(English translation in the following post)
Tal com estava previst, dijous i divendres passat va tenir lloc la primera tanda de conferències i seminari sobre comunitats lingüístiques mitjanes, protagonitzades per Van Oostendorp (neerlandès), Sirkku Latomaa (finès) i Jens Normann Jorgensen (danès). Les exposicions i els debats van ser summament interessants i impossibles de sintetitzar en un espai breu com aquest. Limitem-nos, doncs, a assenyalar-ne unes quantes línies mestres compartides pels tres ponents; òbviament, podria posar-se en dubte fins a quin punt les seves percepcions reflecteixen les majoritàries de les respectives comunitats, però això ja és tota una altra història:
En primer lloc, una percepció de tranquil·litat pel que fa a l'estatus i el futur de les seves respectives llengües. De fet, en tots casos gairebé hi havia més preocupació per les minories respectives que no pas per la llengua nacional respectiva. Aquesta situació de relax el terme és ―van Oostendorp― contrasta amb el catastrofisme sobre el futur d'altres llengües properes com, per exemple, el francès. En termes generals, ningú no tem pel futur del neerlandès, el danès o el finès, ni des d'una perspectiva demogràfica ni des d'una perspectiva social, noi per la qualitat de la llengua... Això no vol dir que no hi hagi polèmiques, com ara els debats sobre l'ortografia en neerlandès o les crítiques acerbes contra la diversitat idiomàtica en danès. Però en termes generals, no hi ha angoixa pel que fa a la sostenibilitat de a llengua.
En segon lloc, una constatació: en totes tres societats retrocedeix el multilingüisme en favor del bilingüisme. El repertori majoritari es construeix entorn de la llengua pròpia i l'anglès, en distribució funcional. A les tres comunitats es detecta un descens del plurilingüisme: a les tres hi retrocedeix el coneixement de l'alemany i el francès, a Finlàndia el del rus, i les llengües immigrants s'esvaeixen ràpidament. Allò que és discutible és si aquest procés es deu a l'acció planificada de l'Estat embarcat en un model de globalització concret, com sostenia Jorgensen, o més aviat a un flux de les coses força més complex i, probablement, inevitable, com semblava defensar van Oostendorp, Bastardas i Vila. En tot cas, les polítiques lingüístiques educatives de promoció del plurilingüisme són un fracàs clamorós a totes les societats estudiades.
En tercer lloc, una altra constatació: l'anglès ocupa funcions significatives en totes tres comunitats, però menors de les que imaginem des d'aquí. Sí que hi ha docència en anglès, sobretot al tercer cicle de l'ensenyament superior, i sí que l'anglès té un paper bàsic com a llengua de ciència i en les multinacionals. Els neerlandesos són els que van més lluny en aquest terreny. Però la imatge de societats profundament anglicitzades que se'n té no és del tot exacta; per dir-ho amb un exemple, per a treballar a Nokia cal saber finès (o cal acabar aprenent-lo si hom hi vol prosperar). I no sols per a no sentir-se aïllat en converses al cafè de l'empresa, sinó per a treballar-hi amb comoditat.
En quart lloc, una altra constatació: en el marc de la Europa Unida i de la creixent globalització, les tres llengües analitzades pateixen processos d'aïllament i fins i tot de fractura. Els neerlandòfons, per exemple, només comparteixen l'alta cultura literària: pel que fa a la resta, el desiterès pels intercanvis entre flamencs i neerlandesos (holandesos, vaja) és creixent, fins al punt que s'afermen i s'allunyen dos (para)estàndards respectius, amb el perill que la comunitat s'escindeixi com va passar amb l'afrikaans. Pel que fa als danesos, la qüestió és encara més interessant: la societat danesa ha construït un discurs sobre la necessitat d'unir-se com a mètode per defensar-se dels poderosos veïns, i en aquest paquet ideològic hi ha encabit unes ideologies lingüístiques fortament reticents a la diversitat lectal. Com a resultat, els dialectes danesos tradicionals agonitzen i els parlants de danès tenen menys ocasions d'haver de superar la diversitat. Conseqüència? Els danesos troben cada dia més difícil d'entendre les altres llengües escandinaves. Finalment, fins i tot els finesos tenen exemples d'aïllament lingüístic: d'acord amb la professora Latomaa ha baixat el grau de comprensió enre estonià i finpès durant els darrers anys. Però esclar, com que ja hi ha l'anglès...
Finalment, un apunt ideològic. Si bé cap dels ponents es mostrava preocupat pel futur de la llengua, sí que els amoïnava el model de bilingüisme unidireccional llengua pròpia/anglès cap al qual avancen les seves societats Més enllà de la pèrdua de capital lingüístic que representa la negligència de les llengües de la immigració, preocupa profundament allò que Lluís Vicent Aracil havia definit als anys 70 com a interposició1: si totes les fonts d'informació depenen de l'anglès, d'una manera o altra s'acaba obtenint com a resultat que llegim el món filtrat per ulls anglosaxons. I això implica com a mínim un biaix preocupant.
1 Aracil, Lluís Vicent. 1983. "Sobre la situació minoritària."A: Aracil.Dir la realitat, Barcelona: Edicions Països Catalans, 171-206.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada