La dreta espanyola abandona el constitucionalisme
La desoficialització 'de facto' del català atempta contra el mandat constitucional
4 min.
Pablo Casado
podria ser el líder del PP que entomés la derrota més humiliant de tota
la història del seu partit, però ell creu que ho pot evitar exacerbant
el seu nacionalisme. En conseqüència, últimament es prodiga en
declaracions que el situen fora del marc constitucional i l’ubiquen de
ple en el supremacisme castellà.
Per entendre aquest
canvi cal partir de l’existència secular de dues concepcions oposades
d’Espanya. Hi ha d’una banda allò que tradicionalment s’ha anomenat
'centralisme' però que es defineix millor com a 'supremacisme castellà',
és a dir, la convicció que Espanya és una nació creada gràcies a
l’“hazaña unificadora” de Castella i condensada en l’afirmació que "sólo
cabezas castellanas tienen órganos adecuados para percibir el gran
problema de la España integral". Aquest supremacisme, hegemònic a
l’Estat, creu que el castellà ha de ser l’única llengua rellevant a
Espanya i que s'ha de poder viure arreu del país com si es visqués en un
territori monolingüe hispanòfon.
Contra aquesta
mentalitat s’ha alçat històricament la concepció de l’Espanya
plurinacional, és a dir, un estat compost per pobles diversos que no
haurien de supeditar-se els uns als altres sinó interactuar d’igual a
igual. Aquest plantejament, que ha estat dominant a Catalunya i Euskadi
però minoritari a la resta del reialme, duu al nucli del seu argumentari
la idea que a l’Estat hi ha diversos territoris lingüístics i que és
legítim esperar que qui es traslladi d’un territori a un altre hagi de
fer cert esforç d’integració lingüística.
La
Constitució vigent reflecteix l’equilibri –el desequilibri– assolit per
aquests dos plantejaments l’any 1978. El seu text va incorporar alguns
trets supremacistes, com ara l’obligació que tots els ciutadans sàpiguen
la llengua pròpia de Castella (article 3.1), però la seva literalitat
originària hauria permès desenvolupar règims d’oficialitat lingüística
molt més favorables al plurilingüisme igualitari que els que s’han
acabat configurant. De fet, la mateixa Constitució defineix Espanya com
una nació integrada per nacionalitats i regions –és a dir, una realitat
plurinacionalitària– i imposa l’obligació de “protegir tots els
espanyols i 'els pobles' d’Espanya en l’exercici dels drets humans, 'les
seves cultures i tradicions, llengües i institucions'” (la cursiva és
nostra).
El discurs de Pablo Casado (i d’altres líders de la dreta) constitueix un nou punt d’inflexió per tal com renuncia al marc constitucional
La pressió perquè la Constitució s’anés interpretant en un sentit
supremacista ha estat creixent des que es va aprovar, i aquest procés ha
estat facilitat pel fet que la judicatura espanyola ha estat sempre una
institució centralitzada i íntimament castellana. Alguns dels punts
d’inflexió van ser l’accés a la majoria absoluta d’Aznar amb el seu
projecte recentralitzador o la creació de Ciutadans, un partit que té al
nucli central del seu ideari l’hegemonia del castellà com a única
llengua veritablement oficial arreu de l’Estat. Tanmateix, fins fa ben
poc aquests intents han mirat de dissimular-se rere l’etiqueta de
'constitucionalisme' amb la qual pretenien fer veure que les seves
propostes cabien dins del marc constitucional del 78.
El discurs de Pablo Casado (i d’altres líders de la dreta) constitueix
un nou punt d’inflexió per tal com renuncia al marc constitucional com a
mínim en dos punts. D’una banda, en advocar per la supressió del dret a l’autogovern dels catalans per la via d’un article “155 indefinit”,
una proposta que conculca l’article 2 de la CE 1978, el qual “garanteix
el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la
integren [Espanya]”. De l’altra, per la proposta de convertir el
castellà en la llengua per defecte de totes les administracions i els
sistemes educatius i postergar les altres llengües a un estatus opcional i secundari als seus propis territoris.
Atesa la pressió immensa que ja pateixen, és obvi que la
desoficialització 'de facto' de les llengües no castellanes de l’Estat
les posaria en un risc gravíssim de liquidació, la qual cosa atempta
contra el mandat constitucional de protegir 'totes' les llengües,
cultures i pobles de l’Estat. La tria d’una aristòcrata madrilenya sense
cap vinculació amb Catalunya com a cap de llista per Barcelona referma
aquesta aposta de la direcció popular.
És possible
que la croada supremacista de Casado sigui el resultat d’una mala
lectura de per què els votants estan castigant el seu partit i que al
final no sigui recompensada pel seu electorat. Mentrestant, però, i per
simple honestedat intel·lectual, resultaria convenient que es deixés
d’aplicar el rètol 'constitucionalista' a les opcions que lliurement
s’ubiquen fora del marc establert l’any 1978.
