diumenge, 12 d’octubre de 2008

Una sentència que marcarà fites

Aquesta setmana s'ha filtrat que el Tribunal Constitucional espanyol està enllestint la sentència sobre l'Estatut de Catalunya. Segons aquesta notícia, molt probablement l'alt tribunal descartarà que el coneixement del català a Catalunya hagi de ser obligatori per als ciutadans de Catalunya, tal com dictava l'article 6.2 d'aquest text. Entenc que la notícia deixa la porta oberta a moltes reflexions. A mi se me n'acuden algunes.

En primer lloc, a partir d'una sentència com aquesta, els juristes tindran un problema per justificar racionalment per què el castellà ha der ser de coneixement obligatori. L'Estatut de Catalunya feia derivar l'obligatorietat de saber el català de la seva condició de llengua oficial. Si el Tribunal afirma que l'oficialitat d'una llengua no comporta l'obligació de saber-la, a partir d'ara caldrà argumentar per què el castellà ha de ser de coneixement obligatori. Sí, ja ho sé que ho diu l'article 3 de la Constitució, però la pregunta és: per què ho diu? Només com a reflex de la imposició per la força? Doncs com a mínim fa mal efecte i, francament, és lleig d'explicar. Vull dir que amb aquesta sentència Espanya liquida l'únic argument presentable per justificar l'obligatorietat del castellà; ara, aquesta obligatorietat és una simple imposició arbitrària de la majoria damunt de la resta. I contra les imposicions arbitràries hi ha, com a mínim, la reclamació de la justícia i la llibertat.

Precisament lligada amb aquestes dues nocions se m'acut una segona reflexió que té a veure amb la netedat ètica del procés. És impossible no veure que aquesta sentència està viciada d'origen. L'alt tribunal està compost quasi exclusivament per jutges castellans -en el sentit etnonacional del terme- nomenats per les cúpules -castellanes- dels dos principals partits espanyols. Vaja, com si un tribunal compost només per homes hagués de dictar sentència en casos de violacions de dones. Oi que faria molt lleig? Doncs ara, aquests jutges castellans dictaminen que no volen que els castellans hagin d'aprendre català si van a viure a Catalunya, mentre accepten que els catalans han de saber castellà. No cal ser gaire intel·ligent per notar un cert tufet d'etnocentrisme en la sentència. I no cal ser un crac de l'argumentació per dir que la sentència d'un tribunal etnocèntric és inacceptable. Que potser és "legal" o "constitucional"? Potser sí. Però també eren "legals" les sentències que jutges blancs imposaven a favor de l'apartheid a Sud-Àfrica, i això no les feia èticament millors.

Una tercera reflexió té a veure amb la tècnica jurídica emprada en la redacció de l'article 6.2 de l'EAC. Per curar-se en salut, el legislador va incloure en aquest article l'obligatoiretat de saber les dues llengües -pensant que així no tombarien l'obligatorietat de saber català. Ara caldrà veure com s'arregla la cosa, però ens podem trobar amb la paradoxa que l'Estatut ribotat i emasculat inclogui l'obligació de saber castellà però no pas de saber català. Ja tindria gràcia, la cosa...

Una sentència d'aquesta mena és comprensible atesa la història de l'Estat espanyol. Al capdavall, l'Espanya actual és essencialment el resultat de l'annexió a Castella dels altres regnes hispànics durant el segle XVIII i XIX. Una sentència com l'anunciada reblarà el clau i tornarà a deixar clar que Espanya no vol ser un projecte comú, sinó un projecte castellà en què els no-castellans només podem fer de comparses. Posats a buscar antecedents, cal recordar que la difunta Iugoslàvia mai no va arribar a un nivell d'imperialisme intern tan agosarat com aquest. I recordar que el nacionalisme quebequès modern va començar sota un eslògan molt senzill: Maîtres chez nous, és a dir, amos a casa nostra. Abans que ens en facin fora del tot.