Qui parla castellà a Catalunya? Consideracions a propòsit d'un article

Un dels temes que interessen la hispanística a Catalunya des de fa dècades, i que ja havia ocupat autors com el mateix Joan Coromines, és destriar quines són les característiques que distingeixen el castellà que es parla a Catalunya del que s'usa als territoris i països hispanòfons. Abans de les immigracions massives de la segona meitat del segle XX, aquest castellà era una llengua segona o, fins i tot en el cas de molts immigrats castellanoparlants natius, un parlar interferit pel català. El castellà que se sentia a Catalunya era, en tot cas, un castellà acatalanat que ben aviat tenyia de paletas, racholas i fins i tot eles velars el parlar d'uns nouvinguts que es barrejaven inevitablement amb la població autòctona i s'hi integraven lingüísticament.

Ara bé, aquest estat de coses fa força dècades que va canviar. A mesura que se succeïen les onades immigratòries i augmentava el pes dels no-catalanoparlants en la demografia del Principat, variava també el perfil dels usuaris del castellà. Tal com han exposat fins a la sacietat les successives enquestes (consulteu si voleu aquest resum), avui als carrers de Catalunya hi ha un elevadíssim nombre de castellanoparlants natius que, en moltíssims casos, tenen un contacte molt reduït o fins i tot nul amb el català, per la qual cosa resulta molt difícil que les seves varietats es vegin influïdes per la llengua pròpia del país. Són faves comptades: si no estan en edat escolar, la vida dels castellanoparlants a Catalunya discorre bàsicament en la seva llengua.

El tema és, doncs, que si hom vol saber com és el català que es parla a Catalunya, crec que hauria de començar per analitzar qui és que parla aquesta llengua amb més o menys assiduïtat, sobretot tenint en compte que, encara que s'hagin bilingüitzat, els catalanoparlants continuen usant assíduament la seva llengua. Alerta, perquè en aquest punt no n'hi ha prou amb les dades de llengua inicial, precisament perquè l'ús de les llengües està fortament condicionat per la llengua, de manera que en termes generals, a Catalunya els castellanoparlants parlen en castellà molt més que els catalanoparlants. Cal, per tant, ponderar el nombre de persones pels usos lingüístics que declaren fer. Això és precisament el que he intentat, partint de les dades de l'EULP 2013, al meu article «¿Quién habla hoy en día el castellano en Cataluña? Una aproximación demolingüística» que està arribant a les llibreries. No puc fer un resum minuciós de l'article, però sí que us en puc sintetitzar algunes dades i les conclusions més rellevants.

A jutjar per les dades disponibles, la immensa majoria del castellà produït a Catalunya, concretament un 78% del total, el generarien els castellanoparlants inicials, mentre que només un 10% seria produït pels catalanoparlants inicials. Un altre 10% seria produït per al·loglots inicials, és a dir, per gent que de petits van aprendre terceres llengües o combinacions de llengües --normalment fora de Catalunya-- però que usen el castellà com a llengua franca. Finalment, els bilingües aportarien un escàs 2% al total de castellà parlat a Catalunya. D'altra banda, és molt interessant d'assenyalar que la majoria del castellà parlat a Catalunya seria produït per persones nascudes fora del Principat: 33% del total el generarien persones nascudes a la resta de l'Estat, un 12% persones nascudes a Llatinoamèrica, i un 8% més el produirien persones nascudes a països estrangers no hispanòfons.

Totes aquestes dades són aproximades, lògicament, perquè l'estudi es basa en dades declarades, però em semblen d'una lògica aclaparadora: si totes les recerques mostren que els qui més parlen en castellà són precisament els castellanoparlants, sobretot els vinguts d'altres contrades, i si el seu pes demogràfic és tan elevat en el total del país, és lògic que siguin ells qui produeixin més castellà al cap del dia. Ara bé, essent així les coses, em permeto avançar algunes idees:

1. Crec que és erroni equiparar el castellà acatalanat que puguin usar (sobretot) els catalanoparlants amb allò que alguns autors han denominat el castellà de Catalunya. Ras i curt, a principi del segle XXI, el castellà parlat pels catalanoparlants és minoritari en la definició del castellà que es parla al país.
2. Ateses les xifres exposades, trobo poc defensable que la idea que hi ha una única varietat que es pot descriure com el castellà de Catalunya. Per defensar-la caldria argumentar sòlidament:
1. Que hi ha prou trets lingüístics per considerar com una sola varietat diguem-ne geolectal els parlars d'origen andalús usat en barris del cinturó metropolità, el castellà de moltes classes mitjanes d'origen centre i nord-peninusular, el castellà de les elits barceloneses, el caribeny dels milers de dominicans, el porteny d'argentins i uruguaians, el castellà andí de peruans i equatorians... i 
2. Que aquests trets que els uneixen són suficientment significatius per seccionar-los definitivament de les respectives varietats d'origen.
3. Ateses tant la diversitat de varietats existents com el fet que encara avui la majoria del castellà el produeixin nats fora, crec que és com a mínim prematur, i per tant, erroni, parlar del castellà de Catalunya, per dos motius bàsics: perquè genera una falsa idea de varietat geolectal i perquè amaga els veritables elements diferenciadors de totes aquestes varietats, com ara l'origen etnolingüístic, la classe social, el grau d'integració en la societat catalana... Potser sí que en un futur aquestes varietats evolucionaran en un sentit convergent, però ara com ara estan molt lluny d'haver-ho fet.

Potser un exemple ens ajudarà a entendre què vull dir. La hipòtesi del castellà de Catalunya sosté, en el fons, que el castellà de Piqué, el de Busquets, el d'Iniesta, el de Messi i el de Neymar s'identifiquen tots amb una mena de dialecte castellà de Catalunya. A mi, què voleu que us digui, em sembla que la idea té poc fonament i que tots cinc utilitzen unes varietats clarament diferenciades i relacionades essencialment amb els seus llocs d'origen. Això no vol dir que no puguem trobar-hi algun símptoma de convergència incipient. Però d'aquí a confondre'ls en una sola varietat...

  
Referència

Vila, F. Xavier. «¿Quién habla hoy en día el castellano en Cataluña? Una aproximación demolingüística». En El español en contacto con las otras lenguas peninsulares, editat per Dolors Poch Olivé, 135-55. Madrid: Iberoamericana-Vervuert, 2016.