dimarts, 15 de juliol del 2008

Una resposta al Manifiesto - de Rafael Torner (amb permis seu, esclar)

1. El concepte de lengua común se'l treuen de la màniga, però no té cap valor jurídic, almenys de moment, en l'ordenament espanyol, per molt que els manifiestantes el posin sempre que poden a la vora de lengua oficial, que sí que té valor jurídic. Naturalment, per als manifiestantes, el valor jurídic de llengua oficial és radicalment diferent si s'aplica al castellà que si s'aplica al català (ni que sigui limitant-ne l'oficialitat a Catalunya): de fet, tot el manifest va d'això.

2. Em sembla que del que diu el Manifiesto en aquesta petició 1 que cita en Puigpelat, no se'n desprèn clarament que ells considerin que els territoris tenen drets.

3. En canvi, crec que cal destacar que en la premissa 1 hi ha un argument circular, indigne de tan eminents filosòfs, que, en esquema diu el següent:
(1) totes les llengües oficials a l'Estat són igualment espanyoles
(2), però
"solo una de ellas es común a todos, oficial en todo el territorio nacional y por tanto sólo una de ellas -el castellano- goza del deber constitucional de ser conocida [...]"; (3) hi ha, doncs, una asimetria entre les llengües oficials espanyoles
(4), però això "no implica injusticia (?) de ningún tipo"

(i 5) perquè [i ara hom esperaria alguna mena d'argument moral, ja que parlem
d'injustícia]..., doncs perquè "sólo una de ellas es universalmente oficial en nuestro Estado democrático". Genial: un argument circular en què els fets jurídics consumats són presos com si fossin arguments morals... per justificar el mateix fet consumat. I de passada, ves per on, ara que ja havíem entès aquell pensament tan elaborat que diu que "las lenguas no tienen derechos", resulta que sí que gaudeixen (?) de deures: efectivament, la llengua castellana "goza del deber constitucional de ser conocida". Apa.

4. El tema de fons. Diu Puigpelat: "El tema de fons, doncs, és molt simple: hi ha llengües de primera i de segona. El castellà és una llengua de primera. El català, el gallec o l'èuscar són llengües de segona. Crec que, fins aquí, tothom està d'acord" Tothom d'acord, en això? Inclou (ha d'incloure) els catalans, aquest acord? I llavors resulta que "la disjuntiva" és entre "si cal fer alguna cosa per promoure i conservar les 'llengües de segona'" o no cal?

Puigpelat anomena "eutanàsia passiva" la medicina -metzina- que ens vol
administrar PP, Ciutadans, manifiestantes, etc. i "eutanàsia activa" la que van aplicar Felip V i Franco. Home, a mi em sembla que el que van fer el Borbó i el dictador cal anomenar-ho intent d'assassinat d'una llengua, o sigui, intent de lingüicidi (intent que va anar acompanyat -danys colaterals- de l'assassinat consumat i gens metafòric de milers de persones humanes que, ves per on, havien defensat o defensaven una forma d'organització de l'Estat que no hauria permès de cap manera l'intent de lingüicidi: aquests assassinats servien perquè se sapigués qui manava, i que la cosa no anava de broma, val a dir, la cosa de la llengua tampoc).

Quant a això del PP, Ciudadanos, els manifiestantes, etc. em sembla que de passiu no en té res: al contrari, és una actitud ben activa: cal reservar-los l'etiqueta de l'"eutanàsia activa". Perquè la resposta dels manifiestantes i companyia a la disjuntiva que diu en Puigpelat NO és pas que no s'ha de fer res per protegir les "llengües de segona", sinó que ells justament actuen per canviar el marc legal i les condicions polítiques, ells volen modificar (a pitjor) les ja prou negatives i discriminatòries condicions legals i polítiques en què viu el català.

I els de l'eutanàsia (relativament) passiva qui serien, llavors? Què us sembla, a vosaltres?

Al català no li calen (almenys en primer lloc) "mesures de protecció especial": el que li cal és que cessin les "mesures de discriminació especial" en què viu, les quals als manifiestantes encara no els semblen prou potents. Quant als altres, els partidaris de l'eutanàsia -relativament- passiva, callen, fan de policia bo, diuen que això que hi ha ara és tan bo, que va tan bé, etc.).

Una cosa és que ells desenfoquin el tema i una altra és que nosaltres hi caiguem. El resultat és que, en comptes de parlar de com es legitima la política lingüística espanyola (la més potent, la que té uns suports jurídics, polítics i de recursos més importants, amb molta diferència) acabem sempre parlant (a la defensiva) de la política lingüística catalana. I és una llàstima, perquè legitimar l'espanyolisme lingüístic no és gens fàcil: cal justificar la desigualtat, la discriminació, l'exclusió, la mentalitat colonial, etc.: la "asimetria que no implica injusticia de ningún tipo". És d'això, si de cas, que ens convé parlar. De moment, els filosòfs del Manifiesto no se n'han sortit gaire bé.

Rafel Torner

dilluns, 7 de juliol del 2008

Algunes referències en castellà sobre plurilingüisme i nacions

Albert Branchadell, el glotopolitòleg català -amb perdó de la paraula; aviam si en trobem cap de millor- amb més projecció pública a Catalunya i països germans, ens regala amb una de les seves afinades anàlisis a Un manifiesto contra España. Aquest cop apunta contra el darrer Manifiesto i , coherent amb la seva línia, posa negre sobre blanc la idea que cal respectar el plurilingüisme si no es vol posar en perill el projecte d'Espanya mateix Una mica com feia Vileta Demonte pocs abans a La levedad de un manifiesto, per bé que amb menys grapa i molta més comprensió envers els autors del paperet; entre nosaltres, com pot dir que "El Manifiesto es ponderado en sus términos (...)", amb el tufet ultra que supura? Finalment, un tercer article: a La negación del nacionalismo español, Josep Ramoneda exemplifica fins a quin punt els líders del Partit Popular viuen en una contradicció intel·lectualment insostenible entre declarar-se no-nacionalistas i expressar-se contínuament i de manera oberta en termes nacionalistes essencialistes. Tot plegat interessant. Més encara tenint en compte que al seu 37 Congrés del PSOE, celebrat aquest cap de setmana, s'han llançat missatges de defensa de la pluralitat lingüística de l'Estat.

M'arriba encara un altre article, aquest de Juan Carlos Moreno, a Público: Un manifiesto nacionalista. Amb el nom, encertat, ho diu tot. I a més parla de nacionalisme castellanista, tal com deia jo mateix al darrer text. Qüestió de cognoms?


(Acudit extret de Kaos en la red)

diumenge, 6 de juliol del 2008

En defensa de castellà

Quan s'és a l'estranger, un dels problemes més importants a l'hora d'explicar el que passa amb el català és el fet que en moltes llengües, començant per l'anglès, del castellà se'n diu espanyol. La meva experiència indica que, tenint aquest nom al cap, als nostres interlocutors els costa d'assimilar que uns ciutadans espanyols tinguin cap mena de problema amb la seva llengua -l'espanyol. Si de cas, primer han d'entendre que aquests ciutadans no se senten (del tot) espanyols -i això ja demana un cert esforç- i només aleshores comprenen que hi ha espanyols no-espanyols que voldrien desfer-se de l'espanyol i substituir-lo per una altra cosa. Un embolic, vaja, que té el problema afegit d'haver de plantejar-se en termes polítics abans que lingüístics, i que fa aparèixer el catalanisme com un nacionalisme secessionista d'una realitat prèvia que és Espanya.

La dificultat d'explicació es redueix substancialment quan hom planteja les coses clarament des del prinicipi, i explica que el terme espanyol aplicat a la llengua no és correcte, igual com no ho era el terme iugoslau per al serbocroat i no ho seria el terme suís com a llengua de tot Suïssa. Si s'explica això bé, i es fa veure que el terme espanyol és simplement un intent de legitimar l'expansionisme castellà tradicional a costa de les altres llengües del regne, aleshores les coses encaixen molt més fàcilment. Perquè la història de l'expansionisme castellà és prou coneguda: penseu en l'Imperi dels Àustria, les Guerres de Flandes, l'Armada Invencible, la colonització d'Hispanoamèrica... Per molt que Don Quixot o santa Teresa de Jesús puguin caure simpàtics, l'imperialisme castellà ha fet prou mèrits històrics per gaudir d'una gens envejable reputació al món. I les seves víctimes són, per tant, susceptibles de ser mirades amb més bons ulls.

Dic això perquè a l'hora de respondre al darrer Manifiesto, em sembla que la tria entre espanyol i castellà no és innòcua, i hem de saber-la jugar. Si mai arriba a existir en les nostres consciències amb aquesta denominació, l'espanyol serà la llengua dels espanyols, i com que hi ha molts catalans, i encara més valencians i balears, que s'autoperceben com a tals, encara que siguin catalanoparlants, serà molt difícil evitar que aquest idioma sigui elevat a la categoria de lengua común. En canvi, si el castellà continua essent, com sempre ha estat en català, la llengua dels castellans, una més de les que es parlen en aquesta part d'Europa, difícilment arrelarà la idea que és la lengua común ja que, per definició, serà la d'una part.