dissabte, 20 d’octubre de 2012

Ser jutge i part: sentència del Tribunal Constitucional sobre el coneixement del català en l'àmbit judicial


La sentència del Tribunal Constitucional sobre el recurs d'inconstitucionalitat d'alguns aspectes de la Llei Orgànica del Poder Judicial que va presentar el Parlament de Catalunya ha aixecat una forta polseguera (veg. Ara, e-notícies, Plataforma per la Llengua, directe!cat, Nació Digital. cat). No n'hi ha per menys. En molt poques paraules, a la sentència s'hi diu que als jutges no se'ls pot exigir el coneixement del català perquè qui regula aquests afers són les autoritats centrals i perquè aquest és un cos nacional.

La sentència no estranya, perquè ja se n'acumulen moltes en el mateix sentit, però no per això resulta menys decebedora. En el fons de l'assumpte hi ha les dues concepcions d'Espanya que xoquen des de fa segles i que no sembla que puguin arribar a conciliar-se.

El poder central, i jo crec que la immensa majoria de la societat hispanocastellana, considera, en molts casos de bona fe, que la seva llengua és una llengua comuna de debò, i per tant li resulta impossible d'entendre que hi hagi gent "a Espanya (!)" que prefereixi funcionar en altres idiomes. Els seus sectors més oberts accepten que les llengües altres que el castellà tinguin funcions emblemàtiques, culturals, sempre en posicions secundàries i, com a molt, veient-les com un plus. Però quan hi ha algun dubte, sempre acaben entenent que el castellà -casualment, la seva llengua- és suficient i les llengües dels altres són una nosa, i així troben normal que la seva llengua sigui un requisit inexcusable, i les dels altres, accessòries i supèrflues.

El que més els costa d'entendre -em temo que no poden, senzillament-, són dues coses: d'una banda, que la seva és una posició no sols nacionalista, sinó directament egoista, ja que es basa en el seu benefici personal ni que sigui a costa de menystenir els drets dels seus presumptes compatriotes; i d'una altra, estic convençut que encara molts d'ells es creuen oberts i tolerants, no entenen que les seves premisses impliquen necessàriament que el castellà anirà arraconant les altres llengües fins a fer-les desaparèixer, precisament perquè les fa inútils, i no hi ha llengua inútil que pugui sobreviure.
 
I és clar, tot això no resulta acceptable per als que es troben a l'altra banda del mur. Resulta difícil d'acceptar que la teva llengua és secundària al seu propi territori perquè algú altre va decidir que hi havia d'imperar la seva. Resulta dur d'acceptar que els teus drets (lingüístics) depenen de la simple casualitat: si et toca un jutge, un metge, un policia, que per atzar sap català, podràs usar-lo; si no, tu no tens drets i ell els té tots. Resulta dolorós saber, a més, que tot plegat és un mecanisme ben greixat que busca des de fa tres segles liquidar absolutament la llengua del teu país. Resulta tan isuportable que, al final, fa que fins i tot els menys compromesos s'hi rebel·lin en contra.