dissabte, 3 de gener de 2015

Les polítiques que ens calen

          Penseu-hi un moment abans de continuar llegint: confiaríeu la fiscalitat del vostre país a un programa que sostingués que el que cal no és pas fer polítiques, sinó transformar la consciència dels rics perquè ajudin voluntàriament els pobres?
          Jo, personalment, no. De fet, diria que no conec cap país modern on les coses funcionin així. Pensant-hi, em vénen al cap països on l'estat recapta molt i països on recapta poc, països on es grava més el rendiment del treball i d'altres on els impostos afecten més el capital. Sé també que hi ha (hagut) països on l'estat és propietari de tots els mitjans de producció i, per tant, en principi no hi pot haver rics, encara que després les castes governamentals sovint usufructen els béns públics com si fossin el seu patrimoni particular i viuen a cos de rei. Però diria que entre els països moderns no n'hi ha cap sense polítiques públiques i on la redistribució de la renda es deixi a la bona voluntat dels poderosos. Segurament perquè la caritat tota sola mai no ha eradicat la desigualtat ni la pobresa?
          Dic tot això perquè no deixa de sorprendre'm que darrerament s'estiguin llançant missatges que s'assemblen poderosament al que encapçala aquest article, però en relació amb la política lingüística. Són missatges  que semblen defensar la inutilitat de les polítiques lingüístiques amb afirmacions com ara «La política ha estat molt eficaç a l'hora de matar llengües, però gens a l'hora de salvar-ne» i que simultàniament apel·len a la bona voluntat dels parlants de les llengües majoritàries per tal de salvar les llengües minoritzades. Potser és que jo no els acabo d'entendre i aleshores me n'excusaria, però si diuen el que jo crec que diuen, aleshores em sembla convenient que aquests missatges, com a mínim, siguin objecte de debat, perquè en un clima de descrèdit de la política, si els donem una pàtina acadèmica, poden arribar a confondre la societat en uns moments en què el que ens cal és claredat i lucidesa. De fet, de confusions sobre el tema ja en comencem a tenir exemples, com en aquesta entrevista, on per sort, davant de la desorientació de l'entrevistador, Vicent Pitarch posa les coses al seu lloc.
          Aclarim doncs els termes de la qüestió. Em sembla indiscutible, sobretot en un estat democràtic, que per modificar substancialment la realitat lingüística d'una societat no n'hi ha prou amb dominar els instruments polítics, sinó que cal construir el consens entorn dels objectius d'aquest canvi. Entre altres coses, perquè si no construeixes aquest consens, a les següents eleccions tens molts números de perdre el poder, tal com esperem que passi, per exemple, amb l'integrista Bauzá a les Balears, encabotat a aplicar un projecte lingüístic minoritari entre els illencs. Idealment, per reeixir en un canvi de gran abast, societat civil i institucions han de treballar en una mateixa direcció. Si no, segurament el canvi no és possible.
          Ara bé, reconèixer les limitacions de les polítiques públiques no equival en absolut a considerar-les inútils per a la recuperació de les llengües minoritzades. La hipòtesi de la inutilitat de les polítiques públiques per a la recuperació d'aquestes llengües es refuta simplement observant la realitat. Hi ha una llarga llista de llengües que, partint des de posicions de feblesa inicials diferents, en algun moment es van recuperar en molta mesura gràcies a les polítiques públiques. Per evocar-ne només unes  quantes, podem esmentar des de l'hebreu modern fins al francès del Quebec, passant per l'estonià, el letó, el lituà, el txec, l'eslovè... La llista seria llarga i podem debatre'n els detalls, però per més que ens discutim, el que és absolutament innegable és que, en algun moment històric, tots aquests idiomes han millorat substancialment les seves perspectives de futur gràcies a mesures aplicades des dels poders públics. Debat tancat, doncs, per refutació de la hipòtesi. Les polítiques que poden contribuir significativament a la recuperació d'una llengua minoritzada.
          És obvi que, sobretot en un clima social on s'ha identificat la política amb la corrupció, el lladrocini i l'opressió, la idea de deslligar la llengua de la política pot sonar agradable a moltes orelles,  Però ens agradi o no, en la mesura que la llengua és una realitat intrínsecament social i col·lectiva, de fet no hi ha alternativa: la llengua no pot deslligar-se de la gestió de la vida pública i, per tant, llengua i política aniran indefectiblement unides. Així de senzill. Una altra cosa ben diferent és mirar de despartiditzar la llengua, de manera que la política lingüística sigui un objectiu de país i no un tema de confrontació entre partits, un objectiu difícil però lloable que segurament subscric. Però si de debò volem que el català i, en general, el màxim nombre possible de llengües minoritzades se'n surtin, el que ens cal no és pas renegar de la política, ans al contrari, ens calen polítiques —i per tant, polítics— intel·ligents que, recollint la voluntat popular, aconsegueixin sumar més persones al projecte per tal que, entre tots, es pugui acomplint.

1 comentari:

Silvia Senz ha dit...

D'acord. Ja era hora que es digués això. Afegeixo només un apunt: cal una política lingüística performativa, que no només reculli la voluntat popular del moment, sinó que l'esperoni en una determinada direcció: la de la recuperació de les llengües minoritzades. Les voluntats populars no neixen del no res.