dijous, 7 de febrer de 2008

Diari de campanya (escolar) del 5 al 8

Els centres 5 i 6 va haver-los de fer tot sol el meu company d'equip divendres 5 de febrer. Però dilluns 7 de febrer va ser sant tornem-hi, amb dos centre més: el CEIP 7 i 8.

El centre 7, un CEIP amb algunes dècades, es troba entre el cas antic, un barri degradat i un barri nou. Es percep certa barreja de població, amb alguns trajos i corbates barrejats amb roba molt més informal i modestes. Faig temps a l'entrada fins l'hora de l'entrada, i hi sento parlar parlar català per primera vegada entre pares i fills des que treballo en aquesta localitat. De fet, a l'aglomeració de la porta s'hi desenvolupa la pauta general d'aquesta zona: adults entre ells en castellà, nens i nenes en castellà entre ells, i alguns adults en català amb els seus fills i amb fills d'altres. Parlant-ne amb direcció, ens comenten una paradoxa. Al començament de contruir-s'hi el barri nou, van imaginar que el nivell cultural dels nous alumnes apujaria el nivell general. I sí, així va ser... al començament. Els pares del nou barri, amb algunes àrees amb casetes en renglera i pisos nous d'obra vista, tenien un nivell socioeconòmic i sociocultural superior al dels veïns anteriors. Però aviat va sorgir un element inesperat: la diversitat interna de les aules les feia més difícils de governar. Hi ha diversitat d'orígens, de classe social, de religions (alguns autòctons membres de moviments cristians integristes, aparentment), de llengua... La varietat es palpa a les aules: és una de les més renoueres que trobem, sobretot a causa d'un nen -"és un ACI", ens aclareix de seguida la mestra- que és incapaç d'estar-se assegut. Això sí, el seu bellugueig ens ofereix una mostra palpable del comportament real del grup: en un moment determinat, el noi es posa dret damunt de la cadira i diu que torna a anar al lavabo; la mestra, visiblement nerviosa per la imatge que ofereix el seu grup, no pot més i llança un crit: "La próxima vez, el niño XXX se va a hacer pipí en los pantalones!". Vaja, sort que a l'aula hi havia dos enviats pel Departament d'Educació fent una enquesta sobre llengües, que si no... Però diguem-ho tot: en el terreny humà, s'entén l'esgotament físic i psíquic de la mestra.
A l'aula hi ha diversos nouvinguts. Amb un d'ells, equatoguineà, tenim una curiosa conversa davant de la mestra, que m'ha advertit que l'informant és quasi monolingüe. De fet, quan li demano, nega saber cap llengua africana, i diu parlar en castellà amb els pares. Jo hi insisteixo, i li pregunto explícitament si sap bubi. Queda parat que jo conegui la llengua, però continua negant. Li demano aleshores què parlen els pares amb els avis, i diu que bubi. "I tu?" "Castellà, esclar." Hi insisteixo: "i la gent, què parla, a la ciutat on vivies." "Bubi". "I tu no en saps gens?" "No". "I entendre'l, que l'entens?" "Ah, això sí". I tan tranquil·lament, s'autoadjudica un zero de saber parlar bubi i un deu d'entendre'l. I a qui li piqui, que es rasqui.
El treball al centre s'acaba, novament, amb una magribina, novament parlant de taixelhit. "N'ha après molt de pressa, aquesta..." indica la mestra. "De què?" "D'escaquejar-se per qüestions culturals". Aparentment, cada dos per tres al·lega motius religiosos per evitar de fer tasques escolars.
Al final, la direcció ens comenta que aquest és un grup especial, molt complicat. "Amb els de l'any passat o amb els de cinquè veuríeu una realitat totalment diferent."
L'últim centre de la localitat, el CEIP 8, es troba a l'altre extrem de la ciutat. Patis grans i polsosos. Ampli predomini del castellà ambiental, amb algun catalanoparlant i algun nouvingut; aparentment menys diversitat interna. Aules atapeïdes, mestres joves. L'enquesta passa de pressa, els nanos semblen tenir un nivell acadèmic mitjà alt. Potser per cansament, no s'hi detecta res d'especial.