1. El concepte de lengua común se'l treuen de la màniga, però no té cap valor jurídic, almenys de moment, en l'ordenament espanyol, per molt que els manifiestantes el posin sempre que poden a la vora de lengua oficial, que sí que té valor jurídic. Naturalment, per als manifiestantes, el valor jurídic de llengua oficial és radicalment diferent si s'aplica al castellà que si s'aplica al català (ni que sigui limitant-ne l'oficialitat a Catalunya): de fet, tot el manifest va d'això.
2. Em sembla que del que diu el Manifiesto en aquesta petició 1 que cita en Puigpelat, no se'n desprèn clarament que ells considerin que els territoris tenen drets.
3. En canvi, crec que cal destacar que en la premissa 1 hi ha un argument circular, indigne de tan eminents filosòfs, que, en esquema diu el següent:
(1) totes les llengües oficials a l'Estat són igualment espanyoles
(2), però "solo una de ellas es común a todos, oficial en todo el territorio nacional y por tanto sólo una de ellas -el castellano- goza del deber constitucional de ser conocida [...]"; (3) hi ha, doncs, una asimetria entre les llengües oficials espanyoles
(4), però això "no implica injusticia (?) de ningún tipo"
(i 5) perquè [i ara hom esperaria alguna mena d'argument moral, ja que parlem d'injustícia]..., doncs perquè "sólo una de ellas es universalmente oficial en nuestro Estado democrático". Genial: un argument circular en què els fets jurídics consumats són presos com si fossin arguments morals... per justificar el mateix fet consumat. I de passada, ves per on, ara que ja havíem entès aquell pensament tan elaborat que diu que "las lenguas no tienen derechos", resulta que sí que gaudeixen (?) de deures: efectivament, la llengua castellana "goza del deber constitucional de ser conocida". Apa.
4. El tema de fons. Diu Puigpelat: "El tema de fons, doncs, és molt simple: hi ha llengües de primera i de segona. El castellà és una llengua de primera. El català, el gallec o l'èuscar són llengües de segona. Crec que, fins aquí, tothom està d'acord" Tothom d'acord, en això? Inclou (ha d'incloure) els catalans, aquest acord? I llavors resulta que "la disjuntiva" és entre "si cal fer alguna cosa per promoure i conservar les 'llengües de segona'" o no cal?
Puigpelat anomena "eutanàsia passiva" la medicina -metzina- que ens vol administrar PP, Ciutadans, manifiestantes, etc. i "eutanàsia activa" la que van aplicar Felip V i Franco. Home, a mi em sembla que el que van fer el Borbó i el dictador cal anomenar-ho intent d'assassinat d'una llengua, o sigui, intent de lingüicidi (intent que va anar acompanyat -danys colaterals- de l'assassinat consumat i gens metafòric de milers de persones humanes que, ves per on, havien defensat o defensaven una forma d'organització de l'Estat que no hauria permès de cap manera l'intent de lingüicidi: aquests assassinats servien perquè se sapigués qui manava, i que la cosa no anava de broma, val a dir, la cosa de la llengua tampoc).
Quant a això del PP, Ciudadanos, els manifiestantes, etc. em sembla que de passiu no en té res: al contrari, és una actitud ben activa: cal reservar-los l'etiqueta de l'"eutanàsia activa". Perquè la resposta dels manifiestantes i companyia a la disjuntiva que diu en Puigpelat NO és pas que no s'ha de fer res per protegir les "llengües de segona", sinó que ells justament actuen per canviar el marc legal i les condicions polítiques, ells volen modificar (a pitjor) les ja prou negatives i discriminatòries condicions legals i polítiques en què viu el català.
I els de l'eutanàsia (relativament) passiva qui serien, llavors? Què us sembla, a vosaltres?
Al català no li calen (almenys en primer lloc) "mesures de protecció especial": el que li cal és que cessin les "mesures de discriminació especial" en què viu, les quals als manifiestantes encara no els semblen prou potents. Quant als altres, els partidaris de l'eutanàsia -relativament- passiva, callen, fan de policia bo, diuen que això que hi ha ara és tan bo, que va tan bé, etc.).
Una cosa és que ells desenfoquin el tema i una altra és que nosaltres hi caiguem. El resultat és que, en comptes de parlar de com es legitima la política lingüística espanyola (la més potent, la que té uns suports jurídics, polítics i de recursos més importants, amb molta diferència) acabem sempre parlant (a la defensiva) de la política lingüística catalana. I és una llàstima, perquè legitimar l'espanyolisme lingüístic no és gens fàcil: cal justificar la desigualtat, la discriminació, l'exclusió, la mentalitat colonial, etc.: la "asimetria que no implica injusticia de ningún tipo". És d'això, si de cas, que ens convé parlar. De moment, els filosòfs del Manifiesto no se n'han sortit gaire bé.
Rafel Torner
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada