El debat de la llengua a l'escola a Catalunya fa temps que va derivar cap a un terreny que és absolutament contrari als interessos del país. El model del conjunció en català va anar guanyant popularitat mentre els termes del debat van ser essencialment de rendiments: l'escola en castellà o bilingüe no bilingüitzava els castellanoparlants, mentre que l'escola en català bilingüitzava tothom, i sense perjudicis educatius per a ningú.
Després de molts esforços, l'expansionisme castellà -vull dir els col·lectius que voldrien fer amb Catalunya el mateix que han fet amb Alacant: liquidar-hi la llengua pròpia- ha estat capaç de traslladar el debat cap a un terreny que li és més favorable: el de la llibertat de tria dels pares. I els mitjans que els segueixen mantenen el debat adequadament circumscrit a l'escola: si volguessin parlar de llibertat lingüística haurien de començar renegant de la Constitució de 1978, que la prohibeix expressament. Però no ho fan, només faltaria.
Ara mateix, el catalanisme no reacciona adequadament a aquesta situació. Les apel·lacions genèriques a la cohesió social i la por a la segregació no resistiran eternament l'embat dels qui apel·len a la llibertat. Per això cal ressituar el debat allà on convé: el de l'eficàcia pedagògica. Però per a fer-ho, la Generalitat hauria de canviar de soca-rel una de les seves pràctiques més pernicioses: la deixadesa en la recerca. El dia que disposem de dotzenes d'estudis que avalin el sistema de conjunció, el debat serà molt més fàcil de mantenir: serà entre els essencialistes identitaris (castellans) i l'eficació bilingüitzadora. Fins aleshores, però, ens caldrà anar patint.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada