Un nou centre de recerca en sociolingüística: el Sociolinguistic Lab de Colònia

A començament de juny va inaugurar-se el Sociolinguistic Lab de la Universitat de Colònia (Alemanya), liderat pel professor Aria Adli, romanista i vell conegut, ja que ha fet diverses estades a la Universitat de Barcelona. Amb una clara orientació cap a l'estudi de la variació sociolectal, el centre posa èmfasi a analitzar com es vinculen els estils de vida amb les diferents formes de variació lingüística. Entre els seus projectes n'hi ha nombrosos que s'ocupen directament de l'estudi del castellà. Seran, per tant, un nou punt de referència per als variacionistes del país.

Benvinguts!

Accessible el volum L’Enquesta d’usos lingüístics de la població 2013. Resum dels factors clau.

Aquesta setmana ha aparegut en línia l'estudi L’Enquesta d’usos lingüístics de la població 2013. Resum dels factors clau. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General de Política Lingüística, 2015, que podeu obtenir aquí. Com el seu nom indica, es tracta d'una publicació que resumeix els principals resultats de les anàlisis encarregades per la Generalitat a un nombrós grup d'especialistes a partir de les dades de l'EULP 2013 i de la comparació amb l'EULP 2008 i l'EULC 2008. Constitueix, per tant, el millor retrat disponible sobre l'estat de la llengua a Catalunya ara mateix a l'abast del públic més o menys especialitzat. Es va presentar divendres 17 de juliol, però la premsa hi ha donat un tractament molt superficial, com si es tractés d'un fet anodí, i jo diria que la majoria dels articulistes que s'hi han referit s'han limitat a espigolar alguna dada que els cridés l'atenció a partir de la nota de premsa oficial. Una llàstima, vaja, perquè els treballs que aplega són més que sucosos.

A banda de participar en debats i reflexions sobre les dades amb d'altres col·legues, jo he tingut el plaer de redactar, conjuntament amb l'amic Natxo Sorolla, dos dels capítols que l'integren, concretament el 6. "Les llengües en els usos interpersonals i en els àmbits de consum i serveis" i el 7 "Els grups d’ús lingüístic i els grans canvis en els usos entre el 2003 i el 2013". M'és impossible de sintetitzar tot el que hi hem trobat, però potser si us ofereixo un tast de les nostres conclusions al capítol 6 trobareu que val la pena d'esmerçar-hi algunes hores al llarg d'aquest estiu tan calorós:

"En aquest sentit, és discutible que es pugui parlar d’èxit d’integració lingüística si la majoria de les
primeres generacions no usa mai el català i una part substancial de les segones generacions tampoc no l’utilitza. És obvi que el model de reproducció català ara mateix no és capaç de fer que els nouvinguts adoptin el català com a llengua habitual i, en canvi, provoca l’extensió creixent de l’ús del castellà entre la població de primera llengua catalana, i res no fa pensar que aquesta tendència s’hauria de modificar substancialment en cas de noves onades immigratòries. En un moment de reflexió nacional sobre com construir un millor model de societat caldrà mesurar amb cura si un model econòmic que implica la importació successiva de grans contingents de mà d’obra forana és compatible amb la sostenibilitat lingüística del país, o si convé avançar cap a models menys dependents de grans fluctuacions demogràfiques periòdiques que garanteixin un grau superior de benestar a tota la població, independentment del seu origen, i facilitin la integració també lingüística dels nouvinguts per tal de reforçar la cohesió social del país." (pàg. 27)

Catalana, per interès

Article publicat a l'Ara l'1/04/2015:

           Atabalat per la crisi i els missatges apocalíptics sobre la llengua, és probable que el lector no s’hagi assabentat de les darreres notícies relacionades amb les expectatives professionals dels estudiants de llengua, literatura i cultura catalanes. Potser el sorprendrà, doncs, assabentar-se que, segons l’estudi Universitat i treball a Catalunya 2014 de l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari, la taxa d’atur l’any 2014 entre els filòlegs llicenciats tres anys abans era de només un 10%. És fàcil que no sàpiga igualment que, segons aquest mateix estudi, el 69% dels llicenciats en filologia catalana havien trobat feina en tres mesos o menys, que el 85% feien feines de nivell universitari, i que les tasques docents només ocupaven un 49% dels filòlegs catalans. Com és igualment probable que no li hagi arribat que, segons dades de la conselleria d’Ensenyament, durant els pròxims anys, la jubilació de la primera fornada de professors de català generarà més de 500 vacants en l’ensenyament secundari.

           Aquestes bones perspectives laborals dels estudis de filologia catalana responen a factors estructurals d’una societat complexa i dinàmica. Per exemple, el fet que l’any 2013 més del 40% dels residents a Catalunya expressessin interès per aprendre o millorar els seus coneixements de català palesa que, en un país lingüísticament heterogeni, calen i caldran gestors lingüístics i professors de català. En un altre terreny, la consolidació de la nostra llengua en el món de la comunicació -avui totes les capçaleres dels principals diaris editats a Catalunya, i fins i tot algun de Madrid, apareixen o bé en català, o bé en edició bilingüe- genera demanda d’assessors lingüístics. I el creixement de la lectura en català, tant de llibres com de productes culturals i d’entreteniment a internet, especialment entre joves i adolescents, comporta un munt d’oportunitats per al sector editorial en aquest idioma. Sens dubte, seria absurd intentar pintar el món de color de rosa, perquè en aquest camp, com en qualsevol altre, de problemes n’hi ha, i molts. Però els fets objectius són que el mercat necessita, i necessitarà, persones sòlidament formades en el coneixement de la llengua i la literatura catalanes.

         L’entorn adequat per adquirir aquests coneixements són, òbviament, els ensenyaments de filologia catalana. Només en aquests ensenyaments es treballa la llengua en totes les seves varietats, cercant el domini aprofundit de la normativa i la familiaritat amb la seva història i la seva situació actual. És només en els seus graus i postgraus on es pot obtenir un coneixement sòlid d’una literatura “singular i universal” amb un bagatge potent -del Tirant fins a Moncada, Cabré o Monzó-, que viu un segon segle d’or i està en ple procés d’obertura al món. És només a les aules de filologia catalana on es formen de debò els professors de català de secundària i d’adults, els crítics literaris, els tècnics en serveis editorials, els assessors lingüístics dels mitjans de comunicació, els dinamitzadors i els tècnics en normalització, els lexicògrafs, en poques paraules, els professionals de la llengua i la literatura catalanes que el mercat necessita. Cada universitat ho fa amb les seves especificitats, és clar, ja sigui orientant-se bàsicament al món virtual, cap a les necessitats del propi territori o, com en el cas de la Universitat de Barcelona, apostant per una sòlida formació presencial basada en la més àmplia oferta disponible de cursos teòrics i aplicats de grau i de postgrau. Però és en general d’aquests departaments d’on surten els candidats més ben equipats per llançar-se a la recerca, perquè reben una sòlida formació alhora general i especialitzada que no tanca sinó que obre portes, com certifiquen les desenes de lectors de català escampats pel món o els nombrosos predocs i postdocs de filologia catalana que prossegueixen les seves carreres en universitats i centres de recerca de prestigi, de Berkeley a Roma i de Harvard a Londres o París.

           Diuen els experts en sociologia juvenil que, enfront de la crisi econòmica, les noves generacions s’han vist forçades a mesurar les seves decisions no sols en funció de la satisfacció personal que els proporcionen, sinó també en funció de la seva rendibilitat objectiva. Si això és així, els estudis de filologia catalana han d’estar d’enhorabona. Perquè més enllà de les consideracions vocacionals, els estudis de filologia catalana són també una opció raonable en termes d’ocupabilitat. En aquests moments i, amb força seguretat, durant una bona colla d’anys.

3es jornades sobre diversitat i polítiques lingüístiques

El 8 i 9 d'abril, la Xarxa Mercator, de la qual forma part el CUSC, acull les 3es jornades sobre diversitat i polítiques lingüístiques a Barcelona, en la qual participaran experts d'arreu d'Europa.  Aquí en teniu el programa i aquí, el aquí el formulari per a la inscripció.

Els efectes (quantitatius) de la llei Wert

Convé tenir sempre un ull a sobre del que diu tota la premsa per entendre la realitat sociolingüística del país. I no sols la propera, també la més allunyada ideològicament. Això permet saber que, d'acord amb una enquesta de l'entitat castellanista Asamblea por una escuela bilingüe explicats per El Confidencial Autonòmico, a Catalunya hi hauria 34 centres (privats) que fan ensenyament (parcialment) en castellà, sobretot a l'àrea de Barcelona. De fet, tal com vaig pronosticar fa cert temps (i com ja demostren alguns treballs com aquest), algunes d'aquestes escoles tenen un model lingüístic molt ambigu, perquè si bé segons l'interlocutor es presenten com a escoles majoritàriament en anglès, aquí declaren fer l'ensenyament en castellà. Si jo fos el Ministerio em miraria amb molta calma les peticions, perquè és ben fàcil que li estiguin donant gat religiós per llebre lingüística, o que li vulguin cobrar ensenyament en anglès a preu d'escolarització en castellà. En tot cas, continuo pensant que si hi ha escoles que fan l'ensenyament majoritàriament en llengües altres que el català resulta obvi que els seus alumnes no haurien de tenir reconegut per defecte cap nivell oficial de català, i que és feina de la Generalitat de vetllar per controlar aquest punt. Jo ja he tingut casos de nanos educats en escoles radicades a Catalunya que em reclamaven poder inscriure's en cursos per a estrangers perquè a l'escola havien après alemany, però no pas català. Si aquests nois volen el nivell C, senzillament que s'hi presentin i se'l guanyin, com fa qualsevol altra persona. No es pot repicar i anar a la processó, almenys si no ho demostres fefaentment.

A banda d'aquestes dades, és interessant saber que enguany hi ha hagut només dos casos als quals l'Administració ha confirmat que cobraran per haver dut els fills a escoles en castellà. Veurem si l'any que ve la cosa va més enllà, però ara com ara sembla que els resultats de la llei Wert en aquesta direcció es poden qualificar, com a molt, de magres.

Mà de foc!

Ara que torna la moda de proposar canvis a la normativa perquè si no el català farà la fi del cagaelàstics, i que hi ha tants saberuts que fan passar les seves opinions personals per la veu "de la ciència", aprofito cinc minuts de calma per oferir-vos un ramell de propostes neològiques que he anat sentint els darrers anys en boca de catalanoparlants de menys de 20 anys. Us les ofereixo perquè, posats a defensar solucions innovadores i amb visió de futur, seria lleig que deixéssim la tasca només en mans de gent de més de 40 anys. Les noves generacions tenen tot el dret a dir-hi la seva, no trobeu? Doncs vet aquí la meva tria de formes innovadores amb un innegable arrelament social i una trajectòria que en alguns casos ja és de diverses dècades (allò de "s'ha dit tota la vida", per a molta gent):

1. a ver: marcador discursiu que reemplaça l'arcaïtzant a veure / a vere entre els menors de 30 anys, i que deu ser ja majoritari entre els menors de 15.
2. cul: adj. inv., atractiu, de moda. Etim.: anglès cool.
3. feo/fea: adj., equivalent català modern de l'arcaisme lleig/lletja per a qualsevol infant o adolescent que es tingui un mínim respecte.
4. joder: interj., manlleu estès a partir dels any 90 i avui dia absolutament arrelat en els menors de 50 anys.
5. malo/mala: adj., dolent, de mala qualitat, especialment referit a persones. 
6. malote/a: adj,. de baixa moralitat.
7. mà de foc! o mà de fac! interj, proferida essencialment quan et maten jugant a videojocs violents, però que comença a campar per altres verals. Etim.: anglès mother fuck!
8. o sea: connector que ha substituït antigalles com o sigui. 
9. sudar-la-hi: v. pron., ser-li indiferent. NB.: els adolescents estan convençuts que és recent però jo ja la tinc registrada des dels anys 80
10. zasca: n. masc., moc, miquel. fer un zasca: clavar un moc. Pronuncieu la z interdental, és a dir a la castellana. Ha desplaçat l'antiquat corte.

Reconec que aquestes propostes es basen sobretot en els entorns en què moc, però n'he comprovat la presència més enllà de l'àrea de Barcelona.

Segurament trobareu que les propostes no tenen prou cientificitat, però és que d'això es tracta. I és que en aquest punt em temo que estan més o menys igual de legitimades que la majoria de propostes que veig córrer amunt i avall -per què acceptar loco i no pas feo, per exemple? Total, que només vull avisar. Si s'obre la festa, potser al final hi haurà barra lliure.

PS
Em demana un col·lega si estic en contra de qualsevol modificació de la normativa, i res més lluny del meu ànim. El que passa és que crec que en aquest punt s'ha de ser molt, molt curós: els parlants entenen que hi ha coses correctes i incorrectes, i necessiten poca cosa més que aquesta claredat per anar per la vida. La resta són discussions de filòlegs, i s'han de dirimir en àmbits professionals. Els professionals, en tot cas, els hem de resoldre els nostres dubtes i donar la feina feta de manera senzilla, comprensible i accessible. Si emboliquem els usuaris amb les nostres disquisicions, rèpliques i contrarèpliques només generarem més inseguretat de la que ja hi ha. I francament, això ara sí que no toca.

Un record personal per a Joshua A. Fishman en motiu del seu traspàs

Acabo de rebre la notícia que ahir va morir el professor  Joshua A. Fishman, un dels pares fundadors de la sociolingüística nord-americana. A causa de la seva avançada edat no puc dir que hagi estat una notícia inesperada, perquè fa molt poc justament que ens demanàvem quina edat devia tenir, però per més esperades que siguin, aquesta mena de noves sempre saben molt de greu.
Aquest no és el moment ni el lloc d'allargar-se explicant les nombroses contribucions de Fishman a la comprensió del funcionament de les llengües en la societat. A casa nostra, i a causa de la sana vitalitat de la sociolingüística autòctona, Fishman ha tingut menys ressò que en altres contrades, però tot i això resulta impossible negar la transcendència global de la seva obra. N'hi ha prou de dir que és un dels cinc noms més importants de la història d'aquest camp interdisciplinari i que ha marcat centenars d'investigadors, en alguns països més que en altres.
Contràriament al que diuen alguns dels seus biògrafs, Fishman no era un lingüista sinó un científic social interdisciplinari amb formació en psicologia social i història. Fortament marcat per la tradició jueva, Fishman era dels qui creien fermament en la possibilitat que els grups lingüístics mantinguin uns forts límits intergrupals i reprodueixin la diversitat lingüística dins d'una mateixa societat fins i tot en aquest període postindustrial. En aquest tema, jo ja vaig deixar clara la meva perspectiva -crítica- al manual de Boix i Vila (1998), però tot i la discrepància, estic convençut que la seva obra, immensa en volum, és crucial per la seva densitat i la seva qualitat. Qui vulgui saber-ne més coses pot anar a la seva pàgina oficial o la viquipèdia i consultar-la en diverses llengües. En català té unes quantes obres traduïdes, entre elles la col·lecció d'articles Llengua i identitat publicat per Bromera. Qui el (re)llegeixi segur que gaudirà, perquè Fishman, a banda d'una figura imponent de la sociolingüística, era també un escriptor molt sòlid, amb un estil elegant i subtil, una capacitat retòrica evident i una cultura absolutament enciclopèdica. A mi, per exemple, em va descobrir que la majoria d'autors que citen Herder no tenen ni idea del que va escriure el filòsof alemany, i a sobre el prostitueixen de manera obscena. Fins i tot va aconseguir que el llegís (una mica) tot i l'estil endimoniat de l'alemany! Fishman també em va obrir els ulls al pes absolutament fonamental de la religió a l'hora d'explicar la diversitat lingüística, i és sempre un dels meus referents a l'hora d'intentar entendre el món de les llengües.
Personalment, jo vaig tenir molt poc contacte amb Fishman, però sempre el vaig trobar una persona oberta, gentil i educat. Estava molt interessat per la realitat catalana, que seguia amb interès. En aquest sentit, permeteu-me que en recordi dues anècdotes. La primera vegada que va venir a Barcelona per a un acte del CUSC ens va explicar que, de petit, a la seva escola seguien setmana a setmana l'evolució de la Guerra Civil espanyola marcant amb xinxetes de colors l'evolució dels fronts sobre un mapa que tenien penjat a la paret de l'aula. La caiguda de Barcelona va ser per a ell un drama, i és que cal no oblidar que Fishman s'havia educat en els medis esquerranosa dels jueus nord-americans dels 20-30 que van viure la derrota de la República com una primera victòria del nazisme i l'antisemitisme de Hitler.
L'altra anècdota és més recent, de començament dels 2000. Després d'un dinar de congrés a Nova York en què vam seure l'un davant de l'altre i que va ser fascinant, el professor Fishman em va dedicar un llibre, que encara conservo, amb les paraules "El catalán, cosa de todos". Feia dècades de l'eslògan de l'època de la Norma, però ell el recordava perfectament. Per cert que, durant el dinar, em va demanar com havíem traduït al català el seu concepte de "Reversing Language Shift" i jo li vaig dir que al manual de 1998, el primer llibre que se'n feia ressò, si no m'equivoco, havíem emprat el terme capgirament de la substitució  lingüística. Recordo que va quedar-ne gratament sorprès, perquè, valorador com era de la genuïnitat de cada llengua, li va fer gràcia que hi hagués un terme tan expressiu com capgirar.
Descansi en pau un dels investigadors que més ha fet per ajudar-nos a avançar en el terreny de la sociolingüística.

Foto de la primera visita de Joshua A. Fishman a Barcelona envoltat per alguns sociolingüistes del país (novembre de 1998?)