diumenge, 7 d’octubre de 2012

Entre ètnies i nacions

Divendres al seminari RESOL del CUSC vaig exposar la necessitat acadèmica de distingir tan clarament com fos possible entre dos tipus de col·lectivitats cultural: d'una banda, les col·lectivitats amb territori propi i historicitat, que sovint tenen aspiracions d'autogovern; d'una altra, les col·lectivitats d'origen immigrat/transplantat. Els motius em semblen evidents, perquè de fet les unes i les altres aspiren exactament al contrari. Les col·lectivitat de base històrico-territorial aspiren a constituir-se en el marc d'acollida per defecte de totes les persones residents al país, és a dir, creuen que els seus atributs -llengua, cultura, etc.- haurien de ser compartits per tots els residents com a mínim comú denominador. Per contra, les col·lectivitats de base migratòria aspiren exactament al contrari: volen poder mantenir-se diferents de la societat d'acollida en un conjunt de trets, ja siguin religiosos, culturals, lingüístics...  Qui no tingui clara la diferència, que pensi en la distància que hi ha entre els catalans i els jueus o els gitanos a la Catalunya del Nord. Certament, els uns i els altres reclamen el reconeixement d'algunes particularitats. Però així com els primers aspiren a fer-les part del patrimoni comú -a les Bressoles hi ha tants catalans com no-catalans-, els segons demanen que se'ls ajudi a mantenir els seus trets diferencials en el marc de comunitats culturals autònomes de la resta de la societat. Fixeu-vos que els primers col·lectius solen protagonitzar demandes d'autonomia i problemes de fonteres, mentre que, en canvi, els segons solen aplegar-se entorn de moviments d'igualtat social i generen institucions al marge de l'estat.

A Europa, dels primers col·lectius n'hem dit sempre nacions, nacionalitats, minories nacionals, o regionals, fins it tot patrias chicas, i mentre que dels segons n'hem dit primer grups immigrants i, si s'assenten, ètnies. De fet, només hi havia dos col·lectius de la segona categoria: els jueus i els gitanos. I els jueus, després de la II Guerra Mundial, van decidir que només podien sobreviure com a nació amb el seu territori proipi. En canvi, als Estats Units, un país mòbil per excel·lència on predominen els descendents de migrants, se serveixin del terme grup ètnic per parlar de tot el que faci tuf de diferència cultural- bé, quasi, perquè quan parlen dels indis sí que es permeten parlar de les nacions índies... deu ser que tenen els seus territoris?

Crec que en les darreres dècades hem generat una confusió terminològica: a mesura que l'anglès esdevenia la llengua franca de la ciència, ens hem acostumat a emprar ètnic per als dos tipus de col·lectius. Això ja va bé al poder establert -als estats-  perquè difuminen les minories nacionals rere el terme d'ètnic, i les redueixen al mateix estatus que els grups immigrats. Això ho ha fet magistralment França, que no pot signar la Carta de les llengües Regionals o Minoritàries perquè d'acord amb la seva mentalitat, a França no hi ha cap col·lectivitat fora de la francesa. Per tant, posa en peu d'igualtat les llengües històriques com el català o l'occità amb les llengües de les imigracions com l'armeni, l'àrab o el polonès. Però entenc que la distinció és utilíssima a l'hora dentendre la realitat. Recordem que els uns i altres col·lectius treballen exactament en direccions contraposades: els uns volen transcendir qualsevol frontera comunitària i passar a definir la societat, mentre que els altres volen mantenir i reforçar les fronteres intergrupals per tal de reproduir-se com a grups autònoms en una societat multicultural. Per tant, una recomanació: aneu amb compte amb el terme ètnic. Tot sovint us hi faran passar bou per bèstia grossa.