Potser us interessa una entrevista al darrer número de L'Avenç

L'entrevista (extracte)

desembre 2018- 452

Josep M. Muñoz

Xavier Vila, llengua i societat

«En el meu món de Barcelona, no hi havia la diferència entre catalans i castellans que era tan evident en altres llocs, perquè les immigracions a la ciutat havien estat prèvies i per tant s’havia desdibuixat la distinció entre autòctons i nouvinguts. Això em fa veure el país d’una manera determinada.»
«Sempre m’havia interessat molt la biologia, l’ecologia i l’etologia. Si vaig estudiar Filologia, és perquè en el fons les relacions ecològiques s’assemblen molt a la sociolingüística: el comportament lingüístic és una de les formes més fascinants del comportament humà.»
«Espanya oscil·la entre el model francès —mirant de liquidar totes les llengües ‘regionals’ per tal de crear un ‘home espanyol’ unificat, tot i que no té prou força per fer-ho— i l’intent de les nacionalitats perifèriques d’aconseguir una situació que els permeti sobreviure.»
«L’Estat espanyol es configura com l’estat dels castellans. Si hagués volgut ser un estat compartit, hauria optat per unes polítiques lingüístiques com les del Canadà, Bèlgica, Finlàndia o Suïssa, que són estats compartits per grups lingüístics que es reconeixen.»
«L’escola, per ella mateixa, no canvia els usos lingüístics d’una societat. Qui parla de ‘fracàs’ de la immersió, està escamotejant els fets: està oblidant que el model lingüístic escolar és un dels projectes de reforç del català més reeixits que hem tingut. No s’ha de disparar contra l’escola.»

Font: http://www.lavenc.cat/index.php?/cat/revistes/L-Avenc/452/L-opinio/L-entrevista/Xavier-Vila-llengua-i-societat
 

Publicació sobre l'anglicització de les universitats europees i catalanes

Un dels temes candents en el terreny de la política lingüística internacional és el de l'anglicització de les universitats. Immerses en un procés d'internacionalització i cada vegada més necessitades de recursos, les universitats de molts països estan desenvolupant estratègies de política lingüística que fan més i més lloc a l'anglès, esdevinguda llengua franca acadèmica.

La revista European Journal of Language Policy va dedicar el volum 10, número 1, a aquest tema. Hi trobareu, entre d'altres, l'article The presentation of Catalan universities’ linguistic reality to a transnational audience, dedicat a analitzar les estratègies discursives que adopten algunes universitats catalanes a l'hora de presentar-se com a universitats internacionals sense amagar (del tot) la seva realitat trilingüe, elaborat per la Nicole Elliott, jo mateix i Roger Gilabert.

Espero que us interessi.

Les llengües de l'anaconda

Una llengua ressuscitada a partir d'una dona que somniava que els seus avantpassats li parlaven en amb paraules que no entenia. Unes parlants que s'orienten com els ocells migratoris gràcies al seu idioma. Com s'encongeix el català. Una explicació comprensible de per què és erroni confondre el gènere gramatical amb el gènere social o amb el sexe. Un mapa lingüístic d'Itàlia que potser us sorprendrà. Una llengua amazònica que sembla desmentir els universals lingüístics de les altres llengües del món. Una recapitulació de com funcionen els nombres i els números en llengües disferents. La llengua arvanitika. La llengua de la sogra. Les llengües xiulades. El català a la Catalunya del Nord... 
Tot aquests temes i molts altres els trobareu a Les llengües de l'anaconda, una novetat editorial publicada fa poc per David Valls a Viena. El llibre, resultat de les col·laboracions del seu autor a Catalunya Ràdio, és un recull molt amè de petites píndoles de coneixements lingüístics a l'accés de qualsevol lector de cultura mitjana, i no em puc estar de recomanar-vos-el. O sigui que ja sabeu, ara que comencem a entreveure les festes de Nadal, apunteu-vos aquest títol. Us ho passareu bé.

El nou model lingüístic escolar, una aposta

Article publicat al Diari Ara 1711/2018

El "model plurilingüe i intercultural" presentat pel departament d’Ensenyament podria convertir-se en el revulsiu que necessita l’escola per millorar en el terreny lingüístic, però també podria quedar en paper mullat o fins i tot representar un retrocés, depenent de diversos factors. (continuar llegint)

Seminari amb Toni Mollà 16/11/2018

S'ha obert la conversa. Conté un missatge sense llegir.

Divendres 16 de novembre el sociòleg de la llengua i periodista valencià Toni Mollà serà a Barcelona per a presentar la seua última publicació de temàtica sociolingüística, La llengua de la plaça. L’espai públic, el mercat i la política lingüísica (Alzira, Bromera, 2017), en la tercera sessió del seminari de sociolingüística i política lingüística del CUSC.

El seminari és obert al públic i tindrà lloc a les 12h a l'aula 3.5 de l'Edifici Josep Carner de la Facultat de Filologia de la UB. L'acte s'emmarca en la celebració els 20 anys del CUSC.

Esperem que siga del vostre interès i us convidem a participar-hi.

https://llenguasocietat.wordpress.com/2018/11/07/toni-molla-presenta-la-llengua-de-la-placa-al-seminari-del-cusc/

Toni Mollà presenta ‘La llengua de la plaça’ al seminari del CUSC llenguasocietat.wordpress.com El proper divendres, 16 de novembre, el sociòleg de la llengua i periodista valencià Toni Mollà ens acompanyarà en la tercera sessió del curs 2018/2019 del Seminari de sociolingüística i política l…

...............

Es mostra PERMIS SUPERIOR A 10 DIES E INFERIOR A TRES MESOS.doc. Pàgina 1 de 1

Una entrevista sobre el model plurilingüe i intercultural de l'escola catalana

El proppassat 23 d'octubre el Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya va presentar el nou Model plurilingüe i intercultural d'escola. Avui la Vanguardia ha publicat una entrevista en què parlem del tema. Com sempre, una entrevista és un text fet a quatre mans. Per exemple, el títol de l'article ha sortit un pèl massa contundent (jo hauria dit "pot sortir reforçat") però en tot cas el text està prou be.

Els insults dels creients (aparegut a Núvol)

Ahir la revista Núvol va publicar-me aquest article que reprodueixo tot seguit

Els insults dels creients

 

S’han preguntat mai per què l’unionisme té tanta tirada a l’insult? Evidentment que també hi ha independentistes amb aquesta flaca, però és fàcil constatar que la quantitat, la difusió social i la qualitat dels insults procedents del camp unionista és molt superior. De proves n’hi ha a cabassos. Pensin només en la llista de polítics, d’opinadors, d’escriptors, d’activistes, fins i tot governants i juristes que s’han esplaiat sense ni adonar-se’n en l’improperi contra els adversaris. De fet, sabien que en el debat inicial sobre Tabàrnia van ser els promotors d’aquesta idea els qui més van insults van emprar, no sols contra els seus adversaris (rural, paleto o adoctrinado) sinó fins i tot contra ells mateixos (colono, charnego) (Morales 2017)? Com va dir John Carlin: “[a Espanya] S’ha de menysprear absolutament els independentistes, gairebé odiar-los i faltar-los al respecte de manera visible i sistemàtica.”(Casulleras Nualart 2018).

Segurament, aquesta tendència a l’insult es deu, almenys en part, a l’èxit periodístic de la prosa cipotuda en la cultura espanyola recent. Aquest terme, que podríem traduir per prosa caralluda, fa referència a un estil marcat per l’agressivitat i l’altisonància que barreja col·loquialismes i trucs retòrics amb una masculinitat violenta i sexista, efluvis tavernaris, i èxtasis lírics, com ara la de Pérez-Reverte (Lomana 2016). El triomf d’aquest estil contribueix segurament a la incontinència verbal de l’unionisme, perquè si l’articulista que qualifica els adversaris de nazi, talibà, gihadista o parrac humà té èxit social, per què no se l’hauria d’imitar?

Ara bé, la pulsió per l’insult de sectors unionistes significatius va més enllà d’un mer artifici verbal. Reflecteix, a parer meu, la necessitat que té el nacionalisme espanyol d’ofegar a base de pirotècnia verbal la contradicció que hi ha entre el mite d’Espanya com a comunitat basada en el consens nacional, i la constatació, per la via de l’independentisme, que tant els límits com els continguts de la nació espanyola no són compartits per tots els presumptes compatriotes.

