dilluns, 27 de gener de 2014

Sobre la minorització de l'irlandès - o com convertir en cadàver un pla d'actuació

Ara que estem en temps moguts i de canvis, sovint se'm pregunta per la importància de la independència en relació amb el futur del català, i s'apel·la al cas d'Irlanda com a exemple del que no s'hauria de fer. L'exemple té trampa:  l'irlandès va ser abandonat massivament pels seus parlants més de 50 anys abans de la independència, de manera que quan va néixer la República, la llengua només la parlaven de debò una minoria, menys del 3% la tenien com a llengua inicial, i ser irlandesòfon havia esdevingut sinònim de ser pobre, marginat, i vell. Ho recordava en Carles de Rosselló en un post  seu. Res a veure, per sort, amb el català a Catalunya.

Ara, que la situació de l'irlandès fos d'extrema minorització en aquell moment això no vol pas dir que un cop lliures del jou colonial s'hi hagin aplicat les polítiques adequades. Ser independent només vol dir qu eno pot tirar-li les culpes al veí, en aquest sentit. I les coses no s'han fet bé. Hi ha discrepàncies molt fortes respecte de què cal fer a Irlanda, però autors com Conchúr Ó Ghiollagin argumenten que l'irlandès ha continuat el seu camí cap a l'extinció perquè el govern ha aplicat totes les receptes que li han estat diagnosticades des de les posicions més estrictament bilingüistes, és a dir, perquè mai no ha acceptat que era una llengua minoritzada que calia desminoritzar. En això, per tant, també són lluny del que es diu a Catalunya. En tot cas, però ara ens arriba una notícia impactant: fart de la burocratització i la inacció, el Comissionat per a l'irlandès anucia (veg. aquí) que plega, i ho fa davant d'un auditori sense els responsables polítics de la gestió del tema. Una pena, el que passa amb una de les llengües de cultura més antigues del continent.