Un dels pares de la lingüística i la polèmica sobre la definició del valencià

Ara fa uns quants dies que un dictamen certament singular, el Consell Jurídic Consultiu de la Generalitat Valenciana, a banda de confondre el significat de propi i exclusiu (llengua pròpia = llengua exclusiva) concloïa coses tan surrealistes com que el valencià es podia fer equivaldre al català només en l'àmbit acadèmica però no pas en un diccionari normatiu, o que l'Acadèmia Valenciana de la Llengua té per objecte encarregar-se de l'entitat del valencià però no té competències per definir  què és això del valencià (i què deu ser, doncs, ocupar-se de l'entitat de la llengua?).

Per sostenir els seus malabarismes intel·lectuals, els esforçats treballadors de la màxima institució valenciana feien referència a l'Estatut de la Comunitat Valenciana, que, pel que fa a llengua, diu:

Article sext

1. La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià.

2. L’idioma valencià és l’oficial a la Comunitat Valenciana, igual que

ho és el castellà, que és l’idioma oficial de l’Estat. Tots tenen dret a conéi-

xer-los i a usar-los i a rebre l’ensenyament del, i en, idioma valencià.

Sembla que en la mentalitat d'alguns, l'ús del terme idioma valencià implica manifestar alguna mena d'independència essencials dels parlars romànics del sud de la Sènia respecte de qualsevol altra llengua del món. Resulta, però, que això no és ben bé així, i una conferència de l'amic Joaquim Viaplana m'ha permès recordar que, de fet, el terme idioma s'ha usat històricament -ja des dels seus orígens grecs- com a antecedent del terme varietat lingüística, sense implicar necessàriament l'existència de dues llengües diferents. Aquest és justament el sentit en què l'usava, ni més ni menys, que Ferdinand de Saussure, un dels pares de la lingüística moderna, en la seva obra fundacional Cours de linguistique générale. de Saussure diferenciava entre la llengua, un sistema abstracte, i els idiomes, manera en què aquests sistemes es concretaven terriorialment. En les seves paraules:
 
 
 (...) de Saussure (1916, 261)








(de Saussure 1916, 264)

No és estrany que de Saussure fes aquesta distinció, perquè es basa en una tradició que es troba en totes les llengües properes i que arrenca del mateix grec clàssic. De fet, encara avui, en grec el terme idioma s'aplica precisament a varietats amb personalitat pròpia que no són una llengua independent, com el dialecte pòntic. En tot cas, aquesta concepció d'idioma es troba en un bon nombre de llengües, com mostren les definicions que us ofereixo:

castellà (font: Diccionario de la Real Academia Española)

idioma.

(Del lat. idiōma, y este del gr. ἰδίωμα, propiedad privada).

1. m. Lengua de un pueblo o nación, o común a varios.

2. m. Modo particular de hablar de algunos o en algunas ocasiones. En idioma de la corte. En idioma de palacio.

Anglès (font: Free Dictionary)

idiom
(...)

2. a language, dialect, or style of speaking peculiar to a people. 

 

Portuguès (font: Priberam Dicionário)

i·di·o·ma |ô|
(latim idioma, -atis, do grego idioma, -atos, peculiaridade, propriedade específica)

substantivo masculino

1. Linguagem de uma nação, região ou arte, considerada nos seus caracteres especiais.

2. Língua; dialecto.

3. [Figurado]  Estilo de escrita, discurso ou expressão característico de algo ou alguém.

 

Posats a aportar arguments a la causa de la racionalitat científica, doncs, em sembla fàcil d'adduir que, fins i tot acceptant que l'Estatut fos la darrera eina per definir la natura del valencià -que ja és acceptar molt-, com que el legislador valencià va parlar de llengua pròpia -i no pas privativa o exclusiva- i d'idioma, és a dir de varietat lingüística, no hi ha ni una sola coma en la definició de l'AVL que contradigui la literalitat de l'Estatut. En altres paraules, que com ja s'ha dit en dotzenes de sentències de totes les instàncies, el terme valencià és la denominació de la llengua compartida que els acadèmics denominen preferentment català.

Nota
Uso la següent edició del Cours:

De Saussure, F. (1967 [1916]). Cours de linguistique générale. Édition critique préparée par Tullio de Mauro. Paris: Payot & Rivages. Recuperat de http://www.fichier-pdf.fr/2012/12/16/saussure-ferdinand-cours-de-linguistique-generale/saussure-ferdinand-cours-de-linguistique-generale.pdf