dissabte, 17 de maig del 2008

Com incidir en política des del llenguatge

Acaba d'arribar a les llibreries l'obra No pensis en un elefant! Llenguatge i debat polític. Barcelona: Viena edicions, de George Lakoff, una mena de manual per als activistes demòcrates i els progressistes en general. Lakoff és un conegut lingüista cognitiu impulsor de l'Institut Rockridge, dedicat a impulsar l'anàlisi del llenguatge polític des de perspectives progressistes. El seu llibre és una mena de bíblia en molts àmbits polítics,perquè si més no presenta un model comprensible de concepció de l'actuació en política, un model amb bases científiques i que no ho deixa tot enmans del màrqueting. El llibre és interessant, compromès, i senzill: pot llegir-se en un parell de dies. I a mi em sembla que bona part de les seves receptes haurien d'aplicar-se al discurs catalanista, bo i substituint conservador per espanyolista. De fet, moltes de les coses que diu Lakoff no són novetat en l'àmbit catalanòfon. N'hi ha prou de recordar autors com Lluís Vicent Aracil, Rafael Lluís Ninyoles, Joan Francesc Mira, Salvador Cardús, Toni Mollà i molts altres per adonar-se que aquí fa molt que tenim clar que els marcs determinen bona part de la concepció del món. Però el lliber de Lakoff té la virtut d'explicar-nos-ho des de fora, ben amanit i amb mentalitat guanyadora. O sigui que benvingut.

La base del llibre és que pensem en funció d'uns marcs cognitius neurològicament fixats. La informació que rebem s'ha de processar en aquests marcs, de manera que si no s'hi adiu, no és acceptada perquè no encaixa en la manera d'entendre el món. Per aquest motiu, en el debat polític el que es fonamental és aconseguir parlar i fer parlar en uns marcs adequats a les pròpies orientacions. Afirma que la ciència cognitiva ha desemmascarat alguns mites que provenen de la Il·lustració:

  1. El mite que la veritat ens farà lliures perquè pensem de manera racional. Per a Lakoff, per més que expliquis la veritat, si l'explicació no s'adequa als marcs conceptuals dels oients, aquests no canviaran d emanera de pensar.
  2. És irracional anar contra el propi interès. Una persona normal actuarà racionalment en favor del seu interès si veu clarament què el beneficia i què el perjudica. Lakoff argumenta que no és la raó la que empeny a actuar, sinó la identitat: pots anar en contra dels teus interessos si hi ha un conflicte entre el marc conceptual en què et bases (els teus valors) i l'explicació que reps.
  3. El mite del màrqueting: les campanyes polítiques són com campanyes electorals, amb un candidat que és un producte i unes propostes sobre la qualitat del producte. Lakoff creu que la gent vota en funció dels valors. Així, els conservadors guanyen perquè encerten a parlar a la gent en funció dels seus marcs conceptuals.

Lakoff considera que tot el debat polític americà gira entorn de dues metàfores de família:

  • Família de pare estricte: el món és un lloc perillós, i les criatures hi arriben amb inclinacions dolentes. Cal corregir aquestes inclinacions pel bé dels nens, perquè aprenguin disciplina i sàpiguen sobreviure en el món. Els ciutadans disciplinats triomfen o estan en camí de fer-ho, i en aquest terreny és bàsic que cada individu assumeixi les seves responsabilitats. Si n'hi ha que no es preocupen per la seva salut, aquesta és la seva responsabilitat. Déu premia els que saben portar-se bé i els enriqueix, i castiga els qui es porten malament amb el que es mereixen. Les diferències socials, per tant, no són dolentes, ans un reflex dels diferents comportaments. L'Estat no ha d'intervenir ajudant els qui no volen ser millors. La jerarquia i l'autoritat són un reflex de l'ordre diví. De fet, la recerca del propi interès és bona, perquè ajuda a construir un ordre social en què els millors triomfen i els pitjors reben el seu càstig.
  • Família nodridora: els nens són bons i poden ser millors, ajudats per uns pares que el poden protegir i nodrir. La sinceritat i la cooperació són doncs valors centrals. L'objectiu de les persones és realitzar-se, i per fer-ho necessiten llibertat, tant ells com els pares, i viure en una comuntat que els ajudi i els empari. Al món hi ha molts perills dels quals cal protegir els fills: no sols la violència, sinó els accidents, l'explotació laboral, la contaminació, la injustícia, etc. L'Estat ens ajuda a fer millor el món, actua com uns progenitors nodridors i redueix la violència, la injustícia, les malalties, etc.

Lakoff descabdella tota la política americana a partir d'aquestes dues metàfores. Per exemple, la política interncional: si creus que el triomf és reflex de la bonesa, els Estats Units han de ser per força millors que els països subdesenvolupats, que deuen ser una mena d'infants malcriats. Per tant, el multilateralisme té escàs sentit, i l'ONU una aberració. Si en canvi creus que al món hi ha explotació i que tots podem arribar a estar millor si cooperem, l'unilateralisme és condemnable.

Lakoff opina que hi ha diversos tipus de consrvadors i diversos tipus de progressistes, a banda de gent que fa servir diferents models de família segons l'àmbit de la seva vida. Entre els progressistes distingeix els progressistes socioeconòmics, identitaris, ecologistes, defensors de les llibertas civils, progressistes espirituals, i antiautoritaris.

Els conservadors han fet molt d'esforç per construir un discurs que els aplegui a tots. Els progressistes estan barallats entre ells i no saben construir un marc comú. Per tant, perden les eleccions. Els progressistes pateixen hipocognició: mancança de les idees que es necessiten, manca d'un marc senzill que es pugui resumir en poques paraules. En canvi, els conservadors emprarien llenguatge orwellià: fer servir mots de marcs oposats al teu per tal de capgirar-los i portar la gent al teu camp. Per exemple, l'ús de termes com sa, ecològic, etc., per part d'iniciatives contaminants. L'ús de llenguatge orwellià és molt important, perquè denota mancances i febleses

«Quan algú es pensa que només li manquen paraules, allò que li falta de debò són idees.» (Lakoff 2004/2008: 41)

4 comentaris:

Anònim ha dit...

M'agrada aquesta última cita.

Anònim ha dit...

És difícil resumir l'escletxa entre dreta i esquerra per "liberals" i "intervencionistes". Sobretot a països que han viscut sota règims dictatorials, on l'esquerra valora més la "llibertat" que l'esquerres de la resta de països. Allà, la llibretat és més pròpia dels liberals. I a la vegada, a algunes bandes ja agrairíem tenir al davant un dreta "liberal". No sé, suposo que per a comprar el llibre necessitaria trobar-li una dosi més gran de "politologia".

Miquel Boronat Cogollos ha dit...

Pel que has exposat, i parlant des del País València, el llibre és una recepta bàsica, gens original --per això és bàsica--, però que la majoria de l'oposició valenciana al PP ignora quasi sistemàticament i sembla que a consciència, i ho dic havent sentit molts discursos en les Corts a diari.

D'altra banda, al País Valencià haurien d'evitar el terme «conservador», però no substituint-lo per «espanyolista», sinó per algun altre terme: «immobilista», «retrògrade», «oligàrquic»... El terme «espanyolista» no té relació amb el progrés o el retrocés --com s'esdevenia amb la guerra contra els «francesos».

F. Xavier Vila i Moreno ha dit...

Tens raó, tècnic lingüístic: a mi també me n'ha sorprès que fos bàsic, després d'haver-ne sentit lloances diverses. Pel que fa al terme espanyolista, jo cada vegada m'inclino més per una alternativa clàssica entre nosaltres: castellà. Em sembla que fem un favor als anticatalans quan els regalem el terme espanyol. No es tracta d'apoderar-se'n, sinó de fer veure que rere la retòrica d'Espanya el que hi ha, en el fons, són els interessos de les elits castellanoandaluses. Però d'això ja en parlaré algun dia.