divendres, 17 d’abril de 2009

Sant tornem-hi amb el treball de camp - magribins a Sabadell

Iniciem treball de camp passant qüestionaris a Sabadell, en un institut en què els catalans catalans brillen per la seva absència i en un barri més que humil i un centre nodrit de néts d'immigrants andalusos, paios i gitanos, i de novíssims catalans d'origen romanès, magribí, llatinoamericà i asiàtic. El professorat sembla motivat i professional, tot i que la situació no és de les que conviden a l'optimisme.

L'experiència és enriquidora -potser millor dir-ne il·lustrativa- en molts sentits. D'una banda, mostra el poder del professor a l'hora de controlar l'ambient de la classe: tot i que en general l'ambient és mogut, les diferències de moviment són molt considerables segons la personalitat de cada tutor; en altres paraules, al final l'educació és cosa d'individus individuals! I això, molt em temo que depassa la frontera entre ensenyament públic i privat. D'una altra, corrobora l'escàs nivell de consum cultural ente aquests preadolescents: la majoria amb prou feines se'n recorda d'algun llibre que hagi llegit per iniciativa pròpia. "En mi casa no se leen libros", em diuen un parell de nanos. La llengua ambiental hegemònica, no cal dir-ho, és el castellà: amb prou feines algun alumne se'ns adreça en un català, la majoria ens parla, a nosaltres i al professorat en catellà amb fort accent andalusat.

Un dels objectius del dia és posar a prova un test per destriar arabòfons i amazigòfons que ens ha dissenyat el nostre col·laborador Carles Múrcia, confegit a base d'imatges que fan referència a mots clarament diferents en àrab i amazic. El resultat és contradictori. Per a començar, la prova demostra que cal més temps del previst per a fer la prova, així com una mica d'aïllament; altrament, costa de distingir les respostes dels nens, que parlen baix, com si els fes vergonya que uns adults autòctons els sentissin parlar en les seves llengües. En segon lloc, constatem que encara que el test preveu les respostes possibles en àrab dialectal i en diverses varietats dialectals amazigues, les respostes dels informants són molt variades del que prevèiem, i en molts casos costen d'atribuir a una o altra llengua; fa l'efecte que les possibilitats de resposta són molt més nombroses que les que ens ofereix el test a priori. A més, i com ja esperàvem, es detecta una forta barreja de llengües: un mateix informant es diu una paraula en amazic i la següent en àrab. És possible que la manca de vocabulari en amazic faci que els amazigòfons omplin el seu vocabulari amb termes àrabs manllevats no pas al Marroc, sinó directament a Catalunya, en contactes amb els arabòfons.

Els tests de vocabulari permeten constatar de nou la jerarquia entre llengües vigent a la comunitat. D'un abanda, una nena es resisteix a dir ni un sol mot en àrab, insistint qu eés espanyola. En un altre cas, en veure el test, i encara que se li digui que no és el que ha de fer, una de les nenes escriu les respostes en àrab i ens les ensenya amb tota satisfacció. Tot seguit es posa a ajudar un company. Li preguntem com és que l'ha d'ajudar a dir les paraules que usa amb els seus pares i la nena contesta que el company no parla pas àrab amb els pares, sinó "berber"... com ella mateixa. Però que el que ella volés mostrar l'àrab que sap, i mostrar que el sap escriure. Quan li dic que preferim saber què diuen a casa, i no pas què aprenen d'àrab, es mostra estranyada -"el berber no me gusta"-. Davant la nostra insistència, s'ofereix a escriure els mots amazics... en àrab. Li demano si sap escriure en l'alfabet del berber i diu que no sap escriure en... en... -consulta el seu company en la seva llengua- i diu "en tamazigh". Eureka! O sigui que "berber" és la llengua que parlen i tamazight la que es pot escriure? La nena només s'avé a col·laborar davant de la meva proposta d'escriure-ho en un alfabet "que serveix per a totes les llengües": curiosament, quan em veu transcriure mots amazics en alfabet fonètic internacional em corregeix, i suggereix que escrigui una [u] amb ou, com en les grafies afrancesades. Una revisió del seu qüestionari permet constatar que ha indicat àrab en tota mena de relacions què hauria hagut de posar amazic. Com que ens ho diu clarament, canviem les respostes del qüestionari. Per la seva banda, el company sembla tenir menys domini de l'àrab i no vacil·la a dir que parlar "berber".

En altres paraules: tot fa pensar que aquests magribins estan en procés ràpid de substtució de l'amazic pel castellà i que supleixen mancances de vocabulari bàsic per mots àrabs mé so menys adaptats. De català, més avait poquet.

2 comentaris:

xarxes ha dit...

Ai, no tindrien tans problemes si li diguéren xapurriau, riau riau! XD

Montserrat Cendra ha dit...

Doncs sí, Xavier,
És ben bé així, pel que veig aquest centre és com el de Campclar, pel que fa al consum cultural, i a la realitat sociolingüística. Tal com et vaig dir, el professorat no sap quina llengua parlen els marroquins que té a l’aula. I no és que vulgui exculpar-los, és que no resulta fàcil. Saber-ho, quant al professorat, depèn de dues coses: a)dels coneixements i b) de les actituds. Molts no saben que al Marroc hi ha dues llengües diferents, i en el millor dels casos, sí ho saben, parlen d’àrab i de berber; tal com ho veig jo, el coneixement és el primer pas per canviar l’actitud i des del Departament no s’han donat prou eines per generalitzar aquest coneixement (cursos de formació per al professorat amb experiència, canvis substancials en la formació inicial dels estudiants de Magisteri). I afegim una altra variable, no és pas fàcil diferenciar les dues llengües. No dubto pas de la validesa del test que us va preparar el Carles. Jo que he fet unes 30 hores de classe de taixelhit, paro l’oïda, escolto amb atenció (tota la que la discreció permet)... i no me’n surto. Encara que fa pocs dies, en una xerrada, la Carme Junyent digués que l’àrab i l’amazic són dues llengües tan allunyades com el català i el rus, per a nosaltres, sonen pràcticament igual. No hem oblidar que les dues llengües han estat en contacte durant segles i que s’han influït molt quant al lèxic i, també, quant a la fonètica (jo he trobat llistes de manlleus del català on la mateixa paraula apareixia com a provinent de l’àrab, i en l’altra de l’amazic). No m’allargo per aquí...
D’altra banda, com vosaltres heu observat, els nois i les noies no ho posen fàcil. És normal que ells diguin que parlen “marroquí”. Si preguntes una mica més, et diran que àrab. I els amazigòfons? En aquest grup, hi pots trobar totes les opcions possibles. Gairebé ningú et dirà que parla “amazic” (ni llengua amaziga), sinó “berber”. Això sí, els arabòfons són unànimes: els altres parlen “dialecte”. Si vols saber una mica més sobre la variant geogràfica de l’amazic, i els preguntes d’on són, et contestaran que del Marroc. Si continues la investigació, i , per la zona d’origen dedueixes que són rifenys, i els proposes el terme “tarifit”, s’hi reconeixeran, però ells més aviat fan servir el terme “rifia”. Arribar fins aquí exigeix tenacitat per part del professorat, coneixements i una actitud positiva. I tot això no és majoritari. Ara bé, també s’ha de dir que als centres on hi ha molts nouvinguts, sobretot entre el professorat que hi té un contacte més directe, les dues coses han avançat molt (tal com ha observat Pere Comellas a la seva tesi).
I entre ells, què parlen? Doncs quan era a Campclar no en sabia prou per distingir-ho, al Morell, àrab. Si parlen dues variants diferents d’amazic, s’interrelacionaran també amb àrab, si els ho preguntes et diran que no s’entenen. A l’aula d’acollida del Morell tenim dues germanes que parlen tamazigh i un noi que parla taixelhit, entre ells, opten per l’àrab. I això que elles tenen clara consciència d’amaziguitat, la gran, de 14 anys, ja ens va arribar plurilingüe (fa un curs i mig), escolaritzada allà, pot fer servir el tamazigh, l’àrab (i el darija), i el francès, així com els tres alfabets. Això no és general, la majoria, si han arribat de petits, no poden llegir en àrab (una llàstima). Els amazigòfons no tenen una actitud negativa cap a l’àrab, ans al contrari, es mostren satisfets si els dónes l’oportunitat de llegir-lo (vindria a ser com el que vas comentar d’Holanda). Alguns amaguen força la seva llengua familiar, els fa vergonya, perquè allà sempre ha estat una llengua minoritzada, en el millor dels casos “de pagesos”, en el pitjor de “salvatges”, com ja saps.
I amb el professorat? Doncs al Morell, s’hi adrecen en català, gairebé sempre. Amb els companys, dins de l’aula, també. Fora, als passadissos, barregen les dues llengües. Al carrer, tothom els parla en castellà (la convergència cap al castellà que dèiem). A Campclar, ai las, en castellà (tan absolut com això).

I fora de l’aula? En vau fer una anàlisi? Suposo que sí. Llavors devíeu veure que els nois marroquins s’agrupen i les noies marroquines, també ( la divisió de sexe també passa entre els autòctons); al pati hi ha dues “illes” que no es relacionen gairebé mai amb els autòctons.
A Campclar, dins de l’aula, els marroquins, al cap de dos mesos de l’arribada, s’adrecen al professorat en un castellà prou acceptable. Parlo dels nois, que surten al carrer, al barri i l’únic que senten és el castellà. En dos mesos, es desmunta la feina feta a l’aula d’acollida quant al català. Copien les pautes de conducta dels autòctons: el professorat parla en català i ells responen en castellà. No cal dir que també hi ha professorat que tendeix a la convergència.
Les noies són un altre cas. Com que no surten al carrer, mantenen el català com a llengua de relació amb el professorat. Aprenen a “estimar-lo” a l’aula d’acollida, on se senten més protegides i a gust que a l’aula ordinària. I t’agraeixen de mil maneres l’atenció que els dediques. Si t’interesses per la seva llengua ( o llengües, elles sumen) les tindràs sempre al teu costat, agraïdes i devotes.
Ah, a l’Osona, tal com vam veure les coses són molt diferents. De Saids, n’hi ha molts.