dilluns, 4 de febrer de 2008

Diari de campanya: escoles 3 i 4 (dedicat a l'amic J. Torres)

Visita a dos centres separats per 50 metres i un petit esvoranc (ètnic?). El GPS que estreno decideix fer-me travessar el pati d'una fàbrica del segle XIX abans d'arribar a les escoles. Totxos vermells i compactes, sots i bassals d'un pam enmig del carrer, rètols a mà, cancells rovellats. A pocs metres de locals amb tecnologia punta encara subsisteixen algunes de les fàbriques que van atreure centenars de milers d'immigrants durant el segle XX. Si les fàbriques gairebé 'han esvaït, els barris perduren, això sí, amb molts jubilats pel carrer.

Al primer centre -l'escola 3-, la recepció és inesperada: encara al carrer, la canalla de 5-6 anys que juga a al pati tira una pilota per damunt la tanca i en veure'm crida "pilota!" "pilota!" perquè els la torni. Déu-n'hi-do quants matisos de pells fosques. El centre, que és públic, presenta una paisatge lingüístic escrit raonablement catalanitzat, amb algun rètol també en atres llengües, anglès inclòs. L'escola acull mainada del barri i de la població contigua, amb molts nouvinguts. A 6è hi ha quatre marroquins i quatre o cinc llatinoamericans. La resta, sense excepció, castellanoparlants inicials de tres menes: nats fora de Catalunya, nats a Catalunya de progenitors forans, i nats a Catalunya amb un progenitor forà.

Com que hi arribo tard, només tinc contacte amb una alumna marroquina que va fent el qüestionari a l'aula d'acollida. En un català força correcte, la nena diu que parla "bereber". Veig al paper de quina ciutat és i li pregunto: "taixelhit?" Els ulls se li il·luminen i respon afirmativament. A mesura que l'ajudo a fer el qüestionari, les seves respostes deixen entreveure una posició poc complaent amb el català. Diu que abans li agradava més, però que ara prefereix el castellà. El català, ara, no li agrada, i el troba poc útil perquè "només es parla a Catalunya". A ella li és imprescindible, si mé sno ara com ara, però la llengua no sembla tenir gaire presència en el seu món fora de l'escola. Viu a la ciutat contigua, i afirma que "A la meva ciutat quasi ni es veuen els espanyols. Tots el nens són marroquins!". A l'hora de definir-se, es defineix com a "bereber": ni catlaana, ni espanyola, ni europea, ni marroquina. Berber, només berber.

El segon centre -l'escola 4- és concertat, de propietat privada no religiosa. Aules plenes amb canalla del barri. Apunto que els nouvinguts en són pràcticament absents; "Hi ha alguns gitanos, però... Tenen molts problemes d'absentisme." Tampoc no hi ha ni un sol catalanoparlant inicial a 6è. De fet, només un parell de fills de nats a Catalunya. La resta, majoritàriament, fills d'andalusos o extremenys. La proximitat de centres fa pensar que potser aixopluga els espanyols que eviten centres marcats per la immigració. A més, al centre s'hi fa ESO i francès.

Encara que la tutora s'adreci al grup classe en català, les preguntes de l'alumnat -a la mestra com als enquestadors- són en castellà fortament tenyit d'accents meridional. I almenys alguna de les respostes de la tutora en privat també ho són. Els nens fan preguntes de lèxic: "no sé cómo se dice en catalán ama de casa", o "mujer de la limpieza" i altres de semblants.

Si bé és absent de quasi totes les relacions amb els iguals, el català té certa presència com a llengua de lectura. Tant en un centre com en l'altre, sobten els baixos nivells de lectura espontània.

2 comentaris:

xarxes ha dit...

Llegint lo paisatge social que descrius, lo final era previsible. Es confirma el més evident, que llegir Harry Potter és una cosa de friquis ;) Segur que parlant de videoconsoles i marques de roba hagueres experimentat la sensació d'extraterrestre... Has pogut veure si hi ha fractura digital? A l'àrea rural n'hi ha. Encara no sé per quins factors socials, però n'hi ha. El que no sé és com està als barris obrers com este.

F. Xavier Vila i Moreno ha dit...

No sé si és de friquis, però Harry Potter apareixia entre els llibres llegits... I déu n'hi do els que deien que no tenen internet. Però la hipòtesi de la fractura digital em sembla superficial: a la segona escola entrevistada, el noi marroquí acabat d'arribar era assidu de la biblioteca i es comunicava amb els amics per internet. Com sempre, caldrà mirar les xifres, no només les anècdotes.