens ha passat per alt que la veritable fractura que s’està produint no és en la societat catalana, sinó en el si de l’espanyola. En això, les dades disponibles no enganyen. És fàcil comprovar que la societat catalana no s’està esquinçant. Al contrari, totes les enquestes constaten que segueix essent un contínuum nacional entre aquells que senten únicament catalans i aquells —poquets, tot s’ha de dir—que es declaren només espanyols. Entre els dos pols continua havent-hi un gruix importantíssim de persones amb adscripció catalana i espanyola simultània, amb més o menys decantament cap a una banda segons el cas. Aquest paisatge, fill de l’encaix progressiu de les successives immigracions hispàniques en una societat receptora força mestissa, no s’ha transformat pas de sobte en un bloc de catalans vs. espanyols, i res no fa pensar que això hagi d’esdevenir-se de manera imminent. En aquest sentit íntim de vinculació nacional, la societat catalana no s’està fracturant en absolut. De fet, si l’independentisme ha avançat aquests darrers anys és perquè ha anat seduint un bon nombre de persones que se senten emocionalment espanyoles i catalanes i que estan fins al capdamunt de les atzagaiades mesetàries. Un independentisme instrumental que en bona mesura impedeix les fractures que pronosticava —o hauríem de dir que les anhelava?— el senyor José maria Aznar.
Ara bé, posats a parlar de fractures, estem segurs que no se n’està produint cap en el si de la societat espanyola? És possible que m’equivoqui, perquè en realitat jutjo des de la distància mental i emocional una societat, l’espanyola, complexa i en el fons ben allunyada de la catalana, però diria que si més no en l’opinió publicada sí que es detecten nombrosos indicis de dues fractura de caire emocional que van fent cada vegada més irreversibles les conseqüències del procés sobiranista.
La primera de les fractures —que més aviat sembla l’aflorament d’una falla preexistent mai suturada— és el que es detecta entre la intel·lectualitat espanyola i els seus  iguals catalans. El procés d’emancipació nacional català està posant de relleu que la distància cognitiva i afectiva entre els intel·lectuals de matriu castellana i els de matriu catalana era molt més àmplia del que uns i altres estaven disposats a admetre fins fa poc, i fa palès que allà on semblava haver-hi col·leguisme i fraternitat en realitat hi havia un món de discrepàncies que tothom mirava de no trepitjar per mor dels interessos mutus, però que, posats a parlar clar, són difícils d’amagar. En aquest sentit, constatar l’excepcionalitat de veus com les de Palinuro en el panorama espanyol fa encara més clamorosa la manca de complicitat envers el dret a decidir entre els seus compatriotes, i permeten comprendre que les paraules de Santos Juliá i Antonio Elorza contra Josep Fontana no són més que l’enèsima demostració que la distància emocional que fins ara passava desapercebuda està esdevenint impossible d’amagar. La tensió, per dir-ho així, està tibant les costures d’un vestit, l’espanyol, que més que cosit sembla que només estava embastat.
De tota manera, diria que l’aflorament de les costures entre hispanocastellans i catalans no és la principal fractura que s’està produint en la societat espanyola com a resultat del Procés Català. L’esquerda principal que, aquesta sí, és fruit directe d’aquest procés, és la que està migpartint la imatge íntima que tenen molts espanyols d’ells mateixos. Mirem d’entendre’ls una mica. La intel·liguèntsia espanyola s’ha passat les quatre darreres dècades bastint un relat del seu país com una societat moderna i desenvolupada que ha deixat enrere l’Espanya negra i s’ha alliberat del llast militarista i dictatorial, un país pròsper i estable, orgullós d’ell mateix i alhora capdavanter en el reconeixement de la seva pluralitat interna. En aquesta empresa va ser cabdal l’aportació de la lluita discursiva contra el terrorisme d’ETA perquè va permetre construir un relat de bons i dolents en què Espanya era per definició el bàndol dels bons, mentre que el mal —la violència, el xantatge, l’assassinat—era patrimoni bàsicament de l’anti-Espanya. El discurs va funcionar, i de fet ha quallat en amplíssimes capes de la població, fins al punt que és raonable pensar que —afortunadament— avui dia bona part de la societat espanyola rebutja la violència com a forma de resoldre els problemes polítics.

Doncs vet aquí que en aquests moments, enmig d’una crisi econòmica i institucional de proporcions bíbliques que ha posat de manifest moltes de les insuficiències de l’Estat espanyol, a Espanya li ha esclatat entre les mans un conflicte que té la rara virtut de trasbalsar profundament el relat fundacional espanyol contemporani. Perquè si una cosa està fent el procés català és qüestionar un bon nombre d’axiomes fonamentals d’allò que en podríem dir el sentit comú espanyol, aquella entitat fantasmagòrica a la qual apel·la Mariano Rajoy cada vegada que obre la boca. Amb la seva actuació cívica, serena i constant, l’independentisme català està erosionant dia a dia i per la força dels fets la convicció que això que denominen Espanya es fonamenta en un gran acord cívic unànimement compartit per la gent decent del país. Ho fa de manera pacífica, en un règim democràtic i sense coaccions apreciables, en clara minoria pel que fa als mitjans de comunicació i, el que és encara pitjor, ho fa amb un somriure a la boca i sense insults ni exabruptes. Precisament per això és demolidor. La veritable fractura que genera el procés català a Espanya és que està confrontant els espanyols amb la possibilitat d’haver d’assumir el paper de dolents i haver d’usar la força per negar la democràcia. De manera més o menys inconscient, bona part de la societat espanyola es regira intranquil·la davant del fantasma d’haver d’imposar per la força la seva opció als qui, simultàniament, voldrien concebre com a compatriotes. D’aquí el pànic als referèndums, d’aquí la seva obsessió per trobar indicis de manipulació o d’adoctrinament als llocs més inversemblants. D’aquí la fixació per identificar el sobiranisme amb el mal absolut que es el nazisme. D’aquí també el mal humor, els exabruptes i els insults que, infringint la lògica més elemental del debat democràtic entre idees contraposades, prodiguen una vegada i una altra contra el sobiranisme els adalils del nacionalisme espanyol com Vargas Llosa o Arcadi Espada. Perquè no és que el procés català estigui fracturant la societat catalana, sinó que està esquerdat el miratge espanyol i, al pas que anem, és molt probable que li acabi trencant l’ànima. I això, a diferència d’una simple secessió territorial, resulta molt difícil de guarir.