El pacte per la investidura entre el PP i Ciutadans
inclou, entre d’altres, la proposta d’establir un sistema escolar
bilingüe castellà-anglès als territoris castellanòfons i un de trilingüe
als territoris amb altres llengües pròpies oficials. Atès l’abast de la
proposta, hi ha certes consideracions que caldria avançar.
La primera consideració és que, encara que hi estiguin passant de
puntetes, la proposta confirma el gir de 180 graus en l’estratègia dels
signants del pacte. Recordem que fins fa relativament poc tots dos
partits s’exclamaven contra el model educatiu de Catalunya argumentant
els presumptes perjudicis d’aprendre en una llengua altra que la
familiar, i denunciaven que representava un atemptat contra la llibertat
d’elecció dels pares. Ara resulta que l’acord d’investidura pretén
imposar des d’instàncies governatives un model que, en el cas dels
territoris no castellanòfons, implicaria que dos terços de l’ensenyament
es fes en règim d’immersió. En altres paraules, que la immersió
lingüística ha passat a ser positiva si qui la imposa són ells, triant-ne les llengües i de Madrid estant.
La segona de les consideracions és que sobta que, tot i les
conseqüències socioeconòmiques que podria tenir, no s’hagi fet públic
encara cap text que raoni ni els costos ni els beneficis de la proposta.
Vegem-ho ni que sigui de manera superficial. Pel que fa als costos, fer
bilingüe el sistema espanyol implica una gran inversió en termes de
diners i esforços. La mesura exigeix que la meitat dels docents dominin
la llengua de Shakespeare fins al punt que se sentin còmodes per
explicar-hi temes com l’estructura cel·lular, la Revolució Industrial o
la trigonometria. Això requereix que es reemplaci bona part del
professorat actual per docents lingüísticament capacitats, o bé que
l’Estat financi/imposi un reciclatge idiomàtic que exigeix que molts
professionals hi dediquin almenys deu hores setmanals durant cinc anys.
Atesos els costos econòmics, estaria bé que s’expliqués d’on sortirien
els recursos, sobretot tenint en compte les exigències de contenció de
despesa de les autoritats europees.
Més intrigant resulta encara el fet que una proposta de tanta magnitud
no vagi acompanyada d’una anàlisi que en justifiqui la conveniència.
Anem a pams. Si algun problema educatiu té Espanya avui dia és que es
troba en el grup de màxim abandonament escolar del continent. ¿Algú creu
sincerament que passar a fer la meitat de les classes en anglès ajudarà
a reduir les elevadíssimes taxes de fracàs escolar dels escolars
espanyols? Més complex és el tema dels beneficis econòmics de la mesura.
Sens dubte, el multilingüisme constitueix un recurs per a les empreses,
però d’aquí a considerar que aquests beneficis justifiquen els costos
de la mesura anunciada hi ha una considerable distància. En tot cas, el
fet que cap país europeu hagi implantat fins ara un model com l’anunciat
convida almenys a l’escepticisme. En aquest sentit, el fet que
Catalunya, amb un nivell d’anglès no gaire superior a la mitjana
espanyola, estigui aconseguint unes taxes d’exportació molt superiors a
les de la resta de l’Estat fa pensar que el problema d’Espanya, més que
de llengua, és d’estructura productiva. En tot cas, rere els discursos
grandiloqüents, la mesura sí que pot resultar llaminera per a certs
sectors en un altre sentit. Ateses les minses perspectives de
transformació sociopolítica que s’albiren a Espanya, aquesta iniciativa
podria servir per facilitar la transferència de recursos públics cap a
centres privats bilingües freqüentats per unes classes mitjanes
angoixades pel futur que veuen l’anglès com una forma de distinció en el
mercat i com una eina per a una inevitable emigració laboral dels seus
fills.
És ben probable que la mesura anunciada en el
pacte d’investidura no sigui més que un brindis al sol. En qualsevol
cas, la seva falta de justificació recorda altres iniciatives en què, en
comptes d’actuar racionalment, les autoritats espanyoles s’han mogut
per pulsions centralitzadores i interessos sectorials, com en el cas de
la gestió aeroportuària o en el cas de l’AVE. Fins que no es demostri el
contrari, hi ha molts elements per pensar que el principal objectiu de
la proposta no és pas millorar els sistemes educatiu o productiu, sinó
recentralitzar competències, arraconar les llengües minoritzades i
encobrir la transferència de recursos a determinats centres privats. Tot
un programa, això sí, coherent amb qui el proposa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada