dissabte, 21 de febrer de 2009

Sobre les llengües maternes

Avui 21 de febrer hem tornat a celebrar el Dia de les llengües maternes instaurat per la UNESCO. Francament, per més voltes que s'hi doni, costa d'entendre per què aquesta alta institució va triar aquesta denominació, i això alemnys per dos motius.

D'una banda, el terme llengua materna (mother language, Muttersprache, langue maternelle, lengua materna, lingua madre) és científicament una aberració. Els seus inconvenients ja els vam analitzar en un article fa uns quants anys amb la Mireia Galindo i en Carles de Rosselló. Aquesta denominació pressuposa que la llengua de la mare té un paper substanciament diferent de la de la resta de la humanitat en la configuració sociolingüística de l'individu, com si el parlar de la mare deixés una mena d'empremta que marqués de manera indeleble cada ésser humà. i això, senzillament, no és així. N'hi ha prou de pensar en els moltíssims fills de mare immigrant que acaben parlant la llengua de l'entorn amb la mare per veure com, en realitat, el terme llengua materna no és més que un tòpic sexista -essencialment, però no només, masclista. Com si les mares pugessin els fills totes soles, sense pares, avis, llars d'infants, cangurs, televisió, esplais...!

D'altra banda, la denominació de la Jornada és absurda perquè en el fons no té res a veure amb el que s'hi celebra. el Dia de les llengües maternes. De fet, el que celebra la UNESCO és la diversitat lingüística, tal comostra el títol del seu document: Implementation of a language policy for the world based on multilingualism. En aquest document, que serveix d'explicaicó de la Jornada, s'hi parla essencialment del valor de la diversitat i de com propagar-lo. Per això no s'explica gaire que els unescòcrates proposessin el terme llengua materna, que té un regust immobilista , essencialista, fins i tot primordialista, per defensar una idea basada en la pluralitat i l'intercanvi dinàmics. Vaja, un disbarat.