Article publicat el 25/06/2014 a l'Ara
Les dues condicions lingüístiques per a la tercera via
F. XAVIER VILA |
Cada dia que passa es fa més evident que les
dificultats de l’unionisme moderat per concretar una eventual tercera
via per al procés sobiranista es deriven del fet que, es miri com es
miri, Espanya no té prou marge de maniobra per materialitzar-la. Seria
bo que els especialistes respectius aclarissin si l’Estat pot renunciar a
una part substancial dels 15.000 milions de dèficit fiscal, si pot
abandonar la concepció radial de les vies de transport o si pot
assimilar un model educatiu català independent de l’espanyol, per
posar-ne només tres exemples. El que és clar és que, en l’àmbit de la
llengua, Espanya no té marge per fer una oferta que sigui alhora creïble
i atractiva per al catalanisme, almenys per dos motius.
D’entrada, els terceraviistes tenen escàs
marge de maniobra per fer una proposta atractiva, perquè si alguna cosa
té clara ara com ara el catalanisme lingüístic és que el català és una
llengua mitjana perfectament viable en tots els terrenys, però que
pateix els efectes d’estar subordinada a un estat que no li és ni propi
ni propici. Sap greu dir-ho, però la regla no falla: allà on predomina
la regulació estatal, el català sempre és deficitari. Si alguna cosa va
deixar clara la tragicomèdia del darrer Estatut i la sentència que el va
acabar esterilitzant és que no es pot confiar en les institucions d’un
estat de matriu castellana per garantir que el català tingui el lloc que
li pertoca a Catalunya. Per tant, si el catalanisme vol deixar de patir
per la llengua, l’única solució és la plena sobirania lingüística. Una
plena sobirania lingüística que implica la capacitat de decidir sobre la
posició de les llengües en absolutament totes les esferes de la vida,
des de l’espai comunicatiu -sencer, no pas les actuals escorrialles
televisives- fins a les relacions laborals, passant pel món educatiu,
socioeconòmic, de la justícia, etc. La plena sobirania lingüística
implica igualment que totes les decisions judicials en aquest terreny
depenguin exclusivament d’unes autoritats judicials catalanes, sense
subordinació a tribunals madrilenys, perquè qualsevol subordinació a
decisions foranes és garantia de conflictes inacabables. El drama de la
tercera via comença just aquí: ¿algú s’imagina de debò que Espanya
renunciarà mai a immiscir-se en les qüestions idiomàtiques a Catalunya?
El problema és que, fins i tot si Espanya accedís a reconèixer
sincerament la plena sobirania lingüística de Catalunya, l’oferta de la
tercera via encara aniria coixa mentre continués l’ofensiva anticatalana
a la resta del domini lingüístic i en el front exterior. Si el
catalanisme lingüístic s’ha apuntat massivament al sobiranisme és, entre
altres coses, perquè ha arribat a la conclusió que des de dins
d’Espanya no pot fer res per frenar els Wert, Fabra, Bauzá i Rudi en el
seu esforç per liquidar el nostre idioma. Doncs bé, acceptaria el
catalanisme d’encaixar-se alegrement a Espanya mentre simultàniament el seu
estat continués treballant per liquidar el català a la Franja, a
València o a les Illes? No sembla gaire versemblant. Per tal que una
tercera via fos creïble, l’Estat hauria de frenar d’una vegada per totes
els intents de fragmentació i arraconament de la llengua fora de
Catalunya. Més encara: per arribar a ser no ja creïble sinó atractiva
-ei, que es tracta de guanyar voluntats!- no n’hi ha prou amb quatre
engrunes irrellevants com acollir el català en alguna institució
central. La tercera via només podria esdevenir atractiva si convertís
Espanya en l’estat propici per al català, un baluard de la nostra
llengua en un món globalitzat exactament igual com Bèlgica ho és per al
neerlandès i el francès, o com ho és el Canadà per a l’anglès i el
francès. El problema és, ai las, que aquesta oferta exigeix una mutació
de l’imaginari lingüístic de la societat espanyola de tal envergadura
que, amb tota honestedat, té l’aire de quimera irrealitzable.
La política es basa en les paraules i tot sovint
s’embolica en metàfores més o menys reeixides que acaben allunyant el
debat de la realitat. Els unionistes moderats han tingut l’habilitat
d’instal·lar en l’imaginari col·lectiu la metàfora del xoc de trens, i
gràcies a aquesta metàfora han pogut difondre la hipòtesi d’una tercera
via. La realitat, però, és que després de segles de construir-se com un
estat de matriu castellana, en qüestions de llengua, Espanya no té marge
per a cap tercera via: sense sobirania lingüística i sense assumpció
del català com a propi, no hi ha espai ni per al debat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada