diumenge, 5 d’octubre de 2014

Les llengües minoritzades properes i la codificació del català

És sabut que en la codificació moderna del català hi ha tingut un paper important la voluntat d'atribuir a aquesta llengua l'aspecte que hauria pogut tenir si no s'hagués vist profundament interferit  pel castellà durant un llarg període de temps. Aquesta operació és relativament senzilla quan es tracta de substituir una interferència moderna de la qual tenim documentada la forma genuïna no gaire antiga, quan alguns dialectes conserven les formes genuïnes, i/o quan la forma importada mostra trets inequívocament atribuïbles al castellà. Així, per exemple, ningú no dubta que formes com feo o el pronom datiu plural lis són castellanismes flagrants que no tenen cabuda en el català normatiu per més que siguin relativament habituals en determinats contextos geogràfics, d'edat o d'altra tipus.

Ara bé, quan aquests recursos fallen, o només són parcialment convincents, la cosa es complica. Prenem el tractament de lo neutre com a exemple. La normativa vigent el condemna com a castellanisme, tot i que hi ha argument per pensar que, en la seva forma abstractiva, es deriva d'una evolució pròpia del català (veg. Batlle 2000). Més enllà dels textos antics, el fet que tots els dialectes contemporanis l'hagin registrat a bastament des de fa temps complica molt la seva condemna normativa.

Com resoldre el problema? Com identificar amb claredat una interferència castellana d'una evolució més o menys interna del català quan ens manquen aquests ingredients? Un dels mètodes més habituals en aquest cas és el recurs a la comparació amb altres llengües. El procediment sol ser la següent: si el català contemporani té una forma o una estructura coincident amb el castellà que no coincideix amb el català medieval, i si aquesta coincideix amb el francès i l'italià, la sospita de castellanisme esdevé pràcticament automàtica. Un lector poc habituat al món de la filologia pensaria que els lingüistes tenen un funcionament com a mínim singular, perquè fan caure la càrrega de la prova no pas en la hipòtesi de la interferència, sinó al contrari, en la hipòtesi de la no interferència. Dit d'una altra manera, sembla que parteixin del (pre)judici que tot el que coincideixi amb el castellà ha de ser castellanisme. La cosa no és exactament així, i ja Fabra havia denunciat els "descastellanitzadors a ultrança", però no pot negar-se que la fórmula "[CAT contemporani = CAST] + [CAT medieval = FRA / IT] => interferència rebutjable" ha funcionat a bastament en el món de la filologia catalana.

Ara no vull entretenir-me a discutir aquesta fórmula, que em sembla òbviament inadequada, perquè penso que si volem  condemnar una forma o estructura com a castellanisme caldria, abans que res, demostrar el procés d'interferència. El que m'interessa és, simplement, suggerir que, a l'hora d'analitzar  una possible interferència, sovint ens pot resultar útil de recórrer no tan sols a les llengües estàndard veïnes, sinó també a les diverses llengües minoritzades  properes al català. Per què? Doncs simplement perquè una obertura de mires més grans que la que hem tingut fins ara pot oferir-nos algunes sorpreses i, fins i tot, fer-nos replantejar determinades certeses.

En aquest sentit, vull aportar un exemple que, fins on jo sé, no ha estat esmentat fins ara per cap altre autor, i és el de l'ús de la preposició a davant d'infinitiu. És ben sabut que la gramàtica catalana (art. 112) normativa és molt restrictiva pel que fa a l'ús de la preposició a davant de complement directe, i que, en bona mesura, aquesta condemna prové del fet que l'ús català contemporani és coincident amb el del castellà però s'aparta del català medieval, el francès i l'italià. Doncs bé, resulta que hi ha com a mínim dues altres llengües romàniques no hispàniques i properes al català en què bona part dels complements directes s'introdueixen precisament amb la preposició a: el sard i el sicilià.

Diria que aquesta circumstància convida a replantejar l'origen castellà d'aquesta construcció. Certament, tant el sard com el sicilià van estar en contacte primer amb el català i després (també) amb el castellà, i d'aquell contacte n'han quedat nombroses romanalles lèxiques en totes dues llengües illenques. Però em sembla que es pot afirmar sense cap mena de dubte que el nombre de persones que durant el període dels Àustries van arribar a dominar el castellà en aquestes illes fins al punt de ser susceptibles d'incorporar una interferència sintàctica en la seva llengua nativa degué ser tan reduït que fa la hipòtesi del castellanisme en sard i sicilià molt difícil de sostenir. Tot plegat ens mena doncs cap a una altra línia de recerca: si detectem la mateixa evolució tant a l'est com a l'oest del català, segurament no ens trobem davant d'un cas d'interferència, sinó d'evolució convergent. Deguda a què? Vet aquí un camp de treball més que interessant que no em consta que s'hagi explorat a fons.

Acabem. La codificació del català té entre els seus maldecaps la voluntat de mantenir aquesta llengua apartada de les influències excessives del castellà. Deixant de banda qualsevol consideració sociolingüística sincrònica, davant del dubte, fóra convenient que les persones encarregades de la codificació gramatical ampliessin el seu panorama i incloguessin en les seves reflexions les llengües minoritzades veïnes. No fos cas que, obsedits a combatre el castellà, estiguéssim posant-nos més entrebancs del compte en la tasca de difondre l'estàndard de la llengua.

1 comentari:

Anònim ha dit...

"En aquest sentit, vull aportar un exemple que, fins on jo sé, no ha estat esmentat fins ara per cap altre autor, i és el de l'ús de la preposició a davant d'infinitiu."

M'imagino que es deu voler dir "davant d'un complement directe", no?

Xavier Brotons Navarro