dimecres, 12 de setembre de 2012

Sobre la mani de l'11 de setembre

La mani d'ahir va ser impressionant. La més massiva i intergeneracional que recordo, més que la de fa dos anys i tot, però també la més unitària que recordo. Només hi havia un lema: independència. Festiu, compartit, escrit, corejat, cantat... Gent, molta i molta gent. De la gent coneguda, molta que sé del cert que no havien anat mai a una mani de l'11S, i molts que no van anar a la resposta contra la sentència de l'Estatut. En altres paraules, si he de jutjar pel que sé del cert, la voluntat independentista ha arrelat en les classes mitjanes catalanes. Gràcies, senyors dels alts tribunals de l'Estat, dels mitjans de comunicació irredemptistes, líders insultants i preferidors de bajanades -menció especial al president d'Extremadura i al seu "Catalunya demana i Extremadura paga". Al final serà cert que la independència arribarà de la mà del PP.

Lingüísticament, un parell de detalls. La mani va ser molt majoritàriament catalanòfona. Diria que a l'independentisme encara li costa arrossegar bona part dels castellanoparlants cap a les reivindicacions actives. S'hi haurà de treballar seriosament si el moviment vol reeixir.

I dues, pocs missatges en anglès i en castellà que siguin fàcils d'entendre per als interlocutors forans. Comença a ser hora que l'independentisme expliqui als espanyols i als europeus que la seva proposta no és un problema, sinó una solució. Davant de les amenaces dels violents i dels que apel·len als tancs i a les pistoles, ens cal apel·lar al seny de la bona gent espanyola que, al capdavall, no té per què odiar-nos. España, tenemos que hablar. Lo nuestro no funciona: mejor dejarlo y quedar como buenos amigos... Al capdavall, després de la independència, Catalunya i Espanya segur que podran col·laborar en tantes i tantes coses! Com a mínim, a Eurovisió, segur que Catalunya votarà les cançons espanyoles igual com serbis, croats, bosnians, macedonis, etc., fan entre ells.