dissabte, 8 d’abril de 2017

De com dos models lingüístics escolars "bilingües" poden cercar objectius contraposats

        Ahir vaig assistir a la segona sessió de taula rodona L'evolució de l'ensenyament de llengües: cap al plurilingüisme i el translanguaging, organitzat pels col·legues del GREIP de la UAB. L'acte havia tingut una primera sessió el dia abans a la qual no vaig poder assistir. La sessió d'ahir va incloure dues ponències de vells coneguts, una de George Lüdi (Universitat de Basel) i una altra d'Ofelia Garcia (CUNY), seguides d'una taula rodona amb tots els ponents. Moltes de les coses que s'hi van dir em van semblar molt interessants. George Lüdi, per exemple, va presentar la concepció dels experts del Consell d'Europa sobre què és un plurilingüe: no pas una persona que suma dues llengües independents com si fossin conjunts estancs que cal adquirir per separat i mantenir descompartits, sinó que un usuari integra coneixements variables de dues (o més) llengües diferents i que els utilitza quan i com li convé, barrejant-los i combinant-los en funció de la situació comunicativa concreta. Des d'aquesta perspectiva, Lüdi va afirmar, de manera provocativa, que ja no li interessa la competència dels parlants sinó els seus usos. No és poca cosa. Ara i aquí, però, em centraré en dues qüestions que em van semblar molt pertinents per a la sociolingüística catalana: d'una banda, l'emmarcament que va fer Ofelia García sobre els models lingüístics escolars dels EUA. D'una altra, el debat que es va suscitar sobre el fonament teòric del transllenguar (translanguaging) durant la taula rodona.
        La sessió d'Ofelia Garcia, va estructurar-se en dues parts, una d'històrica i sociopolítica i una segona de teòrica. En aquest apunt només parlaré de la primera, i deixo la segona per a un pròxim apunt. García va posar damunt de la taula la necessitat imperiosa d'entendre cada model lingüístic educatiu en el seu context, advertint que no podien projectar-se els d'un país en un altre de manera automàtica, fins al punt que, parafrasejant-la, "potser el que diré no té cap aplicació a la situació europea". Jo crec que en té, però només si sabem extreure'n el sentit profund i no caiem en identificacions superficials.
        García va explicar com l'aparició del que es va conèixer com a Bilingual education (BE) als Estats Units, cap allà el 1968-69, va ser una resposta conscient, social i institucional, als reptes de la desigualtat i el racisme contra les minories, sobretot la hispana. Era l'època de la lluita pels drets civils, contra la segregació i per la igualtat, i part de la societat estatunidenca, amb Johnson al capdavant, va apostar per superar les barreres que els oprimien internament. La BE --ho mantinc en anglès perquè seria un error traslladar automàticament aquesta experiència a altres contextos-- va intentar obrir les portes de l'escola a les llengües dels grups etnolingüístics discriminats en un context en què --i això és fonamental-- el sistema polític i educatiu i les ideologies imperants s'esforçaven per fer desaparèixer qualsevol rastre de diversitat i apostaven per l'assimilació absoluta com a única forma d'integració social. De manera gràfica, García va explicar que, sobretot al començament, els programes de BE es feien als soterranis de les escoles, però que, tot i això, en el fons tampoc no s'hi estava tan malament perquè la voluntat emancipadora i igualitària del projecte els feia engrescadors per als alumnes i els docents. L'explicació --apassionada-- de García va emfasitzar que la BE no era un programa "de llengües" sinó un veritable repte al sistema sociopolític estatunidenc en el sentit que cercava de revaloritzar la llengua i la identitat dels col·lectius no anglòfons en un marc de manteniment de la llengua d'herència com a via per superar la discriminació: ras i curt, si fas que la llengua i la cultura minoritària tinguin almenys algun valor, estàs apoderant el marginat.
        Tanmateix, les coses es van girar: ben aviat va sorgir una reacció que argumentava que la BE cercava que els alumnes no aprenguessin bé l'anglès per evitar-ne la integració i que per tant perjudicava tant els infants no anglòfons com el conjunt de la societat. Seguint aquest discurs, Garcia va explicar com, a partir dels anys 80-90, els programes de BE van anar essent substituït per dos tipus de programes: d'una banda, els programes destinats a millorar l'adquisició de l'anglès per part dels no anglòfons, d'una altra, els programes "d'educació dual". Garcia va ser molt crítica sobretot amb aquests programes, perquè els veu com una transformació perversa de la BE. Aquesta volia ser un instrument d'emancipació adreçat als pobres i marginats perquè mirava de revaloritzar-ne la llengua, la cultura i la identitat, que contractava professors membres de la minoria concernida. En canvi, els programes duals estan sobretots destinats a fornir el coneixement de llengües estrangeres a les elits i les classes mitjanes anglòfones i blanques, i per tant només incorporen membres de les minories com a comparses perquè són imprescindibles per aconseguir certa massa crítica de parlants nadius, però no en revaloritza la identitat; de fet, segons va explicar García, sovint són impartits per professors de la majoria  amb ideologies monoglòssiques i sense propòsit emancipatori. I aquí jo vaig pensar en els programes d'acord entre Espanya i Estats units pels quals centenars d'espanyols van cada any a fer de professors a EUA, un programa que sempre m'ha semblat sospitós: quina necessitat tenen els EUA d'importar professors espanyols quan ja tenen milions de parlants de la llengua al seu propi país, que dominen les varietats locals, si no és que prefereixen tenir docents caucàsics que parlen la varietat europea? Total, i per entendre'ns, si la BE cercava l'apoderament del grup, l'educació dual pretén dotar els privilegiats dels recursos lingüístics que tenen algunes minories. Tot un programa social.
        García va mostrar com, al llarg de les darreres dècades, els EUA s'han anat replegant cap a una concepció cada vegada més desconfiada envers la diversitat lingüística. Sense anar més lluny, va mostrar com la paraula bilingüisme ha anat desapareixent de la legislació: per exemple, allà on es parlava d'alumnes bilingües ara es parla de parlants amb domini pobre de l'anglès, i allà on abans hi havia una editorial oficial dedicada al bilingüisme ara n'hi ha una de dedicada a l'anglès. És en aquest concepte que ha nascut la teoria del translanguaging, un terme que jo traduiria com a transllenguar més que no pas transllenguatjar, perquè l'original es refereix a les llengües, no pas al llenguatge com a capacitat de comunicació. Dedicaré l'apunt següent a aquesta teoria, però aquí n'hi ha prou de dir que, com la noció de parlant plurilingüe del Consell d'Europa, aquest enfocament argumenta que els parlants bilingües no tenen pas dues llengües diferents a la seva ment, sinó un sol repertori unificat en què hi ha recursos provinents del que convencionalment veiem com a llengües discretes. D'acord amb aquesta teoria, doncs, l'escola monolingüe el que faria seria escapçar les capacitats expressives --i per tant cognitives-- dels infants bilingües. L'aposta del transllenguar seria, en aquest sentit, reeducar els docents per tal que aprenguessin a valorar la totalitat de les capacitats comunicatives dels seus alumnes bo i obrint espais per a l'expressió que permetin l'ús simultani, combinat i alternat de dues llengües. En paraules d'Ofelia García, la noció del transllenguar seria la palanca que permetria obrir la caixa del monolingüisme anglès en què el sistema educatiu dels Estats Units pretén encaixonar els infants bilingües.
        Trobo que la història dels models lingüístics escolars als EUA és tremendament il·lustrativa de com rere unes mateixes idees --bilingüisme, ensenyament bilingüe, diversitat, etc.-- s'hi poden amagar realitats no a diferents, sinó fins i tot contradictòries. A Catalunya, per desgràcia, el terme bilingüisme s'ha usat històricament i es continua usant, sobretot des del supremacisme castellà, per fer referència a un model en què hi ha uns parlats obligats a saber dues llengües i un altre grup que s'autoatribueix el dret a restar monolingüe en la seva llengua. Cal ser molt conscients d'aquesta realitat quan es fan comparacions transnacionals, perquè altrament correm el risc de no entendre res, i de no fer-nos entendre.

1 comentari:

Amado ha dit...

Molt bons apunts i reflexions F. Xavier. A a la frontera us-mexico també el context és molt particular, i realment en diferents parts i institucions tenen concepcions molt diferents del espanyol, del bilinguisme i del bialfabetisme. D'un colegi a un altre en el mateix districte són molt variats... Bueno, molt bó el teu blog.

A veure si us puc seguir més!