diumenge, 20 de novembre de 2016

Aplaudir la liquidació del català... en català

Ahir dissabte la periodista Gemma Castanyer va publicar a l'Ara un article que us convido a retenir en la memòria: Parlar-los en anglès. A l'article, l'autora descriu una pràctica que fa temps que detectem en alguns sectors -ho fa, per exemple, el senyor Alfred Bosch- i que consisteix a transmetre com a primera llengua als fills no pas el català, sinó l'anglès.

Al llarg de l'article, la periodista amb prou feines amaga que la seva simpatia per aquesta opció, fins al punt que, quan planteja quins riscos pot oferir, només se li n'acut un:

“Encara ara de vegades ens parla en català, però nosaltres ens hem mantingut sempre amb l’anglès, no ens surt parlar-los en català”, diu la Montsant.

És a dir, que posats a parlar de riscos, a l'autora -que no sembla recordar aquell principi periodístic que diu que cal documentar-se en fonts diverses a l'hora de tractar qualsevol tema- no se li acut que potser aquests infants anglòfons no aprendran prou bé el català, o que segurament no hi tindran cap vinculació emotiva perquè serà la llengua "dels altres" o de l'escola. No, els únics "riscos" que sap trobar és que "la gent no ho entengui" o que, per la pressió de l'enton, potser aquestes famílies capdavanteres no aconseguiran eliminar el català del tot de la vida familiar. Fascinant declaració de principis...

Em sap greu haver-ho de recordar, però això que l'autora de l'article presenta com a fenomen innovador i que camufla sota el terme "immersió" és més vell que l'anar a peu i té un altre nom més desagradable: se'n diu substitució lingüística en família, i és exactament el que han fet milions de famílies d'arreu del món quan s'han passat a la llengua del poder perquè es pensaven que els oferiria més avantatges econòmics o socials. A Galícia, aquesta "immersió" tan guai ha fet que l'ús del gallec retrocedeixi més d'un 60% en tres generacions. Això és ni més ni menys el que va fer que a Alacant, a València o a la Catalunya Nord desaparegués el català durant el segle XX. A Catalunya també s'hi va apuntar una petita part de l'alta burgesia, com els comtes de Godó o el Vidal-Quadras, per esmentar-ne un parell de qui és públic i notori, i és allò que abans se'n deia parlar castellà "porque hacía más fino".  Per sort, el moviment es va avortar, perquè si no el català senzillament hauria desaparegut. Perquè el que els defensors d'aquesta pràctica no acaben de veure és que en la mesura que el seu exemple s'estengués, passaria una cosa molt senzilla: que els nens catalans anglòfons deixarien d'aprendre català perquè trobarien més amiguets anglòfons amb qui parlar la seva llengua, mirarien les pel·lis en anglès, assistirien a escoles en anglès, els monitors dels esplais els començarien a parlar en anglès... Si fa no fa, com va passar amb tants pares pijos els anys 50 i 60 que van descobrir, ai ves, que curiós, que la nineta dels seus ulls no sabia català o com a molt el malparlava amb accent madrileny.

És obvi que hi ha molta gent que desitjaria que els seus fills aprenguessin molt millor l'anglès, i tal com estan les coses convindria que el sistema educatiu millorés substancialment la seva eficiència  
en aquest punt. Tanmateix, una comunitat lingüística sana és la que sap distingir entre els usos interns i els externs. Contràriament al que prediquen els apòstols de l'hibridisme neoliberal, en sociolingüística sabem perfectament que les comunitats lingüístiques només usen dues llengües per a les mateixes funcions durant períodes relativament curts de la seva història, i ràpidament s'acaben decantant, normalment per la llengua més poderosa. Potser no és agradable, però sol ser així. Si més no, no ens enganyem amb paraules ensucrades.

PS
En tot cas, el que sí resulta francament innovador és que un periodista d'un mitjà en català enfoqui de manera tan positiva l'arraconament del català.

5 comentaris:

Gemma Castanyer ha dit...

Hola FXavier! Sóc la Gemma Castanyer. En primer lloc et volia donar les gràcies pel teu post i les teves reflexions, ben documentades, que segur m'ajudaran a millorar i a qüestionar la meva feina. En segon lloc et volia destacar que l'objecte de l'article era el fenomen "estratègia artificial" a casa nostra, descriure'l i saber per què hi ha pares que opten per aquesta opció. L'article en cap cas vol entrar a debatre sobre identitat nacional, sobre manteniment del català...crec que això valdria per a un altra article, sobre el qual ben segur que et podria entrevistar. Em sap greu, i penso que aquí he fallat, si has entès que jo personalment defenso aquesta opció. La meva opinió me la reservo per a mi. És cert que com a mare de tres criatures petites em moc sovint en ambients familiars i d'un temps ençà he observat que cada vegada més famílies, normalment un dels dos membres, parlen en anglès als seus fills sense ser anglesos. És possible educar en un idioma que no és el propi? Quins riscos hi ha? Aquest volia ser l'article i cap altra. Gràcies per ajudar-me a ser més responsable amb el missatge que comuniquem!

laprofe ha dit...

Molt bon article, hi estic totalment d'acord!
Cada dia més cansada d'aquesta funció tan esnob que se li dóna a l'anglès... Gent que educa els fills en anglès, malgrat que la seva llengua és una altra, i que quan va a un altre país com a turista també es dirigeix en anglès amb tothom, ja sigui a Dinamarca o a Portugal....

Totalment d'acord... tots aquest esnobisme liquida el català, i ho fa d'una manera subtil però premeditada!.

Com tot el rotllo de les escoles trilingües, i totes aquestes mandangues.

La millor manera d'aprendre idiomes és viatjant, i descobrint coses noves...

Quin pensament més capitalista! la mare del tano!

F. Xavier Vila i Moreno ha dit...

Benvolguda Gemma,
Gràcies pel teu missatge, del qual valoro especialment el to tan amable i cortès, i espero no haver-te ferit amb els meus comentaris. L'únic que volia era fer notar és que l'ambient en què vivim ens porta a ser poc crítics amb certs comportaments si es fan per l'anglès. Suposo que en el món del periodisme la pressa mana, però seria bo que entre tots trobéssim moments per reflexionar sobre les conseqüències del que passa.
Cordialment,

Xavier

Galderich ha dit...

D'això anava l'obra d'en Rusiñol de "Gente bien" escrita el 1917, no?

Teresa Garcia Balasch ha dit...

Una pràctica que ens torna a posar a les portes del salt generacional pel que fa a la transmissió de l'idioma. A més, terrible, com parlen en anglès alguns d'aquests pares, tipus: YÉS, YÉS, VÉRY GUÉL, SOU NAIS.