dissabte, 23 de febrer del 2008

De mitjans i música

El panorama audiovisual català no s'està quiet. Dissabte 9 va veure la llum el canal musical 105tv, d'Emissions Digitals de Catalunya, un dels quatre que tindrà aquest consorci liderat pel Grup Godó . Si més no a sobre el paper, el canal promet parar atenció a la producció musical en català. De mica en mica, aquesta empresa va afermant posicions i concretant la seva oferta.

També dissabte 9, Jaume Roure explicava a Dossier Econòmic que MediaPro pretén comprar el grup Zeta a final de mes. Una dada interessant, tenint en compte que aquest grup controla els Periódico de Catalunya i el Periòdic d'Andorra. Roure també explicava que el diari El Público venia uns 50.000 exemplars al dia, i que s'estava en negociacions amb la Generalitt per treure'n l'edició en català.

Per últim, el dia 20, el grup Enderrock va celebrar la festa dels Premis enderrock 2008, amb gran èxit de públic. Llàstima que la seva visibilitat pública fos tan escassa... Però la feina que fa aquest grup és molt interessant, i sembla consolidar-se com el referent comunicatiu que dinamitza l'escena musical en català.

dijous, 21 de febrer del 2008

Per la feina ben feta - última de lladres i serenos

Si mai us han de robar, que sigui un professional ben educat. Com el meu, un senyor de tota confiança i, segons testimonis, de tota la vida. Algú que en acabat de pispar-te la cartera, te la buida d'allò que li correspon a dreta llei, és a dir, dels diners i les targetes, i es pren la molèstia de llançar la cartera a la bústia. Així, si entre les teves coses hi ha indicis suficients -posem per cas, el teu carnet d'identitat, et pots trobar la cartera a la bústia en poques setmanes, incloses les fotos, la targeta de Caprabo, el carnet de la biblioteca.. . Així quasi fa goig que et robin, home!

Llàstima que l'aventura faci perdre unes quantes hores de cues a la policia. Per cert, que les oficines de la Policia Nacional i de la Prefectura de Trànsit són l'anvers lingüístic del Mossos. A ca la nacional hi impera l'etiqueta idiomàtica contrària a la dels policies catalans (i força més desgavell, tot s'ha de dir). A les comissaria de la policia espanyola -si més no on jo m'he renovat el carnet- hi ha alguns rètols en català, i pots tenir la sort de comunicar-te oralment amb algun empleat del país o integrat. Ara, més enllà de la cosmètica o la xamba, continuen essent la Castella més profunda, fins i tot amb la quota de monolingües que et miren amb els ulls esbatanats com si fossis extraterrestre si goses parlar-los en català, o et diuen directament que no t'entenen encara que s'encarreguin de l'atenció al públic.

divendres, 15 de febrer del 2008

La Bressola: un plançó de somni en un país torturat

Una de les millors iniciatives de cara al redreçament del català a la Catalunya Nord és la Bressola. Sense fer soroll innecessari, sense grans consignes partidistes, la tenacitat dels seus impulsors ha aconseguit bastir uns illots on el català no es manté: es recupera, des de quasi zero. L'exemple de l'escola de Prada de Conflent és en aquest sentit pràcticament increïble: amb una situació de partida de 98 infants monolingües francòfons i 2 de catalanòfons, l'escola ha aconseguit fer del català la llengua del pati. Sense imposicions, sense sancions, només amb l'ús intel·ligent dels recursos i una voluntat infatigable. Si la història de les normalitzacions està empedrada de cadàvers d'iniciatives no reeixides, la història de les bressoles constitueix una font d'orgull i d'inspiració.

Dilluns passat van mostrar com es viu la Bressola per TVC (Entre línies). Si no el vau veure en directe, aquí el teniu: http://www.youtube.com/watch?v=BPSThZJvrsk. Si voleu saber-ne més coses, teniu la pàgina de l'associació. I si voleu donar-hi suport, podeu fer-ho des de l'Associació Amics de la Bressola. Ah, i si sou dels rars que encara consumiu pasta de paper, podeu donar un cop d'ull al seu llibre: La Bressola. 2007. La realitat d'un somni. Trenta anys d'escoles catalanes a la Catalunya del nord. Barcelona: Edicions de 1984.

dissabte, 9 de febrer del 2008

Definir el problema de la llengua a l'escola

El debat de la llengua a l'escola a Catalunya fa temps que va derivar cap a un terreny que és absolutament contrari als interessos del país. El model del conjunció en català va anar guanyant popularitat mentre els termes del debat van ser essencialment de rendiments: l'escola en castellà o bilingüe no bilingüitzava els castellanoparlants, mentre que l'escola en català bilingüitzava tothom, i sense perjudicis educatius per a ningú.
Després de molts esforços, l'expansionisme castellà -vull dir els col·lectius que voldrien fer amb Catalunya el mateix que han fet amb Alacant: liquidar-hi la llengua pròpia- ha estat capaç de traslladar el debat cap a un terreny que li és més favorable: el de la llibertat de tria dels pares. I els mitjans que els segueixen mantenen el debat adequadament circumscrit a l'escola: si volguessin parlar de llibertat lingüística haurien de començar renegant de la Constitució de 1978, que la prohibeix expressament. Però no ho fan, només faltaria.
Ara mateix, el catalanisme no reacciona adequadament a aquesta situació. Les apel·lacions genèriques a la cohesió social i la por a la segregació no resistiran eternament l'embat dels qui apel·len a la llibertat. Per això cal ressituar el debat allà on convé: el de l'eficàcia pedagògica. Però per a fer-ho, la Generalitat hauria de canviar de soca-rel una de les seves pràctiques més pernicioses: la deixadesa en la recerca. El dia que disposem de dotzenes d'estudis que avalin el sistema de conjunció, el debat serà molt més fàcil de mantenir: serà entre els essencialistes identitaris (castellans) i l'eficació bilingüitzadora. Fins aleshores, però, ens caldrà anar patint.

dijous, 7 de febrer del 2008

Diari de campanya (escolar) del 5 al 8

Els centres 5 i 6 va haver-los de fer tot sol el meu company d'equip divendres 5 de febrer. Però dilluns 7 de febrer va ser sant tornem-hi, amb dos centre més: el CEIP 7 i 8.

El centre 7, un CEIP amb algunes dècades, es troba entre el cas antic, un barri degradat i un barri nou. Es percep certa barreja de població, amb alguns trajos i corbates barrejats amb roba molt més informal i modestes. Faig temps a l'entrada fins l'hora de l'entrada, i hi sento parlar parlar català per primera vegada entre pares i fills des que treballo en aquesta localitat. De fet, a l'aglomeració de la porta s'hi desenvolupa la pauta general d'aquesta zona: adults entre ells en castellà, nens i nenes en castellà entre ells, i alguns adults en català amb els seus fills i amb fills d'altres. Parlant-ne amb direcció, ens comenten una paradoxa. Al començament de contruir-s'hi el barri nou, van imaginar que el nivell cultural dels nous alumnes apujaria el nivell general. I sí, així va ser... al començament. Els pares del nou barri, amb algunes àrees amb casetes en renglera i pisos nous d'obra vista, tenien un nivell socioeconòmic i sociocultural superior al dels veïns anteriors. Però aviat va sorgir un element inesperat: la diversitat interna de les aules les feia més difícils de governar. Hi ha diversitat d'orígens, de classe social, de religions (alguns autòctons membres de moviments cristians integristes, aparentment), de llengua... La varietat es palpa a les aules: és una de les més renoueres que trobem, sobretot a causa d'un nen -"és un ACI", ens aclareix de seguida la mestra- que és incapaç d'estar-se assegut. Això sí, el seu bellugueig ens ofereix una mostra palpable del comportament real del grup: en un moment determinat, el noi es posa dret damunt de la cadira i diu que torna a anar al lavabo; la mestra, visiblement nerviosa per la imatge que ofereix el seu grup, no pot més i llança un crit: "La próxima vez, el niño XXX se va a hacer pipí en los pantalones!". Vaja, sort que a l'aula hi havia dos enviats pel Departament d'Educació fent una enquesta sobre llengües, que si no... Però diguem-ho tot: en el terreny humà, s'entén l'esgotament físic i psíquic de la mestra.
A l'aula hi ha diversos nouvinguts. Amb un d'ells, equatoguineà, tenim una curiosa conversa davant de la mestra, que m'ha advertit que l'informant és quasi monolingüe. De fet, quan li demano, nega saber cap llengua africana, i diu parlar en castellà amb els pares. Jo hi insisteixo, i li pregunto explícitament si sap bubi. Queda parat que jo conegui la llengua, però continua negant. Li demano aleshores què parlen els pares amb els avis, i diu que bubi. "I tu?" "Castellà, esclar." Hi insisteixo: "i la gent, què parla, a la ciutat on vivies." "Bubi". "I tu no en saps gens?" "No". "I entendre'l, que l'entens?" "Ah, això sí". I tan tranquil·lament, s'autoadjudica un zero de saber parlar bubi i un deu d'entendre'l. I a qui li piqui, que es rasqui.
El treball al centre s'acaba, novament, amb una magribina, novament parlant de taixelhit. "N'ha après molt de pressa, aquesta..." indica la mestra. "De què?" "D'escaquejar-se per qüestions culturals". Aparentment, cada dos per tres al·lega motius religiosos per evitar de fer tasques escolars.
Al final, la direcció ens comenta que aquest és un grup especial, molt complicat. "Amb els de l'any passat o amb els de cinquè veuríeu una realitat totalment diferent."
L'últim centre de la localitat, el CEIP 8, es troba a l'altre extrem de la ciutat. Patis grans i polsosos. Ampli predomini del castellà ambiental, amb algun catalanoparlant i algun nouvingut; aparentment menys diversitat interna. Aules atapeïdes, mestres joves. L'enquesta passa de pressa, els nanos semblen tenir un nivell acadèmic mitjà alt. Potser per cansament, no s'hi detecta res d'especial.

dimecres, 6 de febrer del 2008

El català, cooficial(et) a la Catalunya Nord

El Consell General dels Pirineus Orientals acaba d'aprovar una carta en defensa de la llengua catalana que després d'una lleu crítica a l'Estat per no protegir el català, reconeix oficialment aquest idioma com a llengua del Departament, preveu promoure'n el coneixement, l'ús i l'estima -això sí, de manera voluntària i al costat del francès- i reconeix l'autoritat de l'Institut d'Estudis Catalans. La Carta és extensa i aborda nombroses esferes de la vida: l'educació, els usos administratius, la senyalètica, la presència als mitjans de comunicació, la transmissió intergeneracional, etc. Segur que no cal fer-se il·lusions de canvis extraordinaris en una situació molt complicada. Però gràcies a aquest moviment, al Catalunya Nord deixa de ser el territori on el català és més ignorat oficialment i cedeix el fanalet de cua a la Franja (i al Carxe).

dilluns, 4 de febrer del 2008

Diari de campanya: escoles 3 i 4 (dedicat a l'amic J. Torres)

Visita a dos centres separats per 50 metres i un petit esvoranc (ètnic?). El GPS que estreno decideix fer-me travessar el pati d'una fàbrica del segle XIX abans d'arribar a les escoles. Totxos vermells i compactes, sots i bassals d'un pam enmig del carrer, rètols a mà, cancells rovellats. A pocs metres de locals amb tecnologia punta encara subsisteixen algunes de les fàbriques que van atreure centenars de milers d'immigrants durant el segle XX. Si les fàbriques gairebé 'han esvaït, els barris perduren, això sí, amb molts jubilats pel carrer.

Al primer centre -l'escola 3-, la recepció és inesperada: encara al carrer, la canalla de 5-6 anys que juga a al pati tira una pilota per damunt la tanca i en veure'm crida "pilota!" "pilota!" perquè els la torni. Déu-n'hi-do quants matisos de pells fosques. El centre, que és públic, presenta una paisatge lingüístic escrit raonablement catalanitzat, amb algun rètol també en atres llengües, anglès inclòs. L'escola acull mainada del barri i de la població contigua, amb molts nouvinguts. A 6è hi ha quatre marroquins i quatre o cinc llatinoamericans. La resta, sense excepció, castellanoparlants inicials de tres menes: nats fora de Catalunya, nats a Catalunya de progenitors forans, i nats a Catalunya amb un progenitor forà.

Com que hi arribo tard, només tinc contacte amb una alumna marroquina que va fent el qüestionari a l'aula d'acollida. En un català força correcte, la nena diu que parla "bereber". Veig al paper de quina ciutat és i li pregunto: "taixelhit?" Els ulls se li il·luminen i respon afirmativament. A mesura que l'ajudo a fer el qüestionari, les seves respostes deixen entreveure una posició poc complaent amb el català. Diu que abans li agradava més, però que ara prefereix el castellà. El català, ara, no li agrada, i el troba poc útil perquè "només es parla a Catalunya". A ella li és imprescindible, si mé sno ara com ara, però la llengua no sembla tenir gaire presència en el seu món fora de l'escola. Viu a la ciutat contigua, i afirma que "A la meva ciutat quasi ni es veuen els espanyols. Tots el nens són marroquins!". A l'hora de definir-se, es defineix com a "bereber": ni catlaana, ni espanyola, ni europea, ni marroquina. Berber, només berber.

El segon centre -l'escola 4- és concertat, de propietat privada no religiosa. Aules plenes amb canalla del barri. Apunto que els nouvinguts en són pràcticament absents; "Hi ha alguns gitanos, però... Tenen molts problemes d'absentisme." Tampoc no hi ha ni un sol catalanoparlant inicial a 6è. De fet, només un parell de fills de nats a Catalunya. La resta, majoritàriament, fills d'andalusos o extremenys. La proximitat de centres fa pensar que potser aixopluga els espanyols que eviten centres marcats per la immigració. A més, al centre s'hi fa ESO i francès.

Encara que la tutora s'adreci al grup classe en català, les preguntes de l'alumnat -a la mestra com als enquestadors- són en castellà fortament tenyit d'accents meridional. I almenys alguna de les respostes de la tutora en privat també ho són. Els nens fan preguntes de lèxic: "no sé cómo se dice en catalán ama de casa", o "mujer de la limpieza" i altres de semblants.

Si bé és absent de quasi totes les relacions amb els iguals, el català té certa presència com a llengua de lectura. Tant en un centre com en l'altre, sobten els baixos nivells de lectura espontània.