divendres, 4 de desembre de 2015

L’Enquesta de joves de Barcelona 2015: algunes reflexions sociolingüístiques




L’Ajuntament de Barcelona acaba de presentar els resultats de l’Enquesta de joves de Barcelona 2015, que inclou algunes dades de caire sociolingüístic d’interès. Les dades que avui comento provenen de la quarta edició de l’Enquesta de joves de Barcelona (les anteriors es van realitzar el 1992, el 1997 i el 2002). L’EJB 2015 es basa en 1.435 entrevistes a joves de la ciutat d’edat compreses entre 15 i 34 anys, amb un treball de camp realitzat entre l’11 de novembre de 2014 i el 6 de febrer de 2015, mitjançant un mostreig aleatori estratificat. Els estrats s’han format per l’encreuament dels deu districtes municipals amb el gènere, la nacionalitat (espanyola i resta) i amb l’edat dels joves (l’edat es divideix en quatre categories: de 15 a 19 anys, de 20 a 24 anys, de 25 a 29 anys i de 30 a 34 anys). Per cert, a mi, parlar de joves de 35 anys em fa certa angúnia. És com si davant de l’evidència que la nostra societat no permet emancipar-se com caldria durant la joventut preferíssim amagar-ho dient que els no emancipats encara són jovenets. Però en fi...
D’acord amb les dades publicades, la llengua habitual predominant entre els joves residents a Barcelonins es distribueix en un 55,4% castellà, un 37,7% català i un 6,7% altres llengües. Aquestes dades són molt similars a les corresponents a la població  de 18 anys i més feta pública l’any 2014 que vaig comentar al meu anterior apunt i que eren respectivament 55,5% per al castellà, 40,3% per al català i 4% per a les altres. Aquesta coincidència reforça la fiabilitat de les dades (si no és que s’han obtingut amb els mateixos biaixos), encara que ja sabem que la dada de llengua habitual són confusionàries perquè pel que fa al català i el castellà s’han de prendre més en termes d’identificació que no pas d’usos reals.
A la vista dels resultats, abandonen els joves el català en relació amb els adults en termes de llengua habitual/d’identificació? Crec que les dades no corroboren aquesta hipòtesi. No sols la diferència entre les dues enquestes és petita. A banda dels marges d’error, entenc que la baixada del català es deu al fet que les franges aquí estudiades inclouen un percentatge de nats fora molt superior al de la població total. Bona part d’aquests joves nascuts fora són al·loglots, i això fa pujar la xifra de parlants d’altres llengües. La resta de nats fora són hispanoamericans, la qual cosa contribueix a mantenir el percentatge de castellà. Per contra, el grup de catalanoparlants habituals  no es veu incrementat de manera immediata per aportacions exteriors de la mateixa manera que el d’al·loglots i hispanòfons.

Gràfic 1


A l’hora d’analitzar les llengües dels barcelonins, tenir en compte el seu lloc de naixement és fonamental, perquè els joves de Barcelona són una població considerablement cosmopolita. De fet, el percentatge de nascuts a Barcelona amb prou feines depassa el 60%, i els nascuts a Catalunya en el seu conjunt es queden en un 63,5%. Encara que hi sumem un percentatge que no deu ser negligible de valencians, balears, frangencs i andorrans, gairebé quatre de cada deu joves barcelonins són nascuts —i en bona mesura educats— en societats on no podien socialitzar el coneixement de la llengua catalana. I això, tenint en compte la feblesa de la societat catalana a integrar lingüísticament els nouvinguts que no passen pel sistema educatiu obligatori, no pot deixar de tenir conseqüències perceptibles.
Gràfic 2


Rellegir aquestes dades aprofitant el cabal de coneixement que hem acumulat sobre el funcionament sociolingüístic del país ens permet alguna interpretació interessant. Avui dia sabem que, a Catalunya, els immigrants al·loglots adopten molt majoritàriament el castellà com a llengua d’incorporació i que els hispanoamericans tendeixen a fer poc ús del català (cf. Vila i Sorolla 2014, en premsa). Si aquestes dues tendències es compleixen en aquestes dades —i res no fa pensar que no sigui així— la comparació d’aquests dos gràfics emmena naturalment a una hipòtesi que em sembla força realista: segons l’enquesta que estem comentant, el català sembla ser clarament la llengua habitual majoritària dels joves barcelonins autòctons. N’hi ha prou de projectar el 37,7% de llengua habitual catalana sobre el 63,5% de nats a Catalunya per adonar-se’n. Per contra, les dades semblen confirmar que el castellà creix com a llengua habitual entre els joves de llengua inicial altra que català i castellà.
L’anàlisi de les dades per barris ofereix una nova perspectiva a la nostra anàlisi. Al dossier publicat no s’explica com s’ha passat d’una enquesta estratificada per districtes a unes dades mapificades per barri, però aquí assumirem que són fiables i les aprofitarem, perquè no tenim gaires més dades d’aquest nivell. Abans de mirar les dades del 2015 per barris recordarem succintament l’anàlisi geolingüística de la ciutat que feia jo mateix de la ciutat l’any passat en aquest apunt. En aquell moment vaig dibuixar una ciutat que podia analitzar-se per capes successives a partir de la ciutat central, més catalanòfona i conformada per l’Eixample, Gràcia, les Corts i Sarrià-Sant Gervasi, que aleshores vaig veure estructurada entorn del metro del Vallès i que hauria hagut de descriure com una V formada pels ferrocarrils i la diagonal fins a la plaça Catalunya. Aquest eix central estava envoltat per un primer anell de districtes una mica més castellanitzats (Horta-Guinardó i Sant-Montjuïc), i un districte particular, el de Ciutat Vella, amb gran concentració d’al·loglots. Aquests districtes estaven, al seu torn envoltats, per altres districtes una mica més castellanitzats, i que deixaven Nou Barris com un districte particular per la feblesa del català. Podeu veure el que plantejava seguint el mapa que va publicar Marc Belzunces, encara que la seva anàlisi no coincideix exactament amb la meva.

Gràfic 3


Els resultats de l’EJB 2015 (veg. mapa del gràfic 4) permeten afinar una mica més el mapa sociolingüístic de Barcelona, encara que estrictament potser sigui millor limitar-nos a parlar del mapa de la Barcelona jove

Gràfic 4



En primer lloc, la diferència més notable entre el mapa que dibuixava l’any passat i el de la Barcelona jove del 2015 és que pràcticament tota la ciutat es configura com un espai on els joves de llengua habitual catalana i castellana conviuen en proporcions força similars. De fet, la distàncies pel que fa a l’ús habitual del català entre els barris de Vallvidrera, el Poble Sec, Gràcia, Horta o Sant Andreu, per esmentar-ne només uns quants, són  globalment molt més reduïdes del que deixaven veure les xifres per districtes. Continua existint una àrea urbana lleugerament més catalanòfona a cavall de la V formada per la Diagonal i el metro del Vallès, envoltada per una àmplia zona una mica menys catalanòfona, però les distàncies no són tan considerables com semblava mirant les dades per districtes. Val a dir que una cosa que no es percebia en les dades anteriorment disponibles és que el nucli més catalanòfon de Barcelona s’ha estès en les darreres dècades primer a la Vila Olímpica i tot seguit a Diagonal Mar, de manera que, almenys en la ciutat jove, es prefigura una mena de Y que fa tot el recorregut de la Diagonal i el metro del Vallès i que arriba al mar pels dos barris esmentats. Serà interessant de veure com evolucionen els barris intermedis durant els pròxims anys.
La segona conclusió de l’anàlisi per barris és que, des d’un punt de vista territorial, la Barcelona amb escassa presència de català és molt més reduïda —i perifèrica—  del que suggerien les dades per districtes. En realitat, la Barcelona jove descatalanitzada es limita a dues àrees clarament definides i geogràficament perifèrica: d’una banda, l’àrea del Raval, Port i Zona Franca; d’una altra, Nou Barris (més l’illot del Carmel) i els barris encarats al Besòs. Això sí, la distància percentual pel que fa a llengua habitual entre aquestes àrees perifèriques i la resta de la ciutat és senzillament aclaparadora: si a l’eix central tenen el català com a llengua habitual un 43,9% dels joves i als barris que els envolten la mitjana és de 41,9%, als dos estrats perifèrics la mitjana és de tan sols 17,3%. De fet, són aquestes xifres tan baixes dels seus barris perifèrics les que arrosseguen a la baixa la mitjana de districtes sencers com Sants-Montjuïc, Sant Martí o Sant Andreu del Palomar.
Resulta preocupant de veure que, d’acord amb les dades de la mateixa enquesta EJB 2015, les dues zones identificades com a més descatalanitzades són també les que presenten els indicadors més baixos des de tots els punts de vista. N’hi ha prou amb el gràfic 5, que indica el percentatge de joves que no estudien ni treballen, i el gràfic 6, que mostra els que han tingut ingressos durant els darrers 12 mesos, per constatar-ho.

Gràfic 5



Gràfic 6
  
                Una primera temptació seria atribuir el baix ús de català en aquestes dues zones perifèriques a la presència d’immigració estrangera, però un cop d’ull a la distribució d’aquesta immigració per districtes ja permet veure que la cosa no és tan senzilla. Sense anar més lluny, el percentatge d’immigrats de l’Eixample (18,61%) és només una mica inferior al de Sants-Montjuïc (19,46%) i molt superior al de Nou Barris (15,70%), però l’ús del català al primer és molt més alt que no pas als altres dos. Convé, per tant, apel·lar a la història de cadascun d’aquests barris i districtes i recordar que les zones on avui hi ha escàs ús del català com a llengua habitual es corresponen amb àrees de llarga tradició immigratòria socialment més feble.

Població estrangera per districtes. 2014 Barcelona


Població estrangera

(1) Població
total
% vert.
% sobre (1)
Ciutat Vella
100.685
43.421
15,90
43,13
Eixample
263.565
49.049
17,96
18,61
Sants-Montjuïc
180.824
35.192
12,89
19,46
Les Corts
81.200
9.337
3,42
11,50
Sarrià-Sant Gervasi
145.761
16.714
6,12
11,47
Gràcia
120.273
18.597
6,81
15,46
Horta-Guinardó
166.950
20.800
7,62
12,46
Nou Barris
164.516
25.832
9,46
15,70
Sant Andreu
145.983
17.826
6,53
12,21
Sant Martí
232.629
36.353
13,31
15,63
Total
1.602.386
273.121
100,00
17,04
Font: http://www.idescat.cat/poblacioestrangera/?b=10&res=e19

                Sintetitzem. Les dades de l’EJB 2015 fan aflorar una ciutat amb una àmplia presència de les dues llengües oficials on el percentatge de joves de llengua castellana és superior a la de joves de llengua habitual catalana, en bona mesura perquè les immigracions s’incorporen a la ciutat mitjançant la llengua oficial de l’Estat. Encara que hi ha diferències apreciables entre barris, els parlants habituals d’una i altra llengua semblen compartir espais de manera força intensa a la majoria de la geografia barcelonina. Tanmateix, tant a la frontera nord de la ciutat com entorn del port hi ha una sèrie de barris que combinen una situació socioeconòmica i educativa clarament desafavorida amb una realitat sociolingüística que es caracteritzen per l’escassa presència de joves catalanoparlants.
                Des d’una perspectiva de polítiques públiques, sembla obvi que les poblacions joves dels barris del nord i  de la zona portuària – Raval tenen un considerable problema d’integració socioeconòmica que els ubica lluny dels nivells de vida de la ciutat. Cal no oblidar que, en termes generals, la majoria dels joves de Barcelona tenen capacitat per emprar les dues llengües oficials:

Gràfic 7
 En una ciutat àmpliament bilingüitzada com Barcelona, és fàcil de copsar que una de les mancances formatives dels joves de les dues zones deprimides identificades deu ser el seu limitat domini de la llengua catalana fruit de la seva manca de contacte horitzontals (d’igual a igual) amb joves catalanoparlants. Això no és cap novetat, Bretxa i Parera (2012) ja detectaven que molts joves de Santa Coloma de Gramenet no havien arribat a col·loquialitzar la llengua tot i l’escola (presumptament) en català, però és fàcil que el fenomen s’hagi agreujat si als dèficits de partida s’hi ha sumat nouvinguts encara més distants del català.
Hi ha res a fer-hi? Segurament caldria primer de tot assumir que la mancança de contacte amb el català és un dels reptes que cal superar per tal d’integrar adequadament els joves d’aquests barris a la vida de la ciutat. Les polítiques educatives hi tenen molt a fer, millorant l’adquisició del català precisament en aquests entorns on accedir-hi resulta tan difícil. Però tenint molt present que parlem de poblacions que ja han depassat l’etapa de l’educació obligatòria, caldria una acció coordinada de les administracions responsables de les polítiques laborals i juvenils per tal superar aquestes limitacions. Cal que aquestes administracions interioritzin que disposar d’una formació competitiva amb la que tenen els coetanis d’altres barris és una condició sine qua non per tal de millorar la situació d’aquestes àrees. El domini del català, sens dubte, forma part d’aquest paquet que cal adquirir.

Gràfic 8: els barris de Barcelona


PS
Us afegeixo el mapa dels menors que viuen en llars on poden fer els àpats mínims a la ciutat de Barcelona. Trobo que és esborronadorament similar als anteriors. Encara que no es pot atribuir directament a (des)coneixements lingüístics, em referma en la convicció que actuar contra el desconeixement del català és una activitat de primer ordre en favor de la integració socioeconòmica dels veïns de la ciutat. Perquè si les llengües són una eina bàsica per a la integració, no saber-les és un passaport a la marginalitat.


Font:
Consorci Sanitari de Barcelona i Agència de Salut Pública. (2015: 23)


Bibliografia citada
Bretxa i Riera, Vanessa, i M. Àngels Parera Espelt (2012) «“Et dóna la base”: Itineraris biogràfics d’adquisició i ús del català  del jovent castellanoparlant de Sabadell i Santa Coloma de Gramenet». En Posar-hi la base : usos i aprenentatges lingüístics en el domini català, editat per F. Xavier Vila i Moreno. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Accessible a: < http://publicacions.iec.cat/Front/repository/pdf/00000187%5C00000082.pdf >
Consorci Sanitari de Barcelona, i Agència de Salut Pública. «La salut a Barcelona 2014. f». Barcelona: Consorci Sanitari de Barcelona; Agència de Salut Pública, 2015. http://www.aspb.cat/quefem/docs/InformeSalut2014_2010.pdf.
Vila i Moreno, F. Xavier Vila, i Sorolla Vidal, Natxo (2014) «Els coneixements i els usos del català: una anàlisi sintètica». En II Jornada sobre Llengua i Societat als Territoris de Parla Catalana, editat per Direcció General de política Lingüística, 184-91. Barcelona: Generalitat de catalunya, Departament de Cultura. Accessible a: < http://llengua.gencat.cat/web/.content/documents/publicacions/btpl/arxius/12_II-Jornada_Lleng_i_Soc_Calaceit.pdf >
Vila, F. Xavier, i Natxo Sorolla. (en premsa) «6. Les llengües en els usos interpersonals i en els àmbits de consum i serveis». En L’Enquesta d’usos lingüístics de la població 2013, editat per Direcció General de Política Lingüística, 19-27. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General de Política Lingüística.