dijous, 8 de setembre de 2016

Les llengües discutides d'Itàlia com a estímul per entendre la construcció lingüística d'Europa

Estem tan amarats d'una lectura de la història basada en els estats nació existents que sovint passem per alt que un simple cop d'ull a la història dels veïns ens pot ajudar a entendre molt millor no sols la nostra, sinó la de tots. Un exemple d'això el proporciona la història lingüística del que avui és Itàlia. El relat nacional oficial explica essencialment que Itàlia (que, igual que Espanya per al nacionalisme espanyol, hauria existit des de sempre) es va fragmentar políticament amb la caiguda de l'Imperi Romà i va romandre feble, esqueixada i parcialment ocupada fins que va saber reconstruir la seva unitat nacional durant la segona meitat del segle XIX. En aquest relitat, el toscà es va imposar per sobre de la resta de varietats -descrites sempre com a "dialetti"- a causa de les seves virtuts intrínseques, de la seva gloriosa literatura, i de la voluntat lliure dels italians que el van adoptar entusiàsticament com a mitjà d'intercomprensió nacional. Aquest relat ha estat profundament assimilat pels actuals habitants d'aquell país i forma part avui dia de la comprensió del món de  qualsevol italià "normal", en un exemple esplèndid del que Michael Billig va denominar nacionalisme banal.

Tanmateix, un observador que es fixi en les escletxes d'aquest relat veurà que s'hi entreveuen altres interpretacions de la realitat que poden resultar simplement fascinants. Això és el que passa quan s'analitza amb cert deteniment la història de les llengües discutides (en anglès, contested languages), les varietats amb forta personalitat lingüística pròpia prou forta per ser considerares llengües independents però que històricament no ha reeixit a establir-se com a tals (no tenen estàndard, no usos formals) i el seu estatus com a llengua és discutit si més no per una part significativa de l'acadèmia. Una revisió de la història d'aquestes llengües, que a Itàlia denominen de vegades lingue mancate, ens mostra tot coincidències i correlacions que suggereixen una història diferent, i molt més apassionant, de les llengües d'Europa.

Això era el que exposava fa poc en la ressenya que vaig fer del llibre Il sardo, una lingua normale, i el que trobo igualment a la introducció de la gramàtica del napolità. Per no estendre'm, proposaré tres punts que mereixerien recerca i reflexió:

1. Quin va ser el paper del la Corona catalanoaragonesa en l'establiment (o no) de les llengües italianes?

Sabem que la política colonial catalana va ser l'obstacle per a l'establiment d'un sard unificat que s'estava gestant al segle XIII. Ara bé, quin paper va jugar la Corona en el manteniment o l'afebliment del sicilià i el napolità cultes? Tot fa pensar que no va ser-hi igual de perniciós:
 
"[...] un linguaggio [el napolità] che per secoli fu l'unico mezzo di communicazione oraleper il popolo di Napoli e, in epoca aragonese, fu addirittura utilizzato in documenti pubblici." (Liguoro 2000: 9) [èmfasi meu]


2. Com va afectar la creació de l'Imperi dels Àustries i la creació del Consell d'Itàlia, segregat del Consell d'Aragó?
Si la Corona d'Aragó no va perjudicar el napolità, no sembla que pugui dir-se el mateix de l'Imperi dels Àustria. Tot fa pensar que els canvis polítics -que a Itàlia es descriuen com la pèrdua dla independència- van implicar la postergació del napolità com a llengua formal, i el seu reemplaçament progressiu pel castellà i/o pel toscà, esdevinguts llengües comunes dels diferents territoris propietat de l'Imperi.

"Un dialetto, quello pugliese-napoletano, che era nato - secondo l'efficace espressione del Galiani - per essere «quello della maggior Corte d'Italia, destinato ad esser l'organo de' pensieri de' piú vivaci ingegni», ma che non riuscí a divenire la lingua generale d'Italia poiché la Campania e la Puglia decaddero al punto di apparire le «infme e piú derelitte» tra le province italiane.
Insomma, letterati e studiosi toscani si dettero da fare, e bene, per imporre il loro dialetto come base della lingua commune, mentre nel Meridone d'Italia la perdita dell'independenza penalizzava il dialetto napoletano, scacciandolo per sempre dagli stessi «atti publici della nazione», dove veniva sostituito dalla lingua spagnola." (pàg. 9)

Tot i això, durant el segle XVII hi ha una literatura notable en napolità: Giulio Cesare Cortese, Gianbattista Basile... Però simultàniament també s'estén el toscà entre els literats.

3. Hi va haver una mena de renaixença lingüística i cultural del napolità al segle XIX, i com va funcionar?

Sembla que l'alliberament d'energia econòmica i cultural produïda després de la caiguda de l'Antic Règim i l'emulació d'un París que era el far cultural de tot Itàlia va generar una sorprenent florida cultural i literària en napolità, que arriba fins al punt de competir amb la d'expressió toscana:

"Una letteratura «nazionale» [vol dir que arriba a tot Itàlia], basata sul dialetto inteso comme lingua, si ebbe invece a Napoli, paradossalmente, moltissimi anni dopo la pubblicazione del trattato di Galiani: dopo il 1860, quando l'antico Stato indipendente del Sud fu annesso al regno d'Italia. Una schiera foltissima di poeti fece, allora, al napoletano un mezzo universale d'espressione che, librato sulle ali di versi, compinimenti, canzoni, volò ben al di là dei confinni idealmente segnati tra il Vesuvio e il mare. (...) Prepotente, emergeva dal misterioso fondo della storia e della psiche collettiva quella «patria napoletana» evocata dal Galiani piú d'un secolo prima." (pàg. 11)

Tanmateix, com a València, a Galícia, a  Occitània, etc., la manca de projecte polític degué conduir a l'esvaïment del que en el fons degué concebre's només com un projecte cultural de crear una Itàlia diferent. Però això ja és una altra història que no puc abordar aquí.


Referència
Liguoro, Mimmo (2000). “Prefazione.” A: Iandolo, Carlo. ’A Lengua ’E Pulecenella. Grammatica Napoletana, 9–12. Franco di Mauro Editore: Napoli.