dissabte, 2 d’abril de 2016

Sobre el manifest del Grup Koiné

Us adjunto l'article Sobre el manifest del Grup Koiné que avui em publica el diari Ara

El manifest que el Grup Koiné acaba de fer públic palesa que ara mateix a Catalunya hi ha sectors del catalanisme lingüístic que estan com a mínim desorientats. Després de dècades de lluita, són nombroses les veus que expliciten una sensació d’estancament o reculada. Certament, amb tots els matisos que es vulguin, les darreres enquestes no són positives. Limitant-nos a Catalunya, els darrers anys ha crescut el nombre de no-usuaris de la llengua. El català ha perdut terreny en àmbits que havia conquerit i no arriba a entrar en molts altres. S’estén la percepció que la qualitat de la llengua es deteriora. Els discursos triomfalistes, alguns comportaments descurats -posem-hi l’increment de castellà a TV3?-, moltes inaccions en entorns controlables -la llengua a l’ensenyament?- i alguns tacticismes polítics han peixat la desconfiança envers l’administració i els partits.
En aquest context, per a alguns sectors, l’acord de garantir l’oficialitat del castellà i apartar la qüestió lingüística del debat ha estat la gota que ha fet vessar el got. I han decidit expressar-ho per la via del manifest. Un manifest de traç gruixut que fa una anàlisi simplista, maniquea i conspirativa de la realitat en què el problema lingüístic a Catalunya queda reduït a una qüestió ideològica en el sentit de falsa consciència. Una visió en què el “poder”, amb l’ajut d’enquestes manipulades, ha “inoculat” una visió “bilingüista” de la realitat a tota la societat, que ara viu enganyada creient que s’atansa a un edèn de pau i coexistència de llengües. Enfront d’aquest miratge, el manifest pretén aportar la veritat una i simple: el català es mor perquè el bilingüisme el mata. Qualsevol concessió al bilingüisme és letal per necessitat -ho diu “la ciència”- i l’únic camí cap a la salvació passa per l’oficialitat única al nou estat. Només cal que la societat assumeixi aquesta bandera i tema resolt.
O potser no. Perquè com que és poc previsible que l’unilingüisme assoleixi una majoria aclaparadora en un termini raonable de temps, hauria estat bé que el manifest donés alguna pista de com es pot transformar la situació. No n’hi ha prou creient que tens la raó, també va bé que te la reconeguin. I en el camp de la persuasió, el manifest coixeja. De fet, no mostra la més mínima empatia amb els que presumptament hauria de convèncer. Per posar-ne un sol exemple, sembla difícil combinar l’eslògan “El bilingüisme mata” amb la captació de nous parlants que, per definició, voldríem que esdevinguessin... bilingües.
D’altra banda, els pressupòsits del manifest grinyolen. De fet, la sociolingüística no diu pas que per normalitzar una llengua calgui imperativament el monolingüisme oficial. És clar que això sovint ha funcionat. Altres vegades, però, ha resultat contraproduent. Al Regne dels Països Baixos Units, ara fa quasi dos segles, l’intent d’imposar el neerlandès com a llengua oficial única va conduir a la independència de Bèlgica. Molt més ençà, els bengalins van separar-se del Pakistan perquè no acceptaven l’urdú com a única llengua oficial. Macedònia i Kosovo també van intentar sense èxit la via monolingüe. Ah, i algú se’n recorda d’Ucraïna? La reactància emocional, el rebuig contra el que es considera una imposició, és un fenomen àmpliament documentat en sociolingüística, i és bo que els gestors de la cosa pública ho tinguin present.
Per sort, es pot avançar cap a la normalització des del plurilingüisme. L’hebreu modern, l’única llengua ressuscitada, va recuperar-se primer sense ser llengua oficial, tot seguit en un règim de trilingüisme i finalment de doble oficialitat. Quina és, per tant, la clau? Diagnosticar bé i aplicar el tractament adequat. En el nostre cas, el problema no és principalment ideològic, sinó de manca de poder polític, de desequilibris demogràfics i de model econòmic. Per salvar la llengua cal guanyar més capacitat de decisió en aquests àmbits. El tema és: ¿hi ajuda, a aconseguir-ho, el manifest? Sens dubte, posa damunt de la taula el neguit de part del catalanisme lingüístic, i caldria prendre’n nota. Però aquest neguit no hauria de fer confondre els objectius amb els procediments. En societats democràtiques, l’oficialitat única és el resultat d’un amplíssim consens social, no pas el mètode per arribar-hi. Per sort, tampoc no és aquesta l’única via per arribar a la normalitat lingüística.

3 comentaris:

Amade Viana ha dit...

Gràcies per la teua exposició serena de l'assumpte. Finalment una avaluació constructiva, crítica i solvent sobre aquest tema, que revertís el mal que fan eslògans fàcils. Un manifest que invoca el territori, com si les llengües fossin plantes, i que recorre a la "ciència" com a autoritat... En el segle XXI...

F. Xavier Vila i Moreno ha dit...

Merci pel comentari!

Carles ha dit...

Un cop més, molt bon article, Xavi. Algunes parts del manifest semblen redactades expressament per allunyar del sobiranisme un contingent molt important de la societat catalana. Amb arguments d'aquest tipus difícilment els podrem convèncer. Per això m'ha semblat molt interessant que incloguessis casos internacionals en la teva anàlisi, ja que posa en qüestió alguns dels punts que defensa el manifest.

Incloc l'enllaç d'un article del Rudolf Ortega que també m'ha semblat interessant: "Rescatar el bilingüisme" (http://cat.elpais.com/cat/2016/04/02/catalunya/1459619992_400690.html)