Sobre els dialectes alemanys

Ara que en Guardiola es passeja per Baviera parlant un alemany més que decent,  he vist algun esment entorn de la diversitat lingüística germànica que val la pena d'aclarir.

Igual com a Itàlia o a la Xina, la concepció de dialecte a Almanya és molt diferent de la catalana. D'una banda, la distància entre l'alemany estàndard i aquests dialectes arriba a ser molt gran, fins a la no intercomprensió, i els dialectes entre ells també resulten sovint incomprensibles. D'una altra, aquestes vareitats no han acabat generant mai varietats estàndard ni literàries prou diferents, i en la consciència dels parlants  no deixen de ser una forma oral que només es pot representar seriosament mitjançant l'estàndard. El fet que hi hagi literatura dialectal, la Viquièdia o fins i tot obres com Astèrix en diversos dialectes no capgira aquesta situació, només demostra que els alemanys tenen una relació d'afecte especial amb els seus parlars.

La companya de la UB Cristina Illamola em passa un petit estudi demoscòpic del 2008 sobre la vitalitat dels "dialectes" alemanys que podeu consultar aquí. Els qui pugueu llegir en alemany hi trobareu informació ben interessant sobre el manteniment dels dialectes alemanys. Per als que no, mireu-ne les taules, que són força entenedores. Només tres ideees:

1. La varietat amb més usuaris (45%) és el bavarès
2. Hi ha un percentatge important de gent que diu que li agrada sentir parlar en dialecte a tot arreu, però també força que diu que li desagrada.
3. Les varietats de l'Est retrocedeixen més de pressa que les de l'oest. Potser hi té a veure la situació econòmica i les connotacions que associa a cada varietat?

Ja està disponible en català el volum de síntesi del Projecte Language Rich Europe

Finalment, ja està disponible el volum Language Rich Europe. Tendències de le spolítiques lingüístiques relatives al multilingüisme a Europa, editat per Guus Extra i Kutlay Yagmur. Al llibre hi trobareu el resultat d'un estudi comparatiu de les polítiques de suport al multilingüisme a bona part dels països d'Europa, des de l'educació infantil fins al món empresarial. Una feinada, us ho ben asseguro! Val a dir que gràcies a l'interès de l'organització, el llibre dedica un capítol a Catalunya.

Podeu descarregar-vos-el en format aquí o recollir-ne un exemplar (mentre n'hi hagi) al CUSC o al British Council. Si voleu, podeu accedir al volum en moltes altres llengües europees aquí.

Wert contra el bilingüisme - Article al diari Ara

Llegiu aquest article al diari Ara del 24/06/2013

Més enllà del seu impacte directe a les aules, la llei Wert pot tenir uns efectes col·laterals insospitats. El primer d'aquests efectes és invalidar, per la via dels fets, la retòrica lingüística popular més recent. D'uns anys ençà, els líders espanyolistes havien provat de fer córrer la idea que el catalanisme persegueix el monolingüisme mentre que ells, en canvi, defensaven un presumpte " bilingüismo integrador ". El lector recordarà, sens dubte, les abrandades declaracions d'alguns dirigents que exigien ensenyament bilingüe per als seus propis fills, traduïdes en el compromís número 70 amb què el PP de Catalunya va presentar-se a les eleccions del 2012: "Impulsarem, a les escoles catalanes, l'ensenyament trilingüe, introduint progressivament l'anglès com a llengua vehicular conjuntament amb el català i el castellà". La llei Wert liquida definitivament aquest discurs, perquè promou l'existència d'escoles en què els infants rebin ensenyament monolingüe en castellà i separats de la resta, en unes condicions en què difícilment podran aprendre adequadament català. Adéu-siau bilingüismo , passi-ho bé integrador . Aquesta llei palesa la nul·la influència dels encarregats regionals del PP i els seus discurs bilingüistas . Però tothom sap que a can Rajoy fa temps que van arraconar els líders que simpatitzaven amb les lenguas regionales . Ara mateix els que hi remenen les cireres comparteixen una visió segons la qual els castellans, amos naturals d'Espanya, tenen dret a viure en la seva llengua a tot arreu sense haver de fer cap mena d'adaptació a la diversitat del país on s'instal·len. Les bateries de Wert volen per damunt de tot restablir l'equilibri lingüístic colonial imposat des del Decret de Nova Planta. Tota la resta, com ara garantir que els alumnes acabin els estudis amb un domini sòlid de les dues llengües oficials, no els fa ni fred ni calor. No deu tenir res a veure amb l'excel·lència acadèmica.
Mentre s'ensorra la retòrica del bilingüismo integrador , el catalanisme mira la realitat de fit a fit i accepta que el model lingüístic escolar vigent a Catalunya és, en la pràctica, un model bilingüe, i en comptes d'amagar-ho i plànyer-se'n, decideix treure'n partit. Caldrà que ho metabolitzi i aprengui a dir-ho alt i fort, però les coses són com són: el model de conjunció en català és un model que usa dues llengües com a vehiculars de manera no equivalent i fent-ho com ho fa assoleix millors resultats en aquest terreny que no pas les escoles dels territoris manats pel PP. És clar que el model català pot millorar, per exemple, en expressió oral i escrita. A molts centres del país moltes vegades s'usa el castellà precisament allà on més caldria el català, els resultats en llengües estrangeres no són els que voldríem, i fins i tot podríem aprofitar millor les llengües d'origen. Per això cal treballar per un model d'escola plurilingüitzadora, que no simplement plurilingüe. Però mal que pesi als polítics, no és amb quotes marcades per estrategs de campanya que farem avançar el model educatiu del país, sinó atenent amb professionalitat, des de la praxi i des de la recerca, les necessitats concretes de cada centre educatiu i de cada infant i jove.
Al costat d'aquests viratges ideològics, la llei Wert propicia altres canvis ara com ara imprevisibles. Per exemple, vist el fracàs recent de la proposta d'escolaritzar en castellà a les Illes que va llançar el govern de Bauzá, és possible augurar que les escoles de Wert, si arriben a néixer, tindran escassa clientela. Però com en el judo, l'empenta del ministre podria ser útil als territoris més castigats per les polítiques anticatalanes. Si Espanya creu que ha de garantir els drets lingüístics dels uns, per què no hauria de fer el mateix amb els altres? En altres paraules, per què no explorar la via Wert per resoldre el cas dels milers de famílies a qui neguen l'ensenyament en català al País Valencià? ¿Seria possible mirar de reproduir a la Franja l'experiència de la Bressola gràcies al suport estatal, davant la intolerància de Saragossa?
La llei Wert està dissenyada per posar en dificultats el model lingüístic escolar català i retornar a dinàmiques sociolingüístiques d'èpoques molt més fosques. Caldrà saber respondre-hi adequadament. Però el que no hauria d'aconseguir l'envestida espanyolitzadora és congelar la política lingüística escolar del país. En l'actual context de crisi ens cal més que mai saber innovar i explorar alternatives al retrocés a què ens volen condemnar. Ens hi va, ni més ni menys, el futur del país.

El blog del seminari del CUSC

Hem tornat a posar en marxa el blog del seminari del CUSC. Hi trobareu els resums de les activitats de seminari que anem fent els diferents grups del centre.

Màster d'Assessorament Lingüístic, Gestió del Multilingüisme i Serveis Editorials 2013-14

S'acaba d'obrir el període d'inscripció per a l'edició del curs 2013-14 del Màster d'Assessorament Lingüístic, Gestió del Multilingüisme i Serveis Editorials. Si hi estàs interessat/-ada, visitant aquesta pàgina en podràs consultar el programa i les condicions.

El nom de la llengua: castellà o espanyol? castellano, español, castilla... Spanish, Castilian...

De manera recurrent apareix el tema de com s'ha de denominar la llengua majoritària de la península ibèrica, centreamèrica i bona part de sud-amèrica. Suposo que com tothom, amb el temps, jo m'he anat decantant. Us ofereixo algunes reflexions entorn del tema, per si poden ajudar altra gent a a fer-se un criteri propi.

D'entrada, una primera constatació: el nom originari de la llengua és castellano, i és aquest el nom amb què es va implantar a Andalusia, a les canàries, al nou món i a les Filipines. Aquest és el nom que li atribueix Antonio de Nebrija en escriure la Gramática castellana, la primera -o una de les primeres, aquí hi ha discussions- d'una llengua romànica el 1492. L'ús d'español sembla que comença a treure el nas més tard, de la amb els projectes imperials i hegemonistes de Castella, i ja el trobem al Tesoro de la lengua castellana o española de Covarrubias (1611).  

Segona constatació: les dues formes, castellano i español,  tenen una extensió considerable entre els parlants nadius. La denominació majoritària de la llengua actual entre els parlants nadius (probablement 2/3) sembla que és castellano. Tal com mostra aquesta entrada de blog, aquest es el terme usat a la legislació -i en els usos corrents- de tot Sud-Amèrica i a l'Estat espanyol. La forma español és la preferida a Mèxic, Centreamèrica i el Carib. Alguns hispanistes hispans d'origen mexicà o porto-riqueny dels Estats Units m'han comentat que la forma español va estendre's en aquestes zones com a forma per rebutjar el castellà de Castella i reivindicar la vàlua de les formes autòctones, sobretot durant el segle XIX. A banda d'aquestes dues formes n'hi ha d'altres com castilla ("hablar castilla") com a mínim en alguns països centreamericans.

Tercera constatació: l'expansió del terme español es produeix com a resultat d'una combinació de raons polítiques. En primer lloc, com hem vist, hi ha qui intenta establir una diferència ente la llengua -el español- i un determinat dialecte -el castellano-. Juan Carlos Moreno Cabrera ja ha parlat a bastament dels problemes que genera aquest intent, per exemple, en aquesta conferència. Jo em limitaré a argumentar que aquesta proposta em sembla políticament esbiaixada i demogràficament poc raonable. Si l'objectiu de debò fos emprar un terme inclusiu per referir-se al conjunt de la llengua de manera no excloent, és obvi que español no és un bon candidat, perquè Espanya només representa un 15%, tirant molt, dels parlants de castellà del món. Mexicà seria molt més incluisiu, tenint en compte que són el grup més nombrós de parlants i més que dupliquen els espanyols. Potser hispano, a partir d'Hispanoamèrica, seria millor. O alguna altra alternativa, no sé pas quina. El que sí sé és que el motor de difusió del terme español no és la voluntat d'incloure els hispanoamericans sota un rètol que els faci sentir còmodes; n'hi ha prou de parlar amb un argentí durant cinc munits per a saber qu eno és així, i que senten el terme español com el que és, una denominació local -d'Espanya- amb regust imperialista. El motor de difusió d'español ara mateix prové d'una ideologia política que no comparteixo: el nacionalisme d'estat, i molt concretament, el nacionalisme d'estat de base castellanista. Fa dècades que els unionistes intenten estendre el terme español per a referir-se al castellà perquè hi veuen la culminació del seu somni d'un país, una llengua. Ho van intentar durant la Transició, però per sort es va aconseguir que la Constitució de 1978 parlés de "les llengües espanyoles", entre les quals hi ha el castellà. Però ells segueixen impertèrrits. Com van fer a França, pretenen reduir la resta d'idiomes del "seu" país a l'estatus de parles locals, a varietats pintoresques amb denominacions parroquials, a "modalidades", a lapaos i lapapips. És el que en sociolingüisteica en diem patuesització, o sigui, el procés de convertir en patuès tot el que no sigui la llengua de l'Estat. El projecte és tenir, d'una banda, l'español, la lengua común, i d'una altra, els xapurriaus, per fer inviable la supervivència de les altres llengües. I a mi, francament, aquest projecte no em sembla èticament acceptable.   

Vistos aquests precedents, a mi la tria em sembla molt senzilla: cal optar per castellano, el nom amb més història, el que li donen espontàniament la majoria dels seus parlants, el terme menys agressiu,  perquè es basa en un fet tan indiscutible que la llengua va néixer a Castella. Una tria que no ha d'atorgar als castellans actuals cap hegemonia simbòlica sobre la llengua, però tampoc avali maniobres nacionalistes espanyoles amb finalitats destructives. Ja sé que no agradarà als unitaristes espanyols, però per causa de la seva ideologia, no pas per motius objectius.
 
És evident que, com a català, aquesta tria m'és especialmetn fàcil, perquè en la nostra llengua l'únic terme habitual per a la llengua dels nostres veïns és castellà. Parlar d'espanyol em resulta pintoresc i autodestructiu. Perquè fins i tot si Catalunya s'independitzés, l'Estat espanyol continuaria essent plurilingüe, continuaria englobant llengües diferents, començant pel català, i no tinc ganes d'afavorir les vel·leïtats destuctives de les autoritats de l'Espanya post-secessió. Per cert, heu pensat que en una Catalunya independent, denominar espanyol la llengua de bona part dels ciutadans del nou país portaria a referir-se a ells com a espanyols, és a dir, ciutadans d'un altre país? Quina manera més poc reflexiva d'estrangeritzar-los ja d'entrada.

Finalment, què fem en parlar altres llengües? Els bascos i els gallecs fan com els catalans, parlen de castellà. Però en la majoria de llengües amb estat propi que jo sé, la denominació equivalent a espanyol ha anat guanyant terreny, i avui les formes Spanish, Spanisch, Espagnol, Spagnolo, etc., són majoritàries. Vet aquí un resultat del predomini del nacionalisme d'estat com a forma d'entendre el món. Però alerta, en totes aquestes llengües existeix una forma equivalent a castellà: Castilian, Kastilianisch, Castillan, castigliano..., i molts diccionaris donen a aquesta llengua l'accepció lingüística que ens interessa. Convé abaixar el cap en aquest terreny? Jo ja fa un cert temps que vaig decidir d'emprar la forma Castilian (i equivalents) per a referir-me a l'idioma, també en altres llengües. I en aquest sentit, el fet que aquest ús primer sobti els interlocutors és un avantatge, no pas un inconvenient. Precisament perquè els sobta, això dóna peu a explicar que l'Estat espanyol és intrínsecament plurilingüe, com Suïssa, com Bèlgica, i com la majoria d'estats del món. Els podeu remetre a la constitució del 1978, si encara en dubten. Els podeu explicar que el fet que ells hagin après Spanish té molt a veure amb una visió ideològica homogeneïtzadora del món. I els podeu fer notar que, de fet, això de castellà, la forma preferida pels propis parlants, té referents de prestigi en països democràtics no gaire lluny d'aquí: o és que hi ha algú que proposi parlar del regneunidès o granbritanienc per referir-se a l'anglès?

PS
Un enllaç d'utilitat per a quest tema és aquest.

Sobre les declaracions del representant de Granini en relació amb el català

Fa uns dies va saltar a la llum que el representant de Granini a l'Estat espanyol havia fet una sèrie de declaracions injurioses contra el català i contra els catalans (ho expliquen a la Plataforma i al diari Ara). Des d'Alemanya m'ha traduït i supervisat una carta de resposta, educada, però contundent, adreçada a aquesta empresa (gràcies Anna! Danke schön Madeleine!).

 

Si la voleu, aquí la teniu. Jo l'he enviada a la seu alemanya és press@eckes-granini.com. La de l'espanyola és  es-eckesbcn@eckes-granini.com .

Sehr geehrte Damen und Herren,

bis heute war ich gewöhnlicher Konsument Ihrer Produkte, kürzlich las ich jedoch mit Entsetzen  die Erklärung Ihres Verantwortlichen in Spanien. In dieser offenbart er eine beleidigende Geringschätzung gegenüber meiner Sprache und gegenüber der ersten Nationalsprache Kataloniens und gibt offen zu, dass er gegen die katalanische und spanische Gesetzgebung verstoßen wird, wenn es ihm nützlich erscheint.

Ich bin sicher, dass Ihre Firma das Geschäft nicht in die Hände eines Leiters geben würde, der die Gesetzgebung Bayerns, Rheinland-Pfalz‘ oder Berlins missachtet und darauf zu allem Überfluss noch stolz wäre. Im Gegenteil, ich denke doch, dass diese Erklärung einer ideologischen Sichtweise entspricht, die charakteristisch für einen voreingenommenen Leiter ist. Aus diesem Grund erwarte ich erstens, dass Ihr Unternehmen sich öffentlich für diese Erklärung entschuldigt und sich zweitens dafür entscheidet, die gültige linguistische Gesetzgebung Kataloniens anzuwenden. Wir alle wissen, dass Ihnen das keinerlei zusätzliche Kosten verursacht, sondern, ganz im Gegenteil, Ihr Bemühen um die Kunden bekräftigen würde. Ich möchte Sie in jedem Fall auf die aktuellen Spannungen zwischen Mittel- und Südeuropa hinweisen – das letzte, was wir in dieser Situation benötigen, ist ein erhöhtes Misstrauens gegenüber den deutschen Firmen aufgrund von politischen Meinungen eines nationalistischen, radikalen spanischen Leiters.

Ich erwarte Ihre Antwort. Inzwischen informiere ich Sie darüber, dass ich Ihre Produkte nicht mehr kaufen und meine Freunde und Bekannte über diese unangenehme Erfahrung informieren werde. Abgesehen von der Geringschätzung kann ich natürlich nicht mehr auf ein Unternehmen vertrauen, dass sich mit einem Verstoß gegen die Gesetzgebung brüstet, die seine Konsumenten schützt.

Mit freundlichen Grüßen,

F. Xavier Vila

Que vol dir, en català:

Senyor/Senyora,
>
> Fins avui he estat consumidor habitual dels seus productes però acabo de
> llegir amb estupefacció les declaracions del seu responsable a Espanya, on
> manifesta un menyspreu insultant per la meva llengua i primera llengua
> oficial de Catalunya, i en les quals declara obertament que infringirà la
> legislació catalana i espanyola sempre li sembli convenient.
>
> Estic segur que la seva empresa no posaria el seu negoci en mans d'un
> directiu que menspreés la legislació de Baviera, de Renània o de Berlín i a
> sobre s'enorgullís de fer-ho. Ben al contrari, vull pensar que aquesta
> posició només respon a  una posició ideològica particular d'un directiu
> ideologitzat. És per aquest motiu que espero que (a) la seva empresa demani
> disculpes públicament per aquestes declaracions, i (b) decideixin aplicar
> la legislació lingüística vigent a Catalunya. Tant vostès com jo sabem que
> això no els generarà ni un euro de despesa suplemetària i, ben al contrari,
> confirmaria la seva aposta per servir la seva clientela. En tot cas,
> permetin-me suggerir-los que en les actuals tensions entre el centre i el
> sud d'Europa, l'últim que necessitem tots plegats és fer créixer la
> desconfiança envers les empreses alemanyes per culpa de les posicions
> polítiques d'un directiu nacionalista espanyol radical.
>
> Espero la seva resposta. Mentrestant, els informo que deixo d'adquirir els
> seus productes i que informaré els meus amics i coneguts d'aquesta
> desagradable experiència. Més enllà del menyspreu, és obvi que no puc
> continuar confiant en una companyia que s'enorgulleix de saltar-se la
> legislació que protegeix els consumidors.
>
> Atentament,
>
> F. Xavier Vila