Davant d’aquest repte, l’espanyolisme hauria pogut abandonar la visió mítico-religiosa d’Espanya com una entitat prèvia a la voluntat dels seus membres i evolucionar cap a un concepció més laica i democràtica que admetés la possibilitat que una part del col·lectiu es desil·lusionés del projecte nacional fins al punt de separar-se’n. És el que han fet, per exemple, Canadà o Gran Bretanya. Espanya, en canvi, ha anat en sentit contrari. Encara que ho disfressi de legalismes, el nacionalisme espanyol continua més a prop de la imposició religiosa que de l’acord polític. En aquesta religió, Espanya és, com un Déu, la “pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, tot el seu ordenament jurídic es fonamenta “en la indissoluble unitat de la Nació espanyola”, i la funció de totes les institucions és vetllar perquè aquest “valor sagrat” es preservi.

És en aquest marc mítico-religiós, amarat de tradició catòlica tridentina, que s’entenen moltes de les invectives que es llancen contra l’independentisme. Si Espanya és una veritat incontestable, qui no l’accepti no pot ser normal. Si hi ha gent que no se sent espanyola deu ser que són ignorants, primitius o tribals i, com els indis, el que cal és evangelitzar-los. Si tot i haver rebut la bona nova, els no-creients no combreguen amb la veritat, deu ser que tenen les neurones trastornades o han perdut el seny. I si l’opció de l’alienació mental no funciona, cal concloure que aquests espanyols desventurats estan adoctrinats, abduïts o lobotomitzats per uns líders abjectes que, fent servir males arts, els han induït a error. Igual com en el passat es van cremar les Bíblies traduïdes a les llengües vulgars per salvar les ànimes del poble catòlic, ara convindria clausurar i purificar l’escola o TV3. Qualsevol cosa abans d’acceptar que l’independentisme pugui ser una opció racional, perquè és obvi que Déu —perdó, Espanya— és senzillament innegociable.

Ara que tantes veus s’alcen reclamant diàleg, convé tenir clar que és molt difícil de negociar sobre qüestions de fe. Quin espai hi ha per al diàleg si alguna part aspira simplement a sotmetre l’altra fins a convertir-la? En aquest sentit, la laïcització del nacionalisme espanyol no implicaria pas la seva desaparició, però sí que obriria les portes a un diàleg més civilitzat. Malauradament, molts signes fan pensar que, en qüestió d’espanyolisme, els laics són massa pocs o massa febles per fer-se valdre davant dels creients.

Bibliografia

Casulleras Nualart, Josep. 2018. «John Carlin: ‘A Madrid no n’hi ha prou d’anar contra l’independentisme, s’ha de menysprear’». VilaWeb.cat, 15 març 2018, sec. País>Principat. https://www.vilaweb.cat/noticies/john-carlin-a-madrid-no-nhi-ha-prou-destar-contra-lindependentisme-sha-de-menysprear-gairebe-odiar/.

Lomana, Íñigo F. 2016. «En la era de la prosa cipotuda». El Español, 21 octubre 2016. https://www.elespanol.com/cultura/libros/20161021/164863513_13.html.

Morales i Gras, Jordi. 2017. «Tabarnia y la construcción del adversario». naiz: 30 desembre 2017. https://www.naiz.eus/eu/actualidad/noticia/20180101/tabarnia-y-la-construccion-del-adversario.

Sobre el consenso en torno al modelo lingüístico escolar en Cataluña: reflexiones a partir de una encuesta

Avui, la revista  Politikon m'ha publicat un article que acaba així:

        "Según esta lectura, en términos históricos, si el modelo de conjunción en Cataluña ha sido socialmente poco conflictivo se debe a la suma de dos factores: por un lado, al hecho de que en Cataluña el dominio de las dos lenguas oficiales es valorado; por otro, al hecho de que el modelo de conjunción ha demostrado ser el mejor sistema para garantizar el aprendizaje de ambas lenguas oficiales. En ese sentido, no hay más que recordar que, de todas la comunidades con más de una lengua oficial, Cataluña es la que más lejos llega en la bilingüización de sus nuevas generaciones. Entendemos que los resultados expuestos por Garvia y Santana muestran que el consenso histórico en torno a un modelo que bilingüizaba ha dejado paso a un deseo bastante extenso de trilingüización, un desiderátum que constituye un verdadero reto para el modelo de conjunción. Sin embargo, contrariamente a lo que concluyen los autores, entendemos que la labor de los gobernantes y los educadores no es aplicar a ciegas unos porcentajes dados a ojo por ciudadanos sin conocimientos de didáctica de lenguas, sino conseguir satisfacer los desiderátums ciudadanos de conocimientos lingüísticos. Para conseguirlo, los gobernantes deberán lograr que el modelo de conjunción sepa dar respuesta adecuada a esa petición, es decir, garantice el máximo aprendizaje no solo de catalán y castellano, como ya viene haciendo, sino también de inglés, y lo haga manteniendo la lengua propia como centro de gravedad del modelo. De lo contrario, si el conflicto es entre un modelo que bilingüiza y propuestas que teóricamente trilingüizan, es posible que las contradicciones detectadas se enconen y la propia sociedad acabe abriéndose a otros modelos."

Si t'interessa l'article sencer, pots consultar-lo a:

Vila, F. Xavier (2018) “Sobre el consenso en torno al modelo lingüístico escolar en Cataluña: reflexiones a partir de una encuesta.” Politikon (blog), 7 de març.

Sobre l'aplicació de la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries a l'Estat espanyol

S'acaben de fer públics els vídeos, les conclusions i bona part dels documents de treball del Foro de debate sobre a Carta Europea para as Linguas Rexionais ou Minoritarias que es va celebrar a Santiago de Compostel·la (Galícia) els dies 29 i 30 de juny del 2017. L'acte, que va aplegar per primera vegada a la història especialistes de totes les llengües RoM autòctones de l'Estat independentment del seu estatus oficial, estava dissenyat per valorar el grau de compliment dels compromisos assumits per l'Estat en relació amb la Carta. En termes molt generals, els dos dies de treball van permetre constatar que encara queda molt de camí per tal que l'Estat espanyol compleixi les obligacions adquirides pel que fa al respecte envers el seu plurilingüisme constitutiu. També va corroborar que, molt majoritàriament, el compliment dels compromisos es deriva d'accions dels poders autonòmics i locals, mentre que l'actuació de les autoritats centrals en aquest terreny resta molt i molt lluny de ser satisfactòria.

Si voleu anar al gra, mitjançant aquest enllaç podreu llegir directament a les conclusions del Fòrum en versió catalana. Si teniu més temps, a la pàgina principal de l'esdeveniment hi trobareu un bon nombre de documents tant generals com específics sobre un bon nombre de llengües que us permetran conèixer la situació no sols del català a diversos territoris (inclosos el Carxe o la Franja) sinó també d'altres llengües com ara l'aragonès, la fala de Xálima o l'àrab ceutí.  Finalment, en aquest altre enllaç podreu veure els diversos vídeos de la trobada (us n'adjunto tot seguit el de la taula rodona sobre les polítiques educatives en territoris oficialment plurilingües).

Entre els participants hi va haver els investigadors del CUSC Centre de recerca en Sociolingüística i Comunicació F. Xavier Vila (Departament de Filologia Catalana i Lingüística General) i Eva Pons (Departament de Dret Constitucional i Ciència Política) de la Universitat de Barcelona.

Una síntesi de l'evolució de les llengües en el món de la ciència

El idioma de la ciencia: del latín al inglés

Hasta el siglo XVIII el latín fue la lengua indiscutible en la que se hacía la ciencia. Pioneros como Galileo empezaron a publicar textos en otros idiomas para que les entendiera el pueblo. Las dos guerras mundiales y la superioridad económica de Estados Unidos consiguieron que el nuevo idioma científico fuera el inglés. El brexit, nuevas potencias como China o los traductores automáticos pueden hacer que se tambalee su hegemonía.

(Per continuar llegint, cliqueu aquí)

Què fan amb el català, els adolescents? (novetat editorial)

La revista International Journal of Bilingual Education and Bilingualism acaba de publicar-nos l'article Changes in language use with peers during adolescence: a longitudinal study in Catalonia, on explorem, a partir d'una mostra de més de 1.000 informants, fins a quin punt és cert que l'alumnat de Catalunya abandona el català en el període que va des de finals de primària fins al final de l'ESO.

Podeu descarregar-ne un exemplar en pdf gratuïtament fins que s'arribi al topall marcat per l'editorial.

I d'afegitó, si us afanyeu, també podeu descarregar l'article del 2016 on vam explorar l'evolució de la confiança lingüística de la mateixa mostra d'adolescents:

Changes in the linguistic confidence of primary and secondary students in Catalonia: a longitudinal study

Itàlia atura l'anglificació de la universitat

El Consell d'Estat de la República Italiana acaba de posar un fre substancial a l'extensió de l'anglès com a llengua vehicular de la docència a la universitat. La decisió ha arribat com a conseqüència de la sentència del Tribunal Constitucional del 21/02/2017 sobre el cas del Politecnico de Milà, les autoritats dels qual pretenien implantar l'exclusivitat de l'anglès en la docència de tercer cicle i exigir el coneixement d'aquesta llengua per accedir-hi. En aquella sentència, que els defensors de la diversitat lingüística farien bé de llegir amb calma, la màxima autoritat jurídica del país ja va dictaminar que no era possible d'excloure la llengua del país dels ensenyaments universitaris per motius culturals -la llengua és un patrimoni i és base de la identitat- com socials -la llengua pot funcionar com a barrera en l'ascens social. Ara el Consell d'Estat ha reblat el clau i ha rebutjat la pretensió del Politecnico d'oferir cursos únicament i exclusivament en llengua estrangera. En altres paraules, el Consell d'Estat no prohibeix que hi hagi cursos en altres llengües, però garanteix que les institucions acadèmiques permetin cursar tots els estudis en la llengua oficial del país.

(Vegeu una síntesi de la notícia en aquest post de l'Academia della Crusca.)

Els catalans, entre el seny i el sentit comú

Explica Teun van Dijk, al seu llibre Ideology, que la diferència entre una ideologia i el sentit comú és que la primera no és compartida per la totalitat de la població, sinó només per una part, mentre que el sentit comú es caracteritza precisament perquè és una visió pràcticament universal en una societat determinada. La ideologia, per tant, està en conflicte amb d’altres maneres d’entendre la realitat, mentre que el sentit comú regna en totes les llars... fins que una ideologia el posa en qüestió i, si pot, el degrada a ideologia. La distinció és molt útil, primer de tot perquè és autònoma de la veracitat o no de les idees, i en segon lloc perquè ens recorda que l’opinió d’una minoria pot esdevenir majoritària independentment de si és encertada o no; i a l’inrevés, ens explica que el parer més generalitzat pot perdre adeptes i passar a ser simplement una ideologia. En aquest sentit, és bo recordar que, encara que avui el tinguem com a veritat inqüestionable, l’heliocentrisme, la idea que la terra gira entorn del sol va ser tan sols un plantejament ideològic com a mínim des de 200 anys abans de Crist, quan el va postular Aristarc de Samos. Els seus partidaris es van enfrontar al sentit comú imperant que deia que la terra era el centre de l’univers, i en van patir les conseqüències de manera dramàtica, amb la foguera, com Giordano Bruno, o amb l’ostracisme com Galileu, abans d’esdevenir part del nostre sentit comú.

Enfront del sentit comú, o mentalitat generalitzada, els catalans hem interioritzat des de fa segles el concepte de seny, que els valencians denominen trellat. El DIEC el defineix com a “Ponderació mental” i com a “Sana capacitat mental que és penyora d’una justa percepció, apreciació, captinença, actuació.” Encara que només sigui subtilment, fixeu-vos que mentre el sentit comú posa davant de tot el fet de compartir l’opinió de la majoria, tenir seny és una activitat més individual, més reflexiva, que passa per apreciar la realitat i actuar d’acord amb la pròpia percepció de la justícia. No voldria exagerar els matisos, però en el fons, el sentit comú demana conformitat al parer de la majoria, per convenciment o per prudència, mentre que tenir seny demana prendre decisions individuals ponderant la realitat.

És una dada absolutament innegable que el Procés ha significat, entre moltes altres coses, que la majoria dels catalans deixi de compartir el sentit comú dels espanyols pel que fa a l’articulació política entre Catalunya i Espanya. És tan innegable que una de les peticions més habituals dels polítics espanyolistes és que els catalans «recuperin el sentit comú». Potser qui més ho ha repetit és Rajoy, que és un polític que basa el seu carisma precisament a encarnar el sentit comú espanyol, però també han comprat el tòpic Arrimadas i moltes altres figures unionistes. De fet, això mateix és el que pretenen, encara que ho expressin en negatiu, la infinitat d’individus que afirmen que els catalans estan abduïts, adoctrinats, manipulats... Per a tots ells, hi ha un sentit comú innegociable, que és el seu, i l’única solució imaginable al conflicte és que els qui han desertat del sentit comú facin el camí invers i tornin a adoptar-lo. Per què ho haurien de fer? Bàsicament, perquè és el seu i perquè ells són majoria en l’únic món que de debò els interessa, que és Espanya.

El tema és que, contràriament al que a molts espanyols els agrada pensar, l’abandonament del sentit comú espanyol per part de milions de catalans no és una foguerada emocional sinó una mostra genuïna de seny. La proposta de divorci amistós és la conseqüència lògica d’haver analitzat la realitat de manera ponderada i d’haver arribat a la conclusió que l’única manera assenyada de recompondre la relació amb els veïns és seguir la dita anglesa Good fences make goog neighbours, és a dir, “Les bones tanques fan els bons veïns”, o si ho preferiu en la llengua dels castellans, Cada uno en su casa, y dios en la de todos.  Ara mateix, després d’haver-ho discutit durant anys, és el raciocini el que fa pensar a milions de catalans que no és gaire assenyat regalar 16.000 milions d’euros anualment a uns veïns que no són capaços ni de donar-los-en les gràcies; que no és lògic formar part d’un estat on regna la corrupció i en què trontolla separació de poders; o que no té ni cap ni peus finançar festes de cost estratosfèric per a hereuetes de sang blava mentre milers de nens de la seva edat estan sense llum, sense gas i sense sostre. De fet, tothom sap que si no fos perquè les amenaces i les garrotades també es tenen en compte en la ponderació de la realitat, molts dels catalans que diuen “sí, però ai el que ens poden fer si marxem...” també haurien desertat del sentit comú espanyol, si no ho fan, senzillament, és perquè tenen por. En tot cas, potser sí que als independentistes els agrada celebrar la seva posició al carrer de forma festiva i carregada d’emocions, però el cert és l’abandonament del sentit comú (espanyol) és, ni més ni menys que l’aplicació, per descomptat ponderada, del seny.

El fet que la voluntat d’emancipació dels catalans sigui un resultat del seny, i no una foguerada arrauxada sense trellat, és el que li dona la seva inqüestionable solidesa. Per més que la direcció del  procés cometi errors, el diagnòstic de la situació és racionalment tan evident —almenys per a ells— que hi ha poc espai per tornar endarrere i adoptar un sentit comú que només perceben com una ideologia estrambòtica. Ara bé, per tal d’assolir els seus objectius, és evident que el procés ha de continuar eixamplant la seva base social i aspirar a convertir-se en el sentit comú de la gran majoria dels residents a Catalunya. A tall d’inventari, suggereixo dues idees per aconseguir-ho, una de molt precisa i una altra que, de fet, és tot un programa d’actuació.

La primera idea, de fàcil aplicació i resultat immediat, és que l’independentisme disputi obertament la possessió dels termes com sentit comú, seny i similars en els espais públics. Hauria de ser rutinari que cada vegada que algun unionista pretén parlar des del «sentit comú», algú li fes notar que la seva opinió no sols no representa el sentit comú, sinó que és una ideologia minoritària a Catalunya, que és on toca discutir. Pensem que el fet de saber que es comparteix una idea generalitzada és un factor molt important a l’hora de decidir les opcions vitals, sobretot en situació d’incertesa. Convé per tant, que els qui se senten segurs d’estar en el sentit comú (espanyol) se sentin qüestionats perquè només expressen un opinió molt discutible.

La segona idea, molt més ambiciosa, és que es llanci definitivament l’intent d'analitzar de forma adequada els discursos i els marcs mentals (els famosos frames de Lakoff) amb què concep la realitat l’electorat unionista que resideix a Catalunya, sobretot per tal d’entendre quins mecanismes fan que, estan sotmesos a les mateixes condicions objectives que la resta de ciutadans del país, no desencadenin els mateixos raonaments que la part majoritària de la societat catalana. No cal dir que la seva dependència mediàtica dels mitjans del règim del 78 és crucial, en aquest sentit, però resulta igualment evident que sense entendre les seves argumentacions l’independentisme no aconseguirà penetrar-hi i això, sigui com sigui, hauria de ser un objectiu crucial en l’agenda del procés.