Sobre diagnòstics, follies i mentides
Una analitza de "Pourquoi la Catalogne est devenue folle"En français
En aquests temps en què els inventors de fake news poden arribar a ser president i fins i tot ser nominats a premi Nobel de la pau, resulta cada vegada més urgent que els mitjans de comunicació que es volen seriosos estableixin sistemes de verificació de les informacions que publiquen. L’escàndol de Claas Relotius, el periodista vedette que ha construït la seva carrera al prestigiós Der Spiegel sobre munts de mentides, palesa, si calia, que fins i tot la premsa més prestigiosa pot arribar a publicar autèntiques absurditats si negligeix el deure de contrastar allò que publica.
L’article “Pourquoi la Catalogne est devenue folle” de Charles Jaigu (Le Figaro, 21 de febrer) és un d’aquells textos que posa en entredit la credibilitat de qualsevol mitjà. El seu problema no és el to prepotent, injuriós i de ressonàncies racistes amb què l’autor es permet titllar de boja, obtusa o sectària la societat catalana. Això, al capdavall, retrata l’autor, no pas el seu objecte d’anàlisi. El problema és que les “dades” que utilitza l’autor utilitza són falses, les citacions que fa són manipulades i les seves interpretacions no resisteixen la més mínima anàlisi.
Pel que fa a les dades, n’hi ha prou amb el primer paràgraf de l’article per constatar que el senyor Jaigu no té ni la més remota idea del que parla. Quan diu que el castellà “est interdit” a les universitats catalanes, senzillament menteix. Ho pot comprovar qualsevol internauta entrant a les webs de les universitats catalanes. Si ho fa constatarà que el castellà no sols hi és oficial, al costat del català, sinó que, de fet, és la segona llengua més usada. Quan Jaigu afirma que “poser une question dans la rue dans la langue de Cervantes vous vaudra des regards courroucés” voreja el ridícul, tenint en compte que d’acord amb totes les estadístiques disponibles, la meitat de la població de Catalunya diu viure habitualment en castellà. Però és que quan afirma “Nulle part vous ne pourrez voir un film en espagnol au cinema”, l’autor se situa en el terreny del deliri. Doni el lector un cop d’ull a la cartellera de Barcelona (per exemple, https://www.guiadelocio.com/barcelona/cine) i constatarà que avui a Catalunya el que resulta difícil és trobar pel·lícules en català. Suposo que no cal continuar. Ni una sola de les “dades” del seu article resisteix el contrast amb la realitat.
Tampoc les citacions que aporta són exactes. Afirma Jaigu que el president català Quim Torra hauria escrit un article on diria [en català]: “: « Les Espagnols sont serpents, vipères, hyènes. Des bêtes à la forme humaine, cependant, qui savourent une haine brillante. (...)”. Què diu, tanmateix, l’original “La llengua i les bèsties” : “Ara mires al teu país i tornes a veure parlar les bèsties. Però són d’un altre tipus. Carronyaires, escurçons, hienes. Bèsties amb forma humana, tanmateix, que glopegen odi.” On és “Les Espagnols”? Enlloc. Per què? Perquè l’article no fa referència als espanyols en general sinó només a la minoria d’ultranacionalistes que s’han esforçat i s’esforcen a liquidar el català. Hom pot desaprovar el llenguatge de l’article, però manipular el text per fer-li dir el que no diu resulta èticament reprovable.
Amb una base tan precària, no sorprèn que el relat sobre la realitat catalana que ofereix l’articulista no resisteixi ni la crítica més elemental. La tesi central de l’article és que al llarg dels darrers decennis la societat catalana ha estat “adoctrinada” pels independentistes. El problema d’aquesta tesi és la seva (escassa) versemblança. Com és possible que un govern regional que només controla una televisió i una ràdio entre dotzenes hagi pogut “adoctrinar” una societat tan oberta a l’exterior com la catalana, on el 80% de l’oferta televisiva arriba des de Madrid, on els dos diaris més importants de Catalunya són obertament unionistes, i on el sistema educatiu —que en un terç està en mans privades— segueix un currículum fixat essencialment per les autoritats de Madrid? Es pot “adoctrinar” una població que disposa de tanta informació alternativa a la pantalla del mòbil? I com s’explica que sigui precisament la població més ben formada i informada de Catalunya la que dona suport massiu al moviment independentista? Segur que s’hi poden trobar moltes causes, però les teories conspiratives segons les quals uns grapat de líders perversos ensarronen milions d’ànimes infantilitzades sona més a prepotència colonial que no pas a explicació raonable. És clar que potser ja es tracta d’això, de crear la imatge d’un poble irracional al qual convé que el manin des de fora els Übermenschen de torn.
Anem tancant. El conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyol és multisecular i complex, i constitueix un repte de primera magnitud per a la construcció d’una Europa que es vol democràtica. Els intel·lectuals i els mitjans de comunicació tenen el deure moral de contribuir a fer-lo comprensible. No fer-ho, o contribuir a difondre relats sense fonament no ens ajudarà a construir una Europa més sòlida, i val a dir que, en aquesta empresa, tots ens hi juguem molt.
F. Xavier Vila
Director del Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació
Universitat de Barcelona
Director del Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació
Universitat de Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada