diumenge, 6 de juliol de 2008

En defensa de castellà

Quan s'és a l'estranger, un dels problemes més importants a l'hora d'explicar el que passa amb el català és el fet que en moltes llengües, començant per l'anglès, del castellà se'n diu espanyol. La meva experiència indica que, tenint aquest nom al cap, als nostres interlocutors els costa d'assimilar que uns ciutadans espanyols tinguin cap mena de problema amb la seva llengua -l'espanyol. Si de cas, primer han d'entendre que aquests ciutadans no se senten (del tot) espanyols -i això ja demana un cert esforç- i només aleshores comprenen que hi ha espanyols no-espanyols que voldrien desfer-se de l'espanyol i substituir-lo per una altra cosa. Un embolic, vaja, que té el problema afegit d'haver de plantejar-se en termes polítics abans que lingüístics, i que fa aparèixer el catalanisme com un nacionalisme secessionista d'una realitat prèvia que és Espanya.

La dificultat d'explicació es redueix substancialment quan hom planteja les coses clarament des del prinicipi, i explica que el terme espanyol aplicat a la llengua no és correcte, igual com no ho era el terme iugoslau per al serbocroat i no ho seria el terme suís com a llengua de tot Suïssa. Si s'explica això bé, i es fa veure que el terme espanyol és simplement un intent de legitimar l'expansionisme castellà tradicional a costa de les altres llengües del regne, aleshores les coses encaixen molt més fàcilment. Perquè la història de l'expansionisme castellà és prou coneguda: penseu en l'Imperi dels Àustria, les Guerres de Flandes, l'Armada Invencible, la colonització d'Hispanoamèrica... Per molt que Don Quixot o santa Teresa de Jesús puguin caure simpàtics, l'imperialisme castellà ha fet prou mèrits històrics per gaudir d'una gens envejable reputació al món. I les seves víctimes són, per tant, susceptibles de ser mirades amb més bons ulls.

Dic això perquè a l'hora de respondre al darrer Manifiesto, em sembla que la tria entre espanyol i castellà no és innòcua, i hem de saber-la jugar. Si mai arriba a existir en les nostres consciències amb aquesta denominació, l'espanyol serà la llengua dels espanyols, i com que hi ha molts catalans, i encara més valencians i balears, que s'autoperceben com a tals, encara que siguin catalanoparlants, serà molt difícil evitar que aquest idioma sigui elevat a la categoria de lengua común. En canvi, si el castellà continua essent, com sempre ha estat en català, la llengua dels castellans, una més de les que es parlen en aquesta part d'Europa, difícilment arrelarà la idea que és la lengua común ja que, per definició, serà la d'una part.

2 comentaris:

Rafel Torner ha dit...

Hi estic d'acord. Crec que hi ha moltes raons per fer servir el terme castellà per referir-se... al castellà. Potser un altre dia en podem parlar una mica més.

Torsimany ha dit...

Evidentment. Tradicionalment sempre hem fet referència a la llengua dels castellans, murcians,extremenys i andalusos amb el nom de "castellà". Fins i tot a països sudamericans és més fàcil sentir aquest nom que no "español"