dimecres, 26 d’octubre del 2011

Sobre Gerard Quintana i el terme diglòssia

La polèmica per les declaracions de Gerard Quintana en què usava junts els termes talibà, imposar i català per tal de referir-se a les persones que parlen en català als seus fills per a mi demostra, sobretot, l'hegemonia del discus expanisonista castellà en el nostre espai comunicatiu. Buscant a google talibán+catalán, avui sortien 87.000 resultats; buscant-hi  talibán+castellano, només n'hi havia 32.200- talibán+español en tenia 244.000, però feia referència sobretot ala presència dels soldats espanyols a l'Afganistan o al talibà d'origen espanyol.

A en Quintana li ha passat que de tant relacionar-se -segurament sentint-los o llegint-los- amb gent que usa aquests termes plegats, ha arribat a incorporar-lo al seu repertori i l'ha fet servir en un context òbviament desafortunat, com li feia veure molt encertadament l'Empar Moliner a l'article Nosaltres, els talibans. Estic segur que en Quintana no pensa que parlar català amb els fills i esperar que et responguin en aquesta llengua sigui equiparable a les doctrines que apliquen a l'Afganistan. Però si toques molt la paella, t'acabes tacant, i ell s'hi ha enganxat els dits de la manera més ximple possible.

La polèmica continua, però a mi m'interessa destacar un aspecte marginal d'aquest darrer article, perquè té a veure amb la docènci de la sociolingüística. D'entrada, l'Empar o el seu corrector tenen un lapsus i usen el terme disglòssia, del mateix origen però que, com mostra el Cercaterm, fa referència a un trastorn del llenguatge. Però més enllà d'aquest error, força freqüent, l'Empar confirma amb aquest ús la vigència del terme diglòssia a la catalana en l'imaginari sociolingüístic del país, diferent de com s'usa en anglès o en francès. Igual com em demanaven fa pocs dies els presentadors de TV de l'Hospitalet, aquí els parlants continuen usant el terme diglòssia  per referir-se a la posició d'inferioritat del català respecte del castellà. I és curiós, perquè la situació del català a Catalunya ara és precisament de tot menys diglòssica, si no sotmetem el terme a una redefinició totatl, que francament només embolicaria la troca una mica més.