dilluns, 16 de maig de 2016

Combatents en nom d'Al·là: entendre els discursos del radicalsime gihadista

Fa pocs dies que he acabat de llegir el llibre Combatents en nom d'Al·là, de la periodista Anna Teixidor, que s'endinsa en el món de les persones que, residents a Catalunya o Espanya, es deixen seduir pel discurs gihadista radical i acaben marxant a combatre a Orient Mitjà. El llibre és relativament senzill, però val la pena si voleu entrar en aquest univers alhora proper i allunyat.




 
Segurament el que més m'ha colpit del volum ha estat la dissonància entre el que jo esperava trobar-m'hi i el que al final hi he trobat. Jo, lector (in)format essencialment a través de fonts occidentals, particularment catalanes i espanyoles, comptava que el llibre m'explicaria les històries d'una colla d'individus marginals, desarrelats i amb pocs escrúpols que, farts de l'intervencionisme postcolonial dels EUA i els seus aliats europeus a la zona en conflicte, havien decidit sumar-se a un projecte político-religiós que esperaven que els proporcionés una posició estable i sensació de poder, una empresa que apaivagués les seves frustracions personals. Creia que hi trobaria la història del fill d'immigrats mal integrat i embolicat en drogues que fuig per encetar una nova vida, per entendre'ns, on ningú no li retrauria el seu passat.

Doncs bé, aquests no són ben bé els relats que hi he trobat. Certament, al llibre s'hi detecta el desarrelament de gent que no és ni dels països d'origen ni de les societats d'acollida, gent que no se sent ni marroquina, ni catalana ni espanyola, i que troba en l'islam un sentit a la seva vida. Però a la base de la seva decisió per anar-se'n al Llevant no hi he trobat tant l'odi a l'Occident postcolonial com un crit angoixat davant del patiment de la gent de l'Orient Mitjà en mans del règim de terror de Baixir Al-Assad. Quan justifiquen la seva decisió de prendre les armes, els protagonistes d'aquest llibre fan referència obsessiva als assassinats de civils, especialment nens, a les violacions de dones i nenes, en poques paraules, a l'actuació del règim baasista de Síria. Occident hi surt com a còmplice, com una colla de països insensibles o aprofitats, la població dels quals resta asseguda en un sofà mentre una dictadura ferotge massacra milers d'innocents. Per dir-ho telegràficament: Bush, Aznar, Palestina, Israel... hi surten quasi de rebot.

El llibre trenca els esquemes, i per això fa pensar. Els militants es veuen a ells mateixos com a gent de bona fe -i de molta fe- que lluiten per la justícia fins al sacrifici màxim, i defensen el que per a mi són indubtablement atrocitats imperdonables dient que es veuen forçats a prendre mesures dràstiques avalades per la seva fe. És així com, per exemple, un dels testimonis justifica l'esgarrifosa crema de viu en viu d'un aviador jordà dient que les seves bombes havien fet el mateix amb dones i nens innocents.

Res més lluny de la meva intenció que justificar aquests relats, i molt menys encara donar cap credibilitat a un estat teocràtic totalitari terrorista com el Daeix. Però si volem actuar de manera positiva en un conflicte que ja ens involucra de ple, si volem desmobilitzar els sectors susceptibles de donar-hi suport, diria que no tenim més remi que intentar entendre'l, i per tant, convé comprendre com funciona el discurs de captació del radicalisme islamista. Encara que això impliqui sortir de la zona de confort que ens proporcionen els nostres propis relats